Sobre ideologia i currículum ocult

Per Joan Úbeda Colomer,

estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Fa unes setmanes, amb motiu de les festes de Setmana Santa, apareixia al blog del meu poble un article al voltant del fanatisme religiós i la seua perillositat i, durant el transcurs del debat que es va generar, un dels participants va afirmar que la religió no feia por ja que a missa o a classe de religió no estava obligat a anar ningú, sinó que allò que veritablement era perillós eren els “educadors manipuladors” d’algunes assignatures que eren obligatòries per a tots els xiquets, fent referència a la branca de ciències socials i humanitats, fonamentalment. Aquesta afirmació em va fer pensar molt, per la perillositat (valga la redundància) que amaga aquest tipus de pensament. 

Desgraciadament, i com diu Ken Robinson al vídeo “Canviar el paradigma”, el nostre sistema educatiu està modelat a imatge i semblança de la indústria i per al seu interés, i han utilitzat l’estandardització com a eina fonamental per escometre aquest propòsit: eliminem el debat, l’enfrontament d’idees, els temes polèmics que envolten la societat, l’opinió personal, la crítica i la subjectivitat, de manera que els alumnes esdevenen noves peces que s’insereixen en el sistema, robots programats per fer una tasca i produir per a l’economia de mercat. 

(vinyeta de Forges presa de: e-learning-teleformacion.blogspot.com.es)

Però, potser, aquestes persones que pensen que la subjectivitat i la ideologia no tenen cabuda a l’escola, s’obliden de dues coses fonamentals: 

La primera és que els humans, com a éssers que vivim en societat, tenim una opinió dels problemes que ens envolten. És impossible separar una cosa de l’altra perquè abans que enginyers, economistes, filòsofs o biòlegs, som persones; i per molt que aquests temes s’amaguen, s’evadisquen o s’eliminen del context escolar, no desapareixeran. 

I la segona cosa que obliden és el currículum ocult. En l’estudi de Jackson (1968), el primer sobre el tema, el “currículum ocult” es referix a tot l’aprenentatge de l’alumne que no ve expressat en les metes explícitament manifestes de l’escola (Kirk, 1990). Com diu Kirk (1990): “El factor important que pareix distingir aquest aprenentatge d’aquell que els professors intenten aconseguir per mitjà del currículum oficial, és que aquestes actituds i valors es comuniquen, inevitablement, inconscientment i inintencionada. (…) En altres paraules, el “currículum ocult” es refereix al coneixement, les actituds, etc. que aprenen els alumnes com a conseqüència inevitable de participar en les activitats rutinàries i formals de l’escola”. 

Així, com a conseqüència del nostre sistema educatiu, els alumnes aprenen una gran quantitat de coses que no es preveuen en el currículum oficial. 

Aprenen les estructures jeràrquiques, en haver un professor dalt d’una tarima, en una posició més elevada que la seua. Aquest és qui sap, qui mana, i no té cap necessitat de consultar amb els seus alumnes per decidir, ja que té el poder. Uf! Curiosa coincidència amb la manera d’actuar dels nostres dirigents polítics, no? 

Aprenen, mitjançant l’omissió de la polèmica i el conflicte, que l’ordre de la societat es basa en la conformitat i l’acceptació, i no aprenen per exemple que la confrontació d’idees o el debat poden ser un gran motor de canvi social. 

Aprenen, amb el sistema d’avaluació basat en l’examen, que l’únic que importa és el resultat final, el producte, la nota, que és el que quedarà. No importa si s’ha aprés més o menys, no importa si has copiat en l’examen, ja que s’ha de competir com siga perquè les notes estaran íntimament relacionades amb l’organització del mercat de treball i l’estructura de classes socials. De la mateixa manera que l’empresari haurà d’obtenir el màxim benefici al produir i ser el més competitiu possible a qualsevol preu, sense importar si els seus treballadors viuen explotats o no arriben a final de mes. El mercat serà qui mane. 

Com diu Williams (1976) en Kirk (1990), una ideologia es converteix en hegemònica quan les creences i els valors són acceptats totalment i sense discussió, i quan cap alternativa a les pràctiques existents es considera possible. I això és justament el que ha passat: el sistema capitalista ha calat tan profundament, que tots aquests aprenentatges ideològics que he comentat anteriorment (i molts més) s’entenen com a objectius, perquè han de ser així, o això és el que ens han fet creure amb un bombardeig constant des dels mitjans de comunicació, el sistema educatiu i el missatge polític… En canvi, si jo com a professor dic als meus alumnes que les retallades afectaran negativament la qualitat del seu ensenyament o que si continuem produint i consumint de manera descontrolada acabarem amb el nostre planeta, estic mesclant ideologia i educació i no estic sent objectiu, quin manipulador! 

Doncs no! Per a mi, l’educació ha de formar persones lliures i autònomes, amb capacitat de pensament crític i de reflexió, amb capacitat per crear i no només reproduir. Però això a ells no els interessa. Fins quan ens creurem tot allò que ens diuen? 

BIBLIOGRAFIA: 

-Kirk, David (1990). Educación física y currículum. València: Servei de Publicacions. Universitat de València 

- Link video Ken Robinson

El poder del professor

Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l’EF

S’ha entaulat el debat, existeix realment la papallona que pot provocar un huracà? Bé, no era exactament eixa la pregunta, era més bé, podem fer alguna cosa nosaltres pel món? Torne al tema perquè crec que en certa manera ningú s’ha assabentat del que jo he intentat dir, que ho he expressat d’una manera horrible i poc entenedora, i em sent frustrada i també perquè, al cap i a la fi, és una cosa que sempre he criticat i ara, que ho veig des de l’altra banda i a prop, m’espanta: El poder dels professors.

No he volgut dir, ni tan sols sé si ho ha semblat, que no crega que la situació de professor no siga una posició privilegiada per manipular xiquets (qui diu manipular dir ensenyar a ser crític i autònoms), crec que ho és. Però també crec que hi ha mitjans més potents, i que molts d’ells actuen en contra de l’escola, neutralitzant així quasi completament la majoria de les nostres accions.

Esgrimint el meu propi argument altra vegada, quanta gent de classe sortirà avui i pensarà una sola vegada més en el que hem parlat? I, una cosa més, quanta gent s’ha sentit tan avorrida, o, pel contrari, incòmoda que ha decidit voluntàriament deixar-nos d’escoltar abans de donar-nos temps a explicar-nos? Situació privilegiada, sí, però, no és més comú, o fins i tot més fàcil, distraure’s momentàniament a classe que veient una sèrie americana qualsevol que ens conta la vida irreal i graciosa d’ algú que, afortunadament, ni s’assembla a nosaltres? Parlàvem si el poder era real o hipotètic, necessite que entengueu que la meua posició, tot i diferent, no s’allunya de la del company Toni, no vull treure’m jo mateixa el poder que puga exercir abans d’intentar-ho creient que no va a funcionar. No és això, però, tenir excessives esperances envers un fenomen o idealitzar-lo per motivar-nos tampoc crec que siga una solució que a la llarga porte bon resultat, la decepció és un del principals motius d’abandó dels esportistes joves.

Com lluitar contra l’influencia de la tele? Com competir contra la seua lluminosa divinitat?(espere que s’entenga que és una ironia). Com competir amb ella amb la nostra opaca, en la majoria de casos escassa de recursos i formal escola? Això jo no sé fer-ho, no és que ningú en sàpiga, és que jo no en sé. És que els alumnes que tindrem a les classes són adolescents, contradictoris, replets d’hormones que els exalten, cansats de no tenir lloc a la societat i ser jutjats i reprimits sistemàticament per l’autoritat, i, conseqüentment, molt recelosos o fins i tot obertament hostils a ella.

Reconec que pot existir un poder tal, reconec que sóc un producte de tots els professors que he deixat que m’influenciaren tant com reconec que els meus pares creuen en el sistema i no puc deixar de reconèixer que fins als quinze anys no vaig tenir televisió a casa. Crec que la ciència pot resultar divertida tant com les previsibles novel·les policíaques, relativament. I com que crec que existeix el poder, i ho crec amb fermesa, em sent més insegura i incòmoda, perquè deuria de saber usar-lo, i fins i tot sé pràcticament per a què el vull usar. Però la qüestió de la que no aconsegueixo desempallegar-me, després de tot, és: Com exercir-lo? Ho he preguntat moltes vegades, a molta gent, què en penseu vosaltres al respecte?