Sobre ideologia i currículum ocult

Per Joan Úbeda Colomer,

estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Fa unes setmanes, amb motiu de les festes de Setmana Santa, apareixia al blog del meu poble un article al voltant del fanatisme religiós i la seua perillositat i, durant el transcurs del debat que es va generar, un dels participants va afirmar que la religió no feia por ja que a missa o a classe de religió no estava obligat a anar ningú, sinó que allò que veritablement era perillós eren els “educadors manipuladors” d’algunes assignatures que eren obligatòries per a tots els xiquets, fent referència a la branca de ciències socials i humanitats, fonamentalment. Aquesta afirmació em va fer pensar molt, per la perillositat (valga la redundància) que amaga aquest tipus de pensament. 

Desgraciadament, i com diu Ken Robinson al vídeo “Canviar el paradigma”, el nostre sistema educatiu està modelat a imatge i semblança de la indústria i per al seu interés, i han utilitzat l’estandardització com a eina fonamental per escometre aquest propòsit: eliminem el debat, l’enfrontament d’idees, els temes polèmics que envolten la societat, l’opinió personal, la crítica i la subjectivitat, de manera que els alumnes esdevenen noves peces que s’insereixen en el sistema, robots programats per fer una tasca i produir per a l’economia de mercat. 

(vinyeta de Forges presa de: e-learning-teleformacion.blogspot.com.es)

Però, potser, aquestes persones que pensen que la subjectivitat i la ideologia no tenen cabuda a l’escola, s’obliden de dues coses fonamentals: 

La primera és que els humans, com a éssers que vivim en societat, tenim una opinió dels problemes que ens envolten. És impossible separar una cosa de l’altra perquè abans que enginyers, economistes, filòsofs o biòlegs, som persones; i per molt que aquests temes s’amaguen, s’evadisquen o s’eliminen del context escolar, no desapareixeran. 

I la segona cosa que obliden és el currículum ocult. En l’estudi de Jackson (1968), el primer sobre el tema, el “currículum ocult” es referix a tot l’aprenentatge de l’alumne que no ve expressat en les metes explícitament manifestes de l’escola (Kirk, 1990). Com diu Kirk (1990): “El factor important que pareix distingir aquest aprenentatge d’aquell que els professors intenten aconseguir per mitjà del currículum oficial, és que aquestes actituds i valors es comuniquen, inevitablement, inconscientment i inintencionada. (…) En altres paraules, el “currículum ocult” es refereix al coneixement, les actituds, etc. que aprenen els alumnes com a conseqüència inevitable de participar en les activitats rutinàries i formals de l’escola”. 

Així, com a conseqüència del nostre sistema educatiu, els alumnes aprenen una gran quantitat de coses que no es preveuen en el currículum oficial. 

Aprenen les estructures jeràrquiques, en haver un professor dalt d’una tarima, en una posició més elevada que la seua. Aquest és qui sap, qui mana, i no té cap necessitat de consultar amb els seus alumnes per decidir, ja que té el poder. Uf! Curiosa coincidència amb la manera d’actuar dels nostres dirigents polítics, no? 

Aprenen, mitjançant l’omissió de la polèmica i el conflicte, que l’ordre de la societat es basa en la conformitat i l’acceptació, i no aprenen per exemple que la confrontació d’idees o el debat poden ser un gran motor de canvi social. 

Aprenen, amb el sistema d’avaluació basat en l’examen, que l’únic que importa és el resultat final, el producte, la nota, que és el que quedarà. No importa si s’ha aprés més o menys, no importa si has copiat en l’examen, ja que s’ha de competir com siga perquè les notes estaran íntimament relacionades amb l’organització del mercat de treball i l’estructura de classes socials. De la mateixa manera que l’empresari haurà d’obtenir el màxim benefici al produir i ser el més competitiu possible a qualsevol preu, sense importar si els seus treballadors viuen explotats o no arriben a final de mes. El mercat serà qui mane. 

Com diu Williams (1976) en Kirk (1990), una ideologia es converteix en hegemònica quan les creences i els valors són acceptats totalment i sense discussió, i quan cap alternativa a les pràctiques existents es considera possible. I això és justament el que ha passat: el sistema capitalista ha calat tan profundament, que tots aquests aprenentatges ideològics que he comentat anteriorment (i molts més) s’entenen com a objectius, perquè han de ser així, o això és el que ens han fet creure amb un bombardeig constant des dels mitjans de comunicació, el sistema educatiu i el missatge polític… En canvi, si jo com a professor dic als meus alumnes que les retallades afectaran negativament la qualitat del seu ensenyament o que si continuem produint i consumint de manera descontrolada acabarem amb el nostre planeta, estic mesclant ideologia i educació i no estic sent objectiu, quin manipulador! 

Doncs no! Per a mi, l’educació ha de formar persones lliures i autònomes, amb capacitat de pensament crític i de reflexió, amb capacitat per crear i no només reproduir. Però això a ells no els interessa. Fins quan ens creurem tot allò que ens diuen? 

BIBLIOGRAFIA: 

-Kirk, David (1990). Educación física y currículum. València: Servei de Publicacions. Universitat de València 

- Link video Ken Robinson

Un sistema eficient a partir de reformes que empitjoren la llei d'educació?

Per Blas Llopis Sanchis,

estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Avui, en obrir la finestra de la meua habitació, la llum del Sol m’ha sorprés mostrant-me un dia clar i ras. Prompte he engegat l’ordinador amb la intenció de conéixer els titulars del dia: Titular de “elpais.com”: "Educación cambiará la ley para poder reducir profesores". Llavors el dia que se m'havia presentat assolellat de bon matí, ha passat a ser nuvolós, i uns segons més tard, en informar-me de quines són les mesures que es prendran, ha deixat de ser nuvolós per a ser tormentós. 

Estem immersos en una crisi, que està afectant molts països i, d’una manera o altra, tots estan prenent mesures per millorar la situació econòmica del país de la forma menys agressiva possible, però sembla que a Espanya açò no està tenint-se en compte. 

Centrant-me en el tema de l’educació, m’agradaria recordar que Espanya està a la cua de la Unió Europea en la classificació sobre el nivell educatiu. Doncs bé, com que ara es presenta un problema més greu, s’està deixant de pensar en el futur del país i en els joves que avui estan formant-se, imposant noves i dures mesures i retallant en educació. Aquestes mesures més que fer bé al país, estan enfonsant-lo ja que el seu objectiu són els serveis públics principals que conformen els pilars de l’anomenada “societat del benestar”: la sanitat i l’educació. 

Ara que ja està plovent al meu finestral, us comentaré els fabulosos canvis que aquesta reforma ens portarà, que no són més que grapats de sal sobre la ferida. 

La taxa d’atur no deixa de créixer i encara ho farà més quan en les escoles i instituts es reduïsca la plantilla de professorat. Que senzill! Reduïxen la plantilla i s’estalvien pagar un nombre concret de sous... quina idea més brillant! 

Jo estic en desacord, i em plantege les conseqüències que açò, que sols és una de les modificacions de la llei, pot comportar. És evident, que per a reduir la plantilla s’hauran de dur a terme altres canvis, que com és d’esperar, no seran ni molt menys positius. Un d’ells és l’augment del nombre d’alumnes per aula, i l’altre és l’abolició del límit màxim d’hores setmanals que impartix el docent, fixant-lo en un mínim de 25 hores a la setmana. S’han fet estimacions i càlculs, que ens diuen que, sols amb l’augment del nombre d’hores, estaríem parlant de 50.000 mestres i professors menys a tot Espanya, segons CCOO.

(fotografia de www.llibertat.cat)

Si el que es pretén és que els professors i mestres treballen més hores setmanals cobrant, no el mateix, sinó menys, amb les conseqüències que tot açò tindrà en la qualitat de la nostra educació, jo ja comence a dubtar si tornaré a veure el sol o en canvi estem soterrant-nos davall la immensitat dels núvols amenaçants. Amb tot açò, perillaria l’existència de totes les prestacions que ens dóna l’educació pública. Aquesta dóna l’oportunitat, o més bé el dret, a tots els ciutadans, xiquets, joves, adults i ancians, d’acudir a centres de formació, escoles i instituts on adquirir coneixements. 

Parlar d’Educació Pública, és parlar d’igualtat d’oportunitats per aprendre, tant rics com pobres, una educació no excloent, integradora que acull persones d’altres països prestant-los els mateixos serveis. Ara bé, si el punt de mira de les retallades continua fixat en aquest sector, probablement totes aquestes i moltes més prestacions aniran desapareixent. Per contra, s’imposaran noves reformes que buscaran l’eficiència encara que siga a un preu molt alt i a poc a poc caminarem cap a una educació sols per a aquells que s´ho puguen permetre, fruit de la imposició de l’escola privada enfront de la pública. 

Però compte, que açò no està per vindre. Les gotes de pluja que ara mateix colpegen la meua finestra no són d’aigua neta, són més bé àcides i corrosives, i amenacen de fer desaparèixer a poc a poc la nostra Educació Pública. 

I no queda ací la cosa, perquè si la tensió arterial ens ha pujat amb tanta sal a la ferida, haurem de ser una mica més cautelosos i ara li ficarem un raget de suc de llima: per al curs 2014-15 apareixeran noves titulacions de formació professional que seran més llargues i per tant més cares, i d’una altra banda, els instituts no tindran l’obligació d’oferir als estudiants els batxillerats de ciències o lletres, podran oferir-ne només un. 

Amb aquesta reforma es pretén estalviar i aconseguir un sistema eficient, però a mi sols em fa veure els canvis que comportarà: menys opció d’elegir i orientar el teu futur professional, deteriorament de la qualitat de l’ensenyament, augment del percentatge de joves que es deixen els estudis per falta de mitjans econòmics i com no, facilitant el procés de reducció de professorat. 

Jo em pregunte, serà que l’eficiència sols s’aconsegueix retallant en Educació? 

Vaga per deures

Per Àngels Vidal Puchades,

estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Cap a finals de març vaig escoltar una notícia a la cadena SER que em va cridar bastant l’atenció: la Federació de Consells de Pares d’Alumnes de França (FCPE) convocava una vaga de 15 dies per la sobrecàrrega de deures als seus fills fora de l’horari escolar. Com? Que uns pares es queixen perquè als seus fills els posen massa tasques per fer a casa? Per tots és sabut que la intel•ligència d’un xiquet és directament proporcional a la càrrega de deures que aquest realitza durant la seva escolarització... A major volum de treball, major rendiment acadèmic, no?

Segons un article del diari El País en la seua versió digital, des del 1956 els deures estan prohibits tant a l’escola primària francesa com a l’espanyola. Més enllà de respectar aquesta norma molts professors manen als seus alumnes gran quantitat de tasques per realitzar a casa, les quals ocupen més de dues hores diàries. Tot i la sobrecàrrega de deures, el nivell educatiu espanyol es troba a la cua dels països desenvolupats. Per contra, si agafem com a exemple Finlàndia, observem un sistema educatiu on els seus alumnes ocupen un màxim de 30 minuts diaris als deures, on la lectura és una de les aficions més esteses entre la joventut i on les taxes taxes de fracàs escolar són inferiors a l'1%.

Els defensors dels deures expliquen que aquestos són positius perquè suposen un esforç personal per als alumnes i a més a més fomenten l’automotivació, la disciplina i la responsabilitat. En canvi, les associacions que es posicionen en contra d’aquests tipus de tasques, diuen d’elles que són antipedagògiques, que causen tensions familiars, que allarguen la jornada laboral dels pares, que resten temps als nens per dedicar-se a altres coses i sobretot, que augmenten les desigualtats entre els alumnes, ja que hi ha gran diferència entre aquells que poden rebre ajuda per part dels pares o per parts de professors particulars i els que no.

 La Confederació Espanyola de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA) va escriure un comunicat de suport a la vaga organitzada per la FCPE i va estar plantejant-se dur a terme alguna iniciativa semblant. La CEAPA no es queixa de l’existència dels deures, sinó del seu excés. Segons aquesta organització, les tasques fora de classe haurien de ser de formació complementària en biblioteques i museus, haurien d’incloure tasques de lectura i d’investigació i es deuria de fomentar l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Al meu parer, el problema no recau en l’existència o l’absència de deures. El problema real té lloc dins les aules, on gran part dels professors es dedica a donar uns determinats continguts seguint el llibre de text estipulat, a ritme constant i monòton, sense cap mena de suport audiovisual ni innovador, mitjançant una didàctica inadequada tant per a l’edat dels alumnes com per a la societat en la que vivim, incapaç de motivar als nens a seguir aprenent i incapaç de despertar en ells inquietuds per allò que els ensenyen. En aquest context de desgana s’imposen els deures, els quals realitzen un paper de mera repetició d’allò que s’ha vist a classe i que a més a més difícilment es realitzaran de manera correcta si no s’ha comprés el contingut vist a l’escola. 

Per tot això pense que el principal canvi que s’hauria de donar en el sistema educatiu espanyol, recau en la metodologia d’ensenyament utilitzada pels professors, en la manera de plantejar-se i d’afrontar les classes, la forma de comunicar, de transmetre, d’interactuar i d’educar als alumnes. Una metodologia on es considera a l’alumne de manera global, on aquest siga l’actor principal, on es fomente la participació activa del mateix, on les seves aportacions es tinguen en compte en el desenvolupament de les classes i on la seva actitud no siga merament presencial. Serà en aquest context quan els deures, en quantitat proporcional al nivell de desenvolupament individual de cada xiquet, d’acord a les seves característiques personals i a més en qualitat adequada i adaptada a l’època actual, tindran un veritable sentit i seran realment profitosos per a la formació dels alumnes.

Comparació dels aspectes estructurals i organitzatius segons el tipus de sessió d'activitat física

Per Ferran Risent Garcia,

estudiant de Metodologia de l’ensenyança de l’AF i l’esport

L’article present tracta de relacionar els aspectes estructurals i organitzatius observats en la classe de Metodologia de l’ensenyança de l’activitat física i l’esport i les diverses possibilitats d’aplicació en sessions d’activitat física. Per a relacionar estos aspectes he fet una observació directa i una anàlisi posterior de tres sessions d’activitat física i, a més, he entrevistat individualment els responsables de les sessions (professor o entrenador). Les sessions observades foren:

1. Sessió d’Educació Física (EF) de natació de 4t d’ESO, en la qual s’estaven treballant aspectes tècnics de l’estil papallona.

2. Sessió d’entrenament de tenis en la categoria d’infantils, on el treball fou majoritàriament tècnic.

3. Sessió d’entrenament de futbol “amateur”.

Els aspectes analitzats han sigut: l’estructura de la sessió, la gestió del temps, els aspectes organitzatius (distribucions, formacions, ambients i control) i els aspectes de risc i seguretat.

Pel que fa l’estructura de la sessió, en la taula següent es veu com hauria d’estar dividida:

Part inicial (15-25%)	Fase d’arribada
	Fase informativa
	Fase activa (escalfament)
Part principal (50-70%)	Múltiples possibilitats organitzatives
Part final (15-25%)	Fase activa (tornada a la calma)
	Fase informativa
	Fase d’eixida

           

En la taula superior es pot observar l’estructura que generalment hauria de predominar en una sessió d’activitat física, ara bé, per motius com el temps disponible o la ideologia de la persona que dirigix la sessió, no s’observen totes i cadascuna de les parts.

Com que a les sessions d’educació física el que es busca és un aprenentatge més cognitiu de l’alumne, pense que les fases informatives tant inicial com final haurien de reforçar-se més que les fases actives d’escalfament i de tornada a la calma. Estes últimes haurien de ser la clau en les sessions de rendiment on el nivell d’implicació física sol ser més alt.

La diferència entre esports individuals i col·lectius, pense que no hauria de ser significativa, tant com el fet de ser una sessió d’aprenentatge o de rendiment. 

 En relació a la gestió del temps, a les sessions de rendiment el temps d’arribada i d’eixida, així com el temps de vestuari, sol ser més alt que a les sessions d’EF, i més encara si es tracta d’esports col·lectius. A les sessions d’EF, pel fet que s’utilitza més temps en les fases informatives, el temps de compromís motor sol ser més baix.

Pel que fa al temps d’espera, sol ser més baix en esports individuals i a les sessions de rendiment. En canvi, hi ha vegades en esports col·lectius o en sessions d’EF que es fan cues per  realitzar algun exercici o activitat.

Respecte als aspectes organitzatius,  les distribucions que més s’utilitzen als esports col·lectius solen ser grupals, i als esports individuals les distribucions individuals o per parelles. El mateix passa en les formacions: als esports col·lectius les més utilitzades solen ser en cercle o grupals, i als individuals solen ser més freqüents les frontals. Cal remarcar que les formacions disperses també son molt utilitzades i se solen observar en ambdós casos.  Les següents imatges són originals de les sessions presenciades i mostren alguns dels aspectes organitzatius esmentats:

Formació en cercle:

 

 

Formació frontal:

Grup:

Individual i parelles:

En relació a la utilització de l’espai, cadascú organitza les activitats d’acord amb l’espai de què disposa, i s’intenta deixar el mínim espai neutre o sense utilitzar, excepte en activitats puntuals. A les sessions d’EF normalment es disposa de menys espai, açò força a juntar més els alumnes, deixant menys espais neutres que els que es troben a les sessions de rendiment.

En totes les sessions d’activitat física he vist ambients de desplaçaments, control i percepció corporal, així com manipulació d’objectes. Aquesta última és més present als esports que es practiquen amb implements.

Quant al control que s’aplica sobre els alumnes, cal destacar que a les sessions d’entrenament el control que s’aplica és l’intermig o més dirigit per l’entrenador, en canvi, a les d’EF, el professor sol donar més llibertat a l’autocontrol per part de l’alumnat.

Per una altra banda, els aspectes de risc i seguretat pense que són igual d’importants en totes les sessions d’activitat física. Ara bé, en les sessions d’aprenentatge, per la falta de coneixement dels alumnes de les activitats que s’estan realitzant o de les conseqüències que en pot tindre la realització incorrecta, el professor haurà de tindre un control major d’estos aspectes.

Per acabar, vull concloure dient que pense que els aspectes organitzatius i estructurals són clarament condicionats per l’esport practicat, si aquest és col·lectiu o individual, així com pel caràcter més educatiu o de rendiment de les sessions. 

Les sessions presenciades compliren tots els requisits tractats en l’article. Afegir que les entrevistes poden ser consultades per qui estiga interessat, així com les dades i taules obtingudes de l’anàlisi de les sessions.

Dades i taules obtingudes:

http://es.scribd.com/doc/72932186/ESTRUCTURA-SESSIO

http://es.scribd.com/doc/72932188/LA-GESTIO-DEL-TEMPS

http://es.scribd.com/doc/72932189/ORGANITZACIO

http://es.scribd.com/doc/72932191/RISC-I-SEGURETAT

Avalua'm!

Per Adrian Eixeres Esteve,
estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport

Des del dia que vaig nàixer
tothom em volia classificar,
inclús quan vaig créixer,
ma mare em seguia emmarcant.

Quan era ben menut,
estava sempre preocupat
per si era el més sabut
i el control havia aprovat.

Quan més gran era d'edat
la cosa seguia igual
però jo em vaig deixar de preocupar,
per allò de la “rebeldia” de l’edat.

En arribar a l’ESO,
tots em van espantar:
si no ho traus tot en nota,
te n'aniràs a treballar

Quan a la fi l’ESO vaig acabar,
i creia que tot estava fet,
el pitjor estava per arribar,
com no, era el Batxillerat.

En aplegar a Batxillerat,
la vida em vaig jugar;
si no aprovava el PAU,
me’n tornaria a treballar.

Per a entrar a FCAFE,
calia el PAU aprovar,
i, a més, les proves físiques,
en què et podien eliminar.

En aplegar a la universitat,
creia que tot havia acabat,
però encara em quedava per escoltar:
si no vens el 80% no ets aprovat.

Aquesta historia no ha acabat,
i encara que no trobe solucions
per a tot aquest embolicat...
cal que aprove les oposicions.

L’Educació Física com a centre d’interès.

Per Laia Calabuig Pastor,
estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport

El passat, 16 de novembre de 2011, en el suplement AULA del diari Levante hi havia un article referent a l’educació Secundària “Quan el mestre és el riu” que m’ha semblat interessant. Es tracta d’un projecte que realitza l’IES El Quint de Riba-roja i que ha convertit el riu Túria en una aula integral.


Diu l’article que l’alumnat està motivat i que mitjançant el projecte ARCE aquesta idea l’han exportada a dos IES, una a Andalusia (IES Las Norias) i l’altre en Barcelona (IES Reguissol).

El projecte ha tret l’alumnat de les parets de l’IES i els han dut al llit del riu Túria, que tot just, passa al seu costat. Han elaborat aquest projecte tres professors/es, un de ciències naturals, l’altra de ciències socials i l’última d’educació física.

M’ha agradat la idea de convertit el riu en una aula; itineraris a peu, en bicicleta, amb canoa, sensibilitzar-los pel medi ambient,...

Comenten els tres professors/es que tot s’enfoca des de la “interdisciplinarietat, tractant d’implicar al major número possible de departaments o matèries del currículum”. Així s’han dissenyat itineraris didàctics on s’estudien a l’aire lliure continguts de socials, matemàtiques, naturals i valencià al temps que es fa activitat física.

També m’ha sorprès i agradat que l’alumnat treballe en grups interdisciplinaris de 4 a 8 alumnes coordinat per un alumne de 4rt d’ESO amb la finalitat d’aconseguir una millor convivència en el centre i fomentar el companyerisme.

Les conclusions de tot aquest projecte, a més d’exportar-lo als IES abans mencionats, s’envien a altres organismes .

Tot això m’ha portat a reflexionar sobre els projectes i que l’EF pot convertir-se en el Centre d’Interès. En l’escola primària l’ensenyament està més globalitzat perquè el tutor-a imparteix quasi totes les matèries del currículum. No passa el mateix a l’educació secundària on un professor-a especialista imparteix una assignatura que sol estar completament deslligada de totes les altres que al mateix temps són impartides per altres especialistes. Aleshores projectes en IES que agafen tres àrees com aquest deu ser motivador, aprofitable i enriquidor per al alumnes.

L’esport, en general, és una faceta formativa, lúdica, saludable i aprofitable per a que, actuant com a centre d’interès, puguem interessar als alumnes en un ventall de coneixements de les més diferents àrees del currículum acadèmic, de tal manera que la pràctica d’activitat física pot configurar-se, en molts casos, com a taula de salvació d’alumnes desmotivats i fins i tot conflictius de les nostres aules. No hi ha millor manera “d’entrar-li” a un d’aquests alumnes que mitjançant una activitat amb la qual tinga èxit i els faça créixer la seua autoestima positiva. És molt possible que alguns alumnes que es troben “afonats” en altres matèries del programa, puguen destacar i “ser algú” en la classe d’EF, millorant així la seua autoestima i la seua actitud i això pot ser una font d’estímul que afecte positivament a l’ actitud global a l’aula.

Per això és important interdisciplinar l’EF (en xarxa) amb altres matèries del coneixement. Relacionar l’esport amb el coneixement:

a) Del cos humà
b) De la salut i la higiene
c) Del medi natural i social
d) De les matemàtiques
e) De l’alimentació
f) De les emocions
g) De les drogues
h) De l’economia
i) De la història i la geografia
j) De la física i química
k) Primers auxilis
l) Etc.

La resposta dels estudiants és necessària

Per Joan Úbeda Colomer,

estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport

Foto de www.sindicatodeestudiantes.net

El dijous dia 17 de novembre, tots els estudiants d’arreu de l’Estat espanyol estaven convocats a fer vaga. Estem assistint a un dels majors atacs que s’ha fet a l’ensenyament públic: sota l’excusa de la crisi, les retallades han passat a ser una constant, i en el cas de les Universitats públiques valencianes, la Generalitat manté un deute de 900 milions d’euros, mentre desvia i subvenciona amb capital públic les Universitats privades. Aquesta situació provoca que les Universitats públiques es vegen obligades a fer grans retalls pressupostaris i a compensar aquesta manca de finançament mitjançant l’entrada de capital privat a la Universitat. I és en aquest context que apareix l’Estratègia Universitària 2015 (EU 2015), una sèrie de canvis i reformes en l’ensenyament universitari que impliquen l’estocada final del Pla Bolonya. En la pàgina del Ministeri d’Educació exposen, de manera molt ambigua, per descomptat, en què consisteix aquesta. Amb tot, certes frases que utilitzen són reveladores, com ara:

a) “cuantificar la contribución que las universidades realizan a su entorno” i “rentabilizar económica y socialmente la inversión en educación”, és a dir mesurar quins estudis són rendibles econòmicament i en conseqüència quins han d’anar perdent importància ja que no generen un gran impacte econòmic en el sector privat, i dic en el sector privat ja que el Ministeri d’Educació confon i utilitza com a sinònims les necessitats socials i les necessitats econòmiques i empresarials de forma deliberada i sistemàtica;

b) “aseguramiento de la calidad, a través de la evaluación tanto individual como colectiva”, és a dir procediments d’avaluació externs a la Universitat portats a terme per agències com l’ANECA, amb gran influència del sector privat (com bé admeten en la pròpia pàgina), la qual cosa significa que aquest sector privat serà el que avaluarà i decidirà com és l’ensenyament i la seua qualitat d’acord amb criteris de rendiment; o

c) “prepararse para contribuir a la promoción del nuevo modelo social y económico”, per la qual cosa els estudiants no serem més que noves “peces” per continuar fent funcionar el sistema, el seu sistema.

Primer, ens van vendre la convergència europea que, en teoria, havia de comportar una renovació pedagògica; però aquesta no ha existit més enllà d’alguns treballs en grup i exposicions en Power Point i en la pràctica només hem aconseguit un augment del preu dels crèdits ECTS i la necessitat de cursar un Màster, molt més car que un curs acadèmic universitari, per tenir el mateix reconeixement que amb les antigues Llicenciatures, com exposa l’Assemblea Interuniversitària al seu manifest. Ara, per acabar el procés, l’EU 2015 penja com l’espasa de Damocles sobre els nostres caps.

Per tot açò, els sindicats d’estudiants ens van demanar que buidàrem les aules, que prenguérem els carrers i que diguérem NO. Un no rotund a aquells que, retallada rere retallada, ataquen i deterioren la qualitat de l’ensenyament públic. Un no rotund a aquells que pretenen que els estudiants ens convertim en mercaderia per acomplir les necessitats de l’entramat econòmic i empresarial. En definitiva, un NO rotund a aquells que volen que fem marxa enrere per arrabassar-nos allò que tant de temps, sacrifici, esforç i lluita va costar als nostres avantpassats: el dret de tots els ciutadans a tenir una educació pública i de qualitat, amb independència de la seua raça, cultura o classe social.

Però, al meu parer, el pitjor de tot és la manca d’una resposta contundent per part dels estudiants. A la ciutat de València, uns 7.000 estudiants, segons dades del Sindicat d’Estudiants, van sortir als carrers per defensar els seus drets i, a primera vista, pareix una bona xifra, sobretot si ens fixem en la participació que han tingut algunes mobilitzacions similars en els últims anys. Amb tot, si ens parem a reflexionar, veiem que en realitat només una xicoteta part dels universitaris van acudir a manifestar-se. Per què? És que tots aquests estudiants que es van quedar a casa o van assistir a classe estan a favor de les retallades, de la privatització progressiva o de l’entrada de capital privat a la Universitat? La gran majoria NO. La gran majoria es van quedar a casa o van anar a classe sota excuses de l’estil de: “Faran el que voldran de totes maneres”. I és que falta consciència de lluita i de classe, de classe estudiantil. Els estudiants som un col•lectiu molt gran i tenim més poder del que ens pensem però si la nostra resposta no és forta, majoritària i contundent, continuaran prenent-nos el pèl, decidint per nosaltres i, en última instància, no només no aconseguirem res, sinò que perdrem el que ja haviem aconseguit.

I, per tant, no puc acabar d’una altra manera que citant el cantautor xativí Raimon, que en la seua cançò T’adones Amic diu: “Que hem de sortir al carrer, junts, molts, quants més millor, si no volem perdre-ho tot.”

Referències:

Manifest 17n
Valencia: cerca de 7000 estudiantes toman las calles
Estrategia universidad 201

Gimnasia

Per Ànima Polo Julián

Llicenciada en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport

Els xiquets, els pares i fins i tot els altres professors s’empenyen en dir-li a la nostra assignatura gimnàstica, mentida, ni tan sols això, gimnàsia. Amb totes les connotacions que això desperta i reafirma en el pensament col•lectiu: que és una cosa alienant i sense missatge, autoritària, repetitiva i, sobretot, que és una relíquia conservada immoralment i sense sentit d’una temporada de la nostra història on ni tan sols estava permés parlar en el nostre propi idioma. En resum, el que volen dir sense saber-ho, és que creuen que som una prolongació de la gimnàsia Sueca militarista del franquisme, un record que tots els adults no poden deslligar fàcilment de la concepció que tenen de l’educació física, tan difícil d’imaginar una altra cosa que gairebé sona ridícul que es diga educació física. No és una simple qüestió de la paraula que utilitzem sinó del concepte, i és que ni tan sols nosaltres podem acabar de definir l’educació física. De fet, està tan poc clar que cada professional en té la seua pròpia idea. No dic que cada idea siga original sinó que es pot escollir i hi ha moltes eleccions diferents. És difícil de fer que una paraula entre en circulació si no ha sorgit la necessitat real d’utilitzar-la per nombrar res concret, sinó un mix eclèctic un tant complexe.

Potser és per això que la gent considera que som uns maniàtics i paranoics amb aquest tema. Els xiquets/es solen preguntar que què més té que li digues d’una forma o d’una altra quan el professor, indignat i ofés, els repeteix per enèsima vegada que no es diu gimnàsia sinó educació física. Val, val, diuen, és qüestió del que significa, això tots ho saben, al final saben que la seua estimada gimnàstica pot ser Rítmica, artística o la higiènica postural Sueca. Què significa exactament Educació Física? Això ja no hi ha massa gent que ho pregunte, no massa gent a la que li interesse. Potser el problema és que no és suficientment important per al món. Així i tot, s’ha de defendre, mentre no trobem un nom millor i una forma més genial d’aprofitar les possibilitats del nostre cos per educar les persones, educació física és el que som, ja no gimnàstica. I reconec que m’ofén, i que, irritada, no sóc capaç d’expressar amb claredat allò que intente expressar quan algú torna a repetir - referint-se a mi - la paraula gimnàsia. Però és que no sóc una paranoica! Ho pense amb clama i arribe a conclusions racionals. I és que no és estrany que dir-li a la nostra assignatura Gimnàsia o Educació Física siga una simple qüestió de nom i la gent es burle de tu si li dius Coca-Cola a una Pepsi? Serà més important o més obvi que són dos coses diferents la Coca-Cola i la Pepsi.

Sueños chinos

Por Beatriu Verdoy Agustina,

estudiante de Planificació i Avalució de l'AF i l'Esport

¿Podría un vídeo de animación causar una revolución educativa en China?

El siguiente vídeo de animación muestra el sueño de muchos colegiales chinos: Volar por los aires la escuela. Claro como el agua y sin tapujos, como quien quiere ser trapecista, llegar a la luna o vivir del cuento.

Documentándome para intentar trasmitirte hasta qué punto de ferocidad llega la educación china me he topado con las más variopintas historias, a pesar de que sus tres sistemas educativos a priori no difieren tanto del nuestro: los niños empiezan con 6 años la escuela, curso por año si no pasa nada y para intentar acceder a la educación superior realizan un examen, el Gaokao.

Detrás de esta estructuración se esconde una parafernalia, un circo, China se convierte en un hipódromo, los escolares en caballos y su educación en unas anteojeras tan opacas como el traje del noble de turno que observa la carrera. “El pañuelo rojo” es un signo de distinción, otorgándose al alumno más sobresaliente de la jornada… inocente, ¿verdad? Casi tanto como la formación militar en la que los alumnos saludan al maestro. Un joven cuenta en el artículo “La educación en China me ha desquiciado”, cómo sus padres le enviaron lejos de casa para estudiar en un buen instituto, los insultos familiares por no ser el más brillante y sus ingresos hospitalarios por ansiedad. A pesar de lo dicho, lo que más me impactó fue la manera de cerrar su discurso “ahora odio a mi padre, pero odio más a la educación china: es ella la que hace que los familiares midan el valor de la gente a partir de sus calificaciones (…) ahora solo espero morirme.”

Y es que el problema no solo reside en “las formas”, también en la planificación. Una de las críticas más extendida es el vacío hacia la ética, el humanismo y el pensamiento crítico; para acceder a la universidad el examen que va a dictaminar la nota de acceso en su totalidad es el llamado Gaokao (donde el último año se han dado codazos casi 10 millones de estudiantes) y el cual hace girar a su alrededor toda la educación que van a recibir los jóvenes chinos (recordemos lo caballos desbocados corriendo sin importar más que la línea de meta). No importa otro conocimiento que el que entra para el examen, el sistema ha dejado de contemplar materias como poesía, música, ética o filosofía. Manejados por estrategias donde solo importa el producto y el proceso se deja al margen; los profesores son dictadores en sus aulas, ariscos al aprendizaje complementario e incluso llegan a castigarlo como explica un colegial en su blog, el cual tuvo que hacer negocios clandestinos con su profesor para que le proporcionase otros libros no contemplados en las guías. Teorías como la Gestalt quedan en el olvido “solo se aprende lo significativo”. ¿Por qué no apostar hacia el Constructivismo? El profesor debería ser un guía que promueva los procesos de aprendizaje, facilite el surgimiento de interrogantes y debates; el conocimiento sería una autoconstrucción del aprendiz gracias al educador actuando en la zona de desarrollo próximo del alumno, en aquello que está más allá de lo que sabe pero dentro de sus capacidades potenciales actuales.

¿Dónde queda, sino, la creatividad, el libre pensamiento o la libertad de cátedra? Es tal la competencia que desde los 15 años también hay clases los fines de semana, casi como mano de obra explotada pero cambiando la máquina de tejer por derivadas o neurología. Coincidiendo la época de entrega de la mercancía mental con un aumento de los suicidios adolescentes.

¿Qué pasará con esta sociedad el día de mañana? Adultos aprendiendo a decidir, innovar e incluso a opinar. Están dejando un camino de migas hacia un derrumbe inesperado de la sociedad. Ya lo explica el profesor y director del centro de investigación de cultura contemporánea de la universidad de Shanghái, Wang Xiaoming, China está inmersa en un sistema económico y una mentalidad puramente capitalista y esto es causa y efecto de la educación, por los principios competitivo y feroz que la rigen, “degeneración moral” castiga. El Maoísmo ayudó a la decadencia de las creencias religiosas y Deng Xiaoping priorizó el desarrollo económico, por esto, valores como la justicia e igualdad típicos del sistema comunista restan en el olvido.

Algunos sectores de la sociedad se han concienciado de lo anacrónico del sistema educativo y muchos padres preocupados por el excesivo estrés de los escolares deciden inscribir a sus hijos en escuelas privadas, donde como dice una de las fundadoras de la escuela Ririxin Zhang Dongqing "Con una atmósfera más relajada y menos exámenes, tratamos de promover un estilo natural en nuestra educación (…) defendiendo la búsqueda del amor, de la belleza, de la sabiduría y de la libertad”.

BIBLIOGRAFÍA:

- “The Academic Degree Sistem Of China”, publicado por el Departamento de Asuntos del Exterior del Estado. Sin fecha, remitido por la DGRI en octubre de 1998.

- Zhang Rui (2011) La escuela China me ha desquiciado Zczaichina (the spanish website about china)

- Los padres chinos buscan en las escuelas privadas una educación más relajada para sus hijos revista digital: spanish.china.org.cn

- Jiang, Yo. (2010) Una educación si corazón (publicado en el Nanfang Zhoumo). Zczaichina (the spanish website about china)

- Méndez, D. (2011) Degeneración Moral en China. Zczaichina (the spanish website about china)

Canviar de costat de la barrera

Per Ànima Polo Julián,
estudiant de Disseny Curricular de l'EF

Recorde que a l’institut, quan era alumna, era extremadament crítica amb l’educació. Des de la meua segura part de la barrera, on la gran majoria de les responsabilitats cauen sobre l’adult, solia dir als meus professors amb la pedanteria que caracteritzava la meua adolescència que l’educació és una de les formes més efectives de manipulació de les persones. Ho deia i ho pensava, creia que per això cada govern derogava la llei educativa anterior, que cada partit polític volia per damunt de tot retornar a allò que ells creien que havia de ser l’educació per a arribar a una societat on tots estigueren d’acord amb ells. També solia remarcar altres idees que anava captant, com per exemple que allò que la majoria dels professors promovien no era democràcia, ni s’assemblava, i que no els calia cap justificació davant ningú. De tota forma, això últim, malgrat que em semblava una terrible injustícia, no acabava de veure com solucionar-ho, perquè òbviament no sempre confiava en la nostra capacitat (la dels alumnes) de fer una democràcia funcional, que servira per aprendre alguna cosa, tot i que moltes vegades sí que hi advocava. Em preocupava que els meus amics no reberen els mateixos incentius que jo en les classes per part dels professors (en part, perquè no admetre-ho, perquè el fet que m’afavoriren de vegades enraria l’ambient entre nosaltres). I sobretot, era incapaç d’arribar a comprendre perquè, en una educació que es pretén igualitària i igualadora, ningú s’encarregava de donar les eines que feren possible que les persones canviaren, perquè no s’ensenyava això en compte de perdre’s en banalitats purament destinades a la nostra inserció laboral, que, a més, en la majoria dels casos estaven descontextualitzades (quants dels meus companys de classe han sigut químics? hi ha més que han acabat sent policies). I al final de tot, l’únic que realment, realment es posava a prova, era la nostra capacitat memorística (molt útil, per cert si vols ser... no sé, ...xantatgista! o polític per al cas). Bona papereta m’he deixat, eh? Objectiu, aprendre com ensenyar a ser crític, a saber afrontar els problemes de la vida, a que la gent puga sortir de l’entorn social en el qual es troba si així ho desitja. Instrument elegit, l’educació física.

El motiu pel qual he elegit l’educació física com a arma? Perquè és diferent i cridanera, supose, perquè semblava una part important i oblidada, un diamant en brut. Objectius aconseguits? No massa, he aconseguit dominar amb relativa eficàcia la majoria dels esport que conec, he fet un milió d’exàmens tipus test (i continue odiant-los), i acabar tots els dies cansada i farta, havent fet molts quilòmetres de viatge, moltes hores de sopor i una filera relativament curta (per al que hi ha per ací) de xicotetes lesions per falta de temps a les classes.

Em preocupen tot de coses que no sé fer, he estat llegint un llibre de Jean Houssaye que, com cada cosa per la que m’interesse, no deixa de mostrar el descobert de la meua formació. Per primer l’educació no és solament el sistema escolar, sinó més bé un ecoprocessador de les relacions culturals que hi ha entre l’home i la naturalesa. És l’acció de compartir el descobriment del processos organitzacionals de l’univers.

Per altra banda, en allò que està immers l’estudiant és la quotidianitat. La quotidianitat està infestada de la diversitat d’encontres i intercanvis que no integren ningun ordre derivat de la lògica científica mentre que tots els coneixements que se’ls intenten inculcar estan fóra d’aquesta quotidianitat i necessàriament dins d’aquesta lògica. Potser per això no poden en cap dels casos relacionar la realitat amb el que se’ls ensenya i en molt pocs casos tobar-hi un interés personal. Començant per que tot allò que se’ls ensenya és absolutament descomplexitzat (impossible en la realitat amb la que han de coexistir) i teòric i finalitzant per que el discurs que troben al carrer sobre equips de futbol, ètnies racials o qualsevol tipus de religió o creença va a ser molt més vehement i passional. Per tant, si no comencem a entendre l’educació al coneixement de com habitar aquest món l’educació serà solament una caminada virtual que passa pel costat de l’autèntic aprenentatge, del coneixement que es construeix en la realitat quotidiana.

També hi ha un factor molt important que de vegades es passa per alt, l’experiència no és un pas més del coneixement ni molt menys l’últim. L’experiència i el coneixement van sempre lligats i no poden dissociar-se, l’experiència és on es produeix el coneixement tant com el coneixement és el que porta a l’experiència, això fa de l’e.f., més acostumada a aquesta visió, una millor arma.

I encara jo veig ara que és possible que precisament aquesta lògica científica de la ciència moderna, aquesta irrefutabilitat que impregna les coneixements que es transmeten a les escoles van en contra del pensament crític. No dic que refutar ni tan sols posar en qüestió la ciència siga una cosa que els professors tinga'm l’obligació de fer però, no obstant, crec que no hauríem de perdre de vista ni permetre que els nostres alumnes ho facen el fet que sempre hi ha més explicacions possibles que les que posseïm i, sobretot, no perdre de vista la realitat, que mai no és única perquè depén de la nostra percepció, i aquesta és incompleta (parcial), i basada en les estructures que ja hem construït, i diferents per a cada persona. Com ensenyar això? Millor, com em presente davant una classe d’educació física de trenta xiquets als que ni tan sols importe, per ensenyar-los que la veritat és que no existeix una única veritat per a res i que així i tot van a haver de construir un coneixement amb base de creences per poder maniobrar al món? I després què, què és realment important? De quina forma jo, i ells, podem acostar-nos a la realitat des d’una classe? Per cert, s’accepta bibliografia.

Com creus que seria la teua vida si fores una tortuga?

Per José Vicente Giménez Gil,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Senzilla pregunta i senzilla resposta a priori, no és cert? Evidentment sí, ràpidament posaríem en la nostra ment una tortuga, i relacionant el que hem vist d'elles als dibuixos animats o als terraris i aquaris que hem pogut tindre a casa pensaríem que ja sabem com viu una tortuga. Ara bé, i si volguérem aprofundir més? La cosa se'ns complicaria... I si això ho intentés fer un xiquet de 9 anys? Si realment volgués esbrinar com seria la seua vida com a tortuga, aquesta pregunta li estaria aportant molt més del que ens imaginem. En primer lloc hauria de saber ben bé com és una tortuga, per tant, també hauria de saber on buscar informació sobre les tortugues. D'altra banda, hauria d'esforçar-se per tal d'entendre tota aquella informació que està obtenint sobre les tortugues...però a més a més, tot aquest esforç li estaria suposant un vast aprenentatge sobre l'empatia, terme que si haguérem preguntat directament, l'hauria buscat al diccionari, hauria memoritzat i dues hores més tard, hauria oblidat per no entendre la definició.

Amb açò es resumeix clarament la reforma del sistema educatiu actual. Com s'ha comentat moltes vegades a classe, ja no es tracta de donar informació, d'aportar o imposar coneixements, la cosa va molt més enllà. Es tracta de ser uns guies de l'aprenentatge, d'ensenyar a gestionar tota la informació que està a l'abast dels nostres alumnes. Per a aconseguir-ho hem de saber que és allò que els interessa, allò pel que es mouen, i sobre açò aprofundir, utilitzar-ho també com a eina per a transmetre valors més globals, universals i crítics. En gran mesura es tracta de donar importància al procés d'ensenyança-aprenentatge i no tant al resultat o a l'obtenció de resultats. Ens adonem de que el sistema educatiu actual ha quedat obsolet, i això és en gran part perquè ja no s'ha de donar classe als mateixos alumnes que fa 50 anys. La societat ha canviat, i molt. Les condicions en les que es desenvolupen els nostres alumnes no són les mateixes en les que es desenvolupaven els nostres pares o avis, per tant, la manera d'educar-los no pot ser la mateixa.

La redacció d'aquest post em va sorgir a partir d'un vídeo del programa "Redes", d'Eduard Punset. El vídeo s'anomena Crear hoy las escuelas de mañana i també ha sigut font d'inspiració del recent post Making Change..., d'Hugo Sáez. Com recordareu, en el vídeo es realitza una entrevista a Richard Gerver, un educador i assessor en sistemes educatius de molt renom al panorama internacional. És el fundador de The International Curriculum Foundation, col·lectiu destinat a l'assessorament educatiu d'escoles i organismes.

Com deia, al vídeo s'expliquen detalladament els aspectes sobre els que us he introduït anteriorment. Sincerament pense que és un vídeo d'imprescindible visualització i reflexió per a tots aquells que haurem d'estar relacionats d'alguna manera amb l'àmbit de l'educació.

Després de veure el reportatge, m'agradaria comentar els punts claus que vaig trobar, i com no, plantejar certes preguntes que em van sorgir...

En primer lloc, destacar la diferència generacional de la que es parla al principi del vídeo, ja que potser clau per a entendre realment la necessitat d'aquest canvi.

Un altre punt que hauria d'inquietar la nostra consciència és el fet de la "passió" de la que parla Richard. La passió que han de tindre tant els professors com els alumnes. Uns per ensenyar i els altres per a aprendre. Creieu que existeix aquesta passió al sistema educatiu actual? Creieu que tots els professors tenen eixa devoció de la que es parla? I per tant, aconsegueixen despertar aquesta passió en els seus alumnes?

Des del punt anterior, s'arriba al que considere el clímax del reportatge: la importància del procés, de la experiència. Parlant sobre aquest aspecte, l'autor fa una gran reflexió: "per culpa de les pressions i la obsessió pels resultats, la màgia del viatge s'ha dissipat".

Com haureu pogut comprovar, el reportatge no té rebuig. Però encara així, ha hagut certs detalls que em provoquen preguntes...Al llarg del vídeo, els diferents personatges que van parlant, continuen parlant de l'obtenció de resultats, dels productes, de trobar feina, de les necessitats per a la incorporació al món laboral. Realment s'ha canviat la mentalitat? Pot canviar? Hem de seguir buscant el resultat? La meua resposta seria que sí, però hauríem de canviar el resultat. Des del meu punt de vista, el problema no seria tant buscar la millora del resultat, sinó quin és aquest resultat. En l’actualitat, a l’educació en general, el resultat continua sent la “quantitat” de coneixements que adquireix l’alumne, mentre que les propostes sobre les que ens fa reflexionar el vídeo van més dirigides a buscar una “qualitat” d’aquests coneixements. Amb les propostes de debat, amb les classes desenvolupades a partir de preguntes que provoquen un procés mental per part dels alumnes i per tant un elevat grau d’implicació, i tots aquests tipus de plantejaments, el que s’està buscant és impregnar d’essència crítica al coneixement. Amb aquesta dinàmica, el procés d’ensenyança-aprenentatge és molt més significatiu, i per suposat d’una valia incalculable.

Post relacionat amb este:
Making changes..., d'Hugo Sáez.

Als qui dubten

Per Paula Roig Baides,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Fa escassament dues setmanes, la marca esportiva que més diners mou a tot el món llença aquest anunci acompanyat d’una cançó de Isaac Albéniz titulada “Asturias”. El lema: “Brilla, ilumina tu país”. Jo, asseguda al sofà de casa me’l trobe per casualitat dies després de la incertesa creada per l’operació Galgo. La reacció: pels de punta i satisfacció. I no pel patriotisme, no! Per callar boques, per sentir-me un poc alleujada, encara que fos en el més profund dels meus pensaments. És que tot el món anava a parlar ara de la mentida que empapera l’esport? Que parlen dels triomfs, de les victòries, de l’esforç, el sacrifici, la dedicació, l’afany de satisfacció, dels valors i del moviment cultural i social que aquest comporta en tots els seus àmbits.

I és que el concepte “educació física” no és monolític ni inamovible; pel contrari, està subjecte a canvis permanents donada la seua influència com a fenomen distintiu del món i de la cultura contemporània. En ell estan implícits encara que de forma no intencional idees, valors, institucions, tècniques, productes... i deguem plantejar-nos si d’alguna manera som nosaltres i la societat en general els que portem a l’error i la confusió.

Tot el món sap i ha estat partícip de que durant l’escolarització la major part del currículum de l’Educació Física es basa en l’esport. I deuríem plantejar-nos si els complexes esportius, les estructures federatives i els plantejaments que es venen emprant, no són massa agressius per donar sentit educatiu a l’esport en l’edat escolar.

En la meua opinió, el problema radica clarament en la formació d’aquells que s’encarreguen d’educar mitjançant l’esport, i no en l’esport en si mateix. Doncs, s’ha de tenir en compte que les persones encarregades d’educar i ensenyar mitjançant l’assignatura d’educació física són majoritàriament esportistes i “amants” de l’esport de competició, i no educadors i entesos en ètica i moralitat. En primer lloc, queda clar a l’oferta curricular que no se’ns mostren moltes portes ni vies per les quals encaminar-nos a l’educació, i en canvi, el 80 o 90% dels llicenciats de cada promoció acabaran en una escola, institut o centre esportiu com a educadors. Sincerament, jo no em sent preparada. Si hagués de dedicar-me a educar, necessitaria més formació, mitjos i coneixements sobre com i què ensenyar, i per què educar. I en segon lloc, afirmar que la meua orientació continua sent la mateixa que el primer dia. Jo vaig entrar a aquesta carrera pel meu amor incondicional a l’esport i n’estic segura que la majoria dels meus companys també, i ara aquesta motivació continua latent en mi. Per això, encara avui i a pocs mesos de ser llicenciada en educació física, sóc completament incapaç de parlar d’Educació Física i no pensar en l’esport.

Avui en dia un xiquet no vol fer esport per divertir-se, sentir-se sà, actiu o socialitzar-se, (encara que en alguns casos va lligat, això si, al principi) vol jugar a futbol per ser Cristiano; no vol jugar a tennis per augmentar la seua coordinació, vol jugar a tennis per ser Rafa Nadal; no vol fer atletisme per trobar-se sà , vol ser Usain Bolt; no vol nedar per prevenir problemes d’esquena, vol se Michael Phelps; i així en tots els esports. S’ha perdut el sentit educatiu en tots els aspectes, i això és quelcom en el que s’ha de treballar, però des de dins, en un canvi profund a tots els nivells. I no per això s’han de desprestigiar tot els aspectes positius i valuosos que comporta l’esport i els triomfs dels esportistes als que admirem. A mi se’m va fer un nus a la panxa a l’últim punt del Roland Garros amb Nadal, em vaig alçar de la cadira quan Nuria Fernández va passar la línea als europeus de Barcelona, tremolava amb cada cistella de Navarro a l’Euroleague, i em van brotar les llàgrimes amb el gol d’Iniesta al Soccer City de Sudàfrica. Això per a mi, és molt important, a l’igual que l’educació mitjançant lo físic; no obstant això, crec que encara no es sap ben bé com utilitzar i unificar-ho.

Més no és sempre millor

Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Què es vol aconseguir? És progressar poder consumir més, produir més, tenir una tecnologia més avançada,... ? Serveix realment tenir un cotxe més bo, poder comprar les robes de moda, i de marca si pot ser? No estic molt segura, millor dit, defense amb fermesa que no, però no podria assegurar que no em poguera fer més feliç tenir tot allò que no tinc.

Supose que en això, en aquest dubte raonable, en el “perquè no?”, es basa tot aquest sistema de consum compulsiu (sé que compulsiu té connotacions negatives però deixeu-me filtrar en l’escrit una mica de la meua ideologia). El “perquè”, i el perquè no som tan esperançadorament optimistes amb la reforma social, per exemple, no semblen tenir acollida excessiva. Per la meua banda, i potser sota el risc que m’acusen d’ allò de “la rabosa, quan no les pot haver, diu que són verdes” seguiré predicant que, malgrat que la marca que siga de cotxes puga fabricar (a preu d’or) un cotxe que no produïsca vibracions i, per tant, proporcione un confort autèntic, és la nostra estranya necessitat d’anar a tots els llocs amb el cotxe el que fa que el nostre organisme haja de sofrir penosament les esmentades vibracions.

És obvi, almenys, que quan més menges no és millor, que tenir les millors armes a l’abast de qualsevol no és una avantatge, que esgotar les matèries primes no és una opció. Però, i què em dieu de les coses bones? Aquestes, quan més millor? Segur? Ma mare diu que tot és bo amb moderació, i ho trau d’una dita popular. No és que siga una veritat absoluta en la que recolzar-se, allò que diu la gent, jo tendisc a malfiar-me’n, però la meua pròpia experiència recolza totalment aquesta dita. Si no, qui no ha avorrit el menjar que més li agradava després de que algun dia la mare en fera un perol enorme i el congelara per a tota la setmana? I estic posant un dels exemples menys dolorosos i dràstics, de fet, de quina cosa no es podria abusar mai? De l’amabilitat, potser? Es clar! D’això no és pot abusar mai, si algú sap què caram és la cosa aquesta tan abstracta que anomenem “amabilitat”, i precisament per la seua imprecisa i difusa forma conceptual és una de les poques “coses” de les que mai podrem abusar.

Aclarida la meua postura sobre un tema teòric que no té la més mínima transcendència i que pot parèixer una frivolitat, us diré que és la meua forma de contextualitzar la meua visió crítica sobre el rendiment. Xiquets, si hem quedat que tota cosa de la que s’abusa sense control és, sens dubte, dolenta. I podeu buscar, trobar i explicar tots els exemples que vulgueu. Dieu-me, ara, que n’opineu, de l’esport de rendiment? És bo? Al respecte d’això us recomane la lectura del comentari de Toni, molt emotiu i interessant. És saludable? És productiu i productor de valors que mereixen la pena? Són bons els valors de l’enaltiment de la irracional obsessió? Són els esportistes d’elit les persones que aspireu a ser? La veritat és que menjar és molt més còmode, no preferiu ser menjadors compulsius? O potser preferiu dedicar la vostra vida a una gamma més ampla d’experiències. Potser, dic jo, preferiu tenir un temps per a cada cosa. Potser preferiu descobrir on ens pot portar el món fent una mica d’exercici cada dia descobrint, gaudint, desplaçant-te, contemplant. Qui sap si les mares sempre han tingut raó i “més no és sempre millor”.

Millor prevenir que curar

Per Vicent Simón Pérez,
estudiant de Disseny Curricular de l'EF

Tot va ocórrer el passat dimarts, dia 23 de Novembre del 2010, a les dos menys quart de la vesprada. Com ja s’ha esmentat en diverses fonts d’aquell dia (El País, 20 minutos, Terra noticias), els fets van esdevenir-se al pati de l’institut d’educació secundària de Vilamarxant. Un alumne de quart d’ESO d’aquest mateix centre jugava a bàsquet amb els seus amics, quan va decidir penjar-se del cèrcol de la cistella. A causa del mal estat, no sols de la pròpia cistella, també dels cargols que la subjectaven al terra, va cedir i es va desplomar damunt del xic. L’accident va acabar en tragèdia: el jove va morir al mateix lloc del succés, ben poc van poder fer els serveis d’emergència que van acudir a ajudar-lo.

La Generalitat Valenciana, sent fidel a la seva política, ha pres cartes en l’assumpte una volta ocorreguda la desgràcia, com sovint sol passar. Però en aquest cas les mesures emprades han anat massa lluny, així que analitzem-les una a una. La Conselleria d’Educació, arran l’accident, pretén l’elaboració d’una nova normativa específica sobre instal·lacions amb elements esportius als centres escolars. Aquesta nova iniciativa inclou l’obligació de revisar de forma periòdica els materials esportius. Un altra mida, dins d’aquesta normativa, serà la realització d’una campanya de sensibilització dirigida als alumnes, que tindrà per objectiu l’ús responsable i segur de cistelles, porteries i altres elements esportius.

Fins ací les mesures que podrien tenir cabuda dins la lògica de qualsevol cervell mitjanament desenvolupat. La tragèdia ve quan la Generalitat Valenciana, actuant des de la Conselleria d’Educació, en un nou manifest de la seva pròpia incompetència, envia una circular a tots els centres públics del País Valencià, prohibint l’ús de cistelles de bàsquet i porteries de futbol, fins que un tècnic especialista revise tant el seu estat com el seu ancoratge, sense especificar el temps que pot transcórrer fins que açò ocórrega.

Aquesta prohibició no sols es redueix a la utilització d’aquests materials en situacions com l’esplai, també s’estén, com era d’esperar, a les classes d’Educació Física. Una mesura que més bé sembla presa per un grup d’Australopitecs sorgits de les entranyes de l’Àfrica Central, en lloc de polítics responsables i amb sentit comú, doncs podeu imaginar la situació caòtica que, a dia d’avui, pot suposar l’aplicació d’aquesta prohibició destrellatada en centres on el bàsquet és un dels esports claus en la programació didàctica. Diverses fonts asseguren que aquesta nova situació dramàtica afecta a més de 2.000 col·legis i instituts públics (Levante, El Mundo). Sense anar molt lluny, i per exposar una situació real, l’institut d’educació secundaria on realitze les pràctiques de l’assignatura de Practicum, només disposa d’un camp de voleibol, sense comptar els quatre camps de bàsquet. Aquest últim esport té un gran protagonisme en el segon cicle de l’ESO, així com als dos anys de batxillerat, arribant a ocupar fins a dos trimestres de l’any escolar. Però tot açò queda capgirat amb la nova circular promulgada pel senyor Alejandro Font de Mora Turón (aquell conseller que pretenia donar xinés als centres educatius, o l’assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès).

Arran d’aquests esdeveniments, em venen al cap gran quantitat de preguntes: És necessari que passen aquests tipus de terribles accidents, com el del jove de Vilamarxant, perquè aquests ‘polítics’ reaccionen? Si per desgràcia un dia mor un alumne, pel fet que li caiga damunt la pissarra de l’aula, prohibirien impartir qualsevol assignatura que implique estar en aquest espai? Fins quan durarà la iniciativa de revisar periòdicament tots els materials esportius? Quant temps passarà perquè els professors d’Educació Física puguen tornar a utilitzar les instal·lacions necessàries per dur a terme la seua assignatura? Què faran tots aquells professors que tinguen el bàsquet com a matèria clau dins de les seves programacions? Segueix sent l’Educació Física una assignatura ‘maria’ i sense importància dins del currículum escolar, que tot i ser greument ‘violada’ per una mesura com la de Conselleria d’Educació, els seus professors són incapaços de manifestar-se al respecte? El responsable directe d’aquest terrible accident, com es la mort d’un ser humà, no hauria de ser aquell que disposa del poder per decidir què fer amb els diners dels ciutadans, invertint-los en millorar i mantenir les instal·lacions esportives escolars públiques, en lloc de desviar aquests fons a centres concertats i privats, a esdeveniments per a masses com la Fórmula 1, l’America’s Cup o la rebuda del Papa a València?

...I és que ja ho va dir un savi, millor prevenir que curar.

Tractament de mercaderies als centres educatius: l'esport

Per Antonio Hernández Martínez,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Què passa amb els esports a la societat actual? Passen moltes coses, de bones i de roïnes, tan sols que la balança de la importància que se li dóna a allò bo i a allò roí em sembla desequilibrada i per tant vull fer unes reflexions sobre la responsabilitat que els professors d’Educació Física tenim al respecte.

Què fa que tinguen tanta importància els esports a la nostra societat? El seu espectacle pot ser és el que té la capacitat de moure la societat en massa i, per tant, el principal atractiu de negoci. A partir d’ací s’engega un procés comercial i d’interessos difícil de parar. Socialment, l’esport té una consideració molt bona, encara funciona el seu vincle a la salut, a la disciplina, als bons comportaments i una caterva de bons atributs que l’ajuden a ser una mercaderia perfecta. Però es parla menys de tots uns altres fenòmens que l’envolten i no en són tan positius: dòping, pràctiques no saludables, perillositat de l’alt rendiment, violència als espectacles, consumisme, instrument de benefici polític, mesura d’estatus i poder dels estats... Amb tot açò, que no és poc i em deixe molt, pense que es respira cert conformisme. A més, caldria desvincular l’esport, com a tal, del que és pràctica d’activitat física. Aquestos dos termes, que un inclou l’altre, curiosament a la societat en general no és que es confonguen, més bé, el que passa és que el terme esport, més reduït en quant a àmbit, eclipsa el concepte d’activitat física, negant així l’accés a tot un ventall de possibilitats. A l’àmbit de l’educació física, aquest eclipsi hauria d’estar fermament vigilat adoptant una postura equilibradora i amb un plantejament de justícia curricular.

Tradicionalment, l’esport ha estat un bon element per a entretenir, manipular i controlar la gran massa, sembla que hui en dia les coses han canviat ben poc, tan sols el transfons que abans era polític potser ara també és econòmic i continua, per tant, sent una forma de controlar la societat.

Els bons atributs de l’esport es subratllen quan realment van a la baixa i els dolents s’amaguen, es normalitzen o es fan bons i a més van a l’alça. Un exemple: amb el dòping cada volta es fan pràctiques més rebuscades que s’allunyen radicalment d’eixe hipotètic esperit esportiu de joc net i de cavallers. Tot això està present i pot ser per a la gran massa són temes ja passats de moda o totalment controlats. El problema principal que esdevé és la poca ètica que es mostra i, per tant, es transmet mitjançant la normalització de la situació i la transformació d’aquestes males pràctiques en focus d’atenció, en una opció més, en audiència televisiva... en definitiva, transformació en mercaderia susceptible de produir benefici.

L’esport com a negoci, allotjat als grans esdeveniments, és una altra veta ben atractiva per clavar cullerada a nivell econòmic i polític, i sorprenentment: la massa contenta i tranquil·litzada amb arguments d’activació econòmica, del llançament turístic i la creació de llocs de treball; però a canvi de què? Moltes vegades a canvi del patrocini desmesurat amb diners públics d’activitats que no són una necessitat per a la societat, corrupció política, molèsties per als veïns, desatenció de les necessitats socials més bàsiques, retall de pressupostos per a activitats socials i culturals més productives... I un aspecte ben preocupant, la intromissió en el terreny de l’Educació Física per tal de promocionar, i d’alguna manera imposar, la pràctica esportiva de torn que genera benefici. Haurem de dir alguna cosa els professionals al respecte, no?

Els professionals de l’Educació Física tenim una responsabilitat, almenys, de transmetre una visió crítica que provoque la reflexió i l’opinió de l’alumnat per tal de que no es convertisca l’acte educatiu en un engranatge més lligat a la corretja transmissora de la inèrcia convenient basada en l’enriquiment econòmic i el benefici polític. Si una vegada analitzat el tema algun alumne o professor tria deixar-se dur per el corrent ambiental ho farà, però almenys haurem fet una marca a l’engranatge transmissor i a cada volta sonarà un “tec”, que pot ser de moment s’ignore, però per sempre deixarà l’opció d’escoltar-lo i parar a veure altres formes possibles de fer.

Al front del nostre alumnat, primer caldria inspirar fort i creure en el nostre poder i capacitat per a donar una visió que atenga a les manques d’informació que no casualment i sí “causualment” es donen per part d’administracions i entitats comercials. Expirant lentament, anar fent amb un cervell més pràctic, intuïtiu i ètic que racional tot el que podem, sense oblidar allò del currículum ocult, el sentir i la passió. Establirem així una base de principis ètics, democràtics i de justícia social polivalents que ens facilitaran la tasca de donar amb la fórmula màgica de cada moment i per a cada moment.

Màster de Professor/a en Secundària: Visió d'un estudiant de la FCAFE

Per Albert Martín Fandos,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Un requisit per tal d’estudiar el Màster de Professor/a d’Educació Secundària a la Universitat de València és l’acreditació del nivell B1 d’una llengua estrangera. A continuació realitzem diverses reflexions al respecte:

- La nostra generació és acusada de conformista, al no continuar amb la lluita social que mantingueren els nostres pares. Però, açò és cert? Sí, molts estudiants hem entés massa tard el que significa el requisit lingüístic. Qui de nosaltres ha donat suport a les nombroses manifestacions i protestes organitzades, des de fa anys, per diferents organitzacions, com el SEPC? Pocs, molt pocs, quan el que es demanava ens afectava i ens afectarà a tots, tinguem o no una manera de pensar. I és que, molts dijous, mentre estàvem a classe, altres defensaven els nostres interessos. Una minoria.

- Aconseguir el certificat no és fàcil, ja que a les EOI no hi ha prou places. Preinscripció, número per al sorteig, sorteig i llista d’espera. Any rere any, llista d’espera. Ah!, l’altra opció també és bona, podem apuntar-nos als cursos que imparteix el Centre d’Idiomes de la UV, realitzar un curs preparatori de tres hores setmanals durant un any, i després jugar-te el futur passant un examen. Però, com a mínim, per haver realitzat el curs et rebaixen la quota de la prova vint euros. Molt agraït.

- El certificat aconseguit al centre d’idiomes únicament és oficial per a la Universitat de València, mentre que el Màster ho és a tot l’estat espanyol. Però, si un requisit per a matricular-se és la llengua, i únicament serveix per al País Valencià, com pot després ser oficial per a tot el territori? Per què es permet l’entrada en el Màster amb un certificat que no es pot utilitzar en altres territoris?

- Si aquell estiu va ser el del carnet de conduir, el del 2011 serà el de l’anglés per al Màster. Tots a l’estranger, ja que és el més important. No importa si vas a ser un bon professor o no, si estàs o no ben preparat, perquè si no domines la llengua mai ho sabràs. Així, preparem menys les assignatures de la carrera per centrar-nos en l’idioma? Difícil elecció. Però, com és què no tenim una matèria centrada en l’aprenentatge lingüístic, si és imprescindible?

- S’ha d’entrar al Màster ja! L’any que ve potser durarà dos cursos! On podem preguntar? No ho sé, el que sí sé, és que cal entrar el més aviat millor. Ja ens ho deien que el CAP (Certificat d’Aptitud Pedagògica) era un curset... Però no, vosaltres no sou de Bolonya, però sí sou de Màster. En un poc de sort, els donarem les gràcies si dura un curs.

- Quins coneixements d’anglés ens ha proporcionat l’escola durant la nostra vida acadèmica? Presents, passats, futurs, condicionals... Bàsicament el mateix cada any. Aleshores, quin sentit té que el sistema educatiu públic demane el requisit lingüístic sense haver preparat els alumnes? No seria millor canviar el sistema educatiu des de la base? Per altra part, els nous temps, els temps d’Europa, no afecten els professors que van realitzar el CAP? Ells no s’han d’adaptar al requisit lingüístic?

- Vam passar l’anglés i ara, a per les pràctiques del Màster. Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, Matemàtiques, Física..., tots a fer pràctiques. Però, si jo ja les vaig fer? No, tu vas fer les de la llicenciatura, que no són les mateixes. En fi, mateix institut, mateix/a professor/a de pràctiques, mateixos alumnes... Què està passant, seguim sent una “maria”?

- Tenien raó, esperem pensar d’ací deu anys, quan siguem uns professors/es moderns que impartim les nostres classes en castellà, català i anglés. Si açò succeeix la coherència haurà triomfat però, estarà la societat preparada? Quants de nosaltres, com a europeus, treballarem a l’estranger? I si treballem fora, tindrem suficient amb aquest nivell d’anglés? Si no és així, quin sentit té exigir el B1 si és insuficient per a treballar?

Aquestes i moltes més preguntes podem fer-nos respecte al Màster, el nostre futur immediat si volem ser professors. Però bé, amb un poc de sort i molt d’esforç ho aconseguirem. O no...