diumenge, 9 de gener de 2011

Com creus que seria la teua vida si fores una tortuga?

Per José Vicente Giménez Gil,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Senzilla pregunta i senzilla resposta a priori, no és cert? Evidentment sí, ràpidament posaríem en la nostra ment una tortuga, i relacionant el que hem vist d'elles als dibuixos animats o als terraris i aquaris que hem pogut tindre a casa pensaríem que ja sabem com viu una tortuga. Ara bé, i si volguérem aprofundir més? La cosa se'ns complicaria... I si això ho intentés fer un xiquet de 9 anys? Si realment volgués esbrinar com seria la seua vida com a tortuga, aquesta pregunta li estaria aportant molt més del que ens imaginem. En primer lloc hauria de saber ben bé com és una tortuga, per tant, també hauria de saber on buscar informació sobre les tortugues. D'altra banda, hauria d'esforçar-se per tal d'entendre tota aquella informació que està obtenint sobre les tortugues...però a més a més, tot aquest esforç li estaria suposant un vast aprenentatge sobre l'empatia, terme que si haguérem preguntat directament, l'hauria buscat al diccionari, hauria memoritzat i dues hores més tard, hauria oblidat per no entendre la definició.

Amb açò es resumeix clarament la reforma del sistema educatiu actual. Com s'ha comentat moltes vegades a classe, ja no es tracta de donar informació, d'aportar o imposar coneixements, la cosa va molt més enllà. Es tracta de ser uns guies de l'aprenentatge, d'ensenyar a gestionar tota la informació que està a l'abast dels nostres alumnes. Per a aconseguir-ho hem de saber que és allò que els interessa, allò pel que es mouen, i sobre açò aprofundir, utilitzar-ho també com a eina per a transmetre valors més globals, universals i crítics. En gran mesura es tracta de donar importància al procés d'ensenyança-aprenentatge i no tant al resultat o a l'obtenció de resultats. Ens adonem de que el sistema educatiu actual ha quedat obsolet, i això és en gran part perquè ja no s'ha de donar classe als mateixos alumnes que fa 50 anys. La societat ha canviat, i molt. Les condicions en les que es desenvolupen els nostres alumnes no són les mateixes en les que es desenvolupaven els nostres pares o avis, per tant, la manera d'educar-los no pot ser la mateixa.

La redacció d'aquest post em va sorgir a partir d'un vídeo del programa "Redes", d'Eduard Punset. El vídeo s'anomena Crear hoy las escuelas de mañana i també ha sigut font d'inspiració del recent post Making Change..., d'Hugo Sáez. Com recordareu, en el vídeo es realitza una entrevista a Richard Gerver, un educador i assessor en sistemes educatius de molt renom al panorama internacional. És el fundador de The International Curriculum Foundation, col·lectiu destinat a l'assessorament educatiu d'escoles i organismes.

Com deia, al vídeo s'expliquen detalladament els aspectes sobre els que us he introduït anteriorment. Sincerament pense que és un vídeo d'imprescindible visualització i reflexió per a tots aquells que haurem d'estar relacionats d'alguna manera amb l'àmbit de l'educació.

Després de veure el reportatge, m'agradaria comentar els punts claus que vaig trobar, i com no, plantejar certes preguntes que em van sorgir...

En primer lloc, destacar la diferència generacional de la que es parla al principi del vídeo, ja que potser clau per a entendre realment la necessitat d'aquest canvi.

Un altre punt que hauria d'inquietar la nostra consciència és el fet de la "passió" de la que parla Richard. La passió que han de tindre tant els professors com els alumnes. Uns per ensenyar i els altres per a aprendre. Creieu que existeix aquesta passió al sistema educatiu actual? Creieu que tots els professors tenen eixa devoció de la que es parla? I per tant, aconsegueixen despertar aquesta passió en els seus alumnes?

Des del punt anterior, s'arriba al que considere el clímax del reportatge: la importància del procés, de la experiència. Parlant sobre aquest aspecte, l'autor fa una gran reflexió: "per culpa de les pressions i la obsessió pels resultats, la màgia del viatge s'ha dissipat".

Com haureu pogut comprovar, el reportatge no té rebuig. Però encara així, ha hagut certs detalls que em provoquen preguntes...Al llarg del vídeo, els diferents personatges que van parlant, continuen parlant de l'obtenció de resultats, dels productes, de trobar feina, de les necessitats per a la incorporació al món laboral. Realment s'ha canviat la mentalitat? Pot canviar? Hem de seguir buscant el resultat? La meua resposta seria que sí, però hauríem de canviar el resultat. Des del meu punt de vista, el problema no seria tant buscar la millora del resultat, sinó quin és aquest resultat. En l’actualitat, a l’educació en general, el resultat continua sent la “quantitat” de coneixements que adquireix l’alumne, mentre que les propostes sobre les que ens fa reflexionar el vídeo van més dirigides a buscar una “qualitat” d’aquests coneixements. Amb les propostes de debat, amb les classes desenvolupades a partir de preguntes que provoquen un procés mental per part dels alumnes i per tant un elevat grau d’implicació, i tots aquests tipus de plantejaments, el que s’està buscant és impregnar d’essència crítica al coneixement. Amb aquesta dinàmica, el procés d’ensenyança-aprenentatge és molt més significatiu, i per suposat d’una valia incalculable.

Post relacionat amb este:
Making changes..., d'Hugo Sáez.

3 comentaris:

adorpm ha dit...

Per començar he de felicitar al meu company Jose pel post que ha realitzat. He de dir que tracta un tema molt interessant i ha sabut ben bé com dirigir-lo.
Com seria la meua vida si fóra una tortuga?...bona pregunta! Mai m’ho havia preguntat.
Referint al tema en concret, estic completament d’acord amb la reflexió que ha realitzat en que l’alumnat d’avui en dia es completament diferent al de fa 50 anys, i per tant, la forma d’educar o ensenyar també haurà de ser distinta. L’educador ha de tenir el valor de lluitar per continuar amb la seua passió, i no perdre-la, per seguir amb els seus instints i fer el correcte per a l’alumne, i aconseguir així, que l’educació es convertisca en un vehicle de capacitació i no un d’opressió. Tots sabem que els gustos, les modes, les tendències,la tecnologia… han produït un gran canvi social i cultural, que alhora han fet evolucionar a la societat més en 30 que en 2000 anys. Tot açò ho comente referint-me a que aquestos canvis també han influït a l’educació.
Els nens de l’actualitat prefereixen passar-se tota la vesprada cara la televisió jugant als videojocs que llegint un llibre o simplement repassant el temari que impartit el professor eixe matí a classe. Fa uns anys enrere, a l’època de la guerra civil i el franquisme, una gran part de la població era analfabeta i el que tenia una educació era un privilegiat. En l’actualitat, Espanya és el país europeu amb major absentisme escolar i amb major percentatge de fracàs escolar. Estem en guerra???
Ador Paredes i Molina.

JB Rapster ha dit...

Me ha parecido muy interesante el post de José Vicente, y si nos paramos a pensar en ello unos instantes podemos darnos cuenta de que tiene mucha razón en todo lo que dice. Creo que todos estaríamos de acuerdo en que los niños de antes son diferentes a los de ahora por el entorno, el contexto en el que viven, las necesidades que tienen. Todo ha cambiado mucho los últimos 50 años, y al igual que cambia la sociedad en general, los niños también cambian con ella y se adaptan a su presente, al mundo en el que viven.
Llegados a este punto, si cambian la sociedad, los intereses, los alumnos, los materiales... también deberá cambiar el enfoque de los profesores, sus métodos, su aportación ética y moral en las aulas, su trato con los alumnos, etc. Los alumnos de hoy en día, no consiguen centrarse en una tarea meramente de trasmisión de información, necesitan algo que les llame la atención de verdad para que mejore su proceso de enseñanza-aprendizaje, necesitan situaciones y utilidades que aparezcan en su vida cotidiana.
Los niños de hoy en día ni son más ni menos inteligentes que los de antes, pero ahora hay demasiados atractivos en nuestras vidas cotidianas que podrían ayudarnos a adquirir más conocimientos (si hiciéramos buen uso de ellos), pero por contra acaba convirtiéndose en distracciones que nos separan del tiempo dedicado al proceso de aprendizaje (internet -> twiter, tuenti... ; televisión -> sálvame, gran hermano...; prensa -> superpop, marca...).

Pasando a lo que comenta José Vicente del enfoque hacia los resultados, me ha parecido correcto su razonamiento, puesto que yo también pienso que cualquier modelo de enseñanza busca un resultado, simplemente tenemos que desarrollar los resultados a los que queremos llegar. Existe el resultado final como bien sería una evaluación que cuente las diferencias entre la evaluación final y la inicial, pero también podemos medir el resultado como la evolución constante en el proceso de enseñanza-aprendizaje de los alumnos siendo totalmente diferente a la evaluación anterior. Creo que si el resultado que buscamos fuera parte de cada sesión de EF, y diseñáramos nuestro currículum hacia ese fin, aparecería esa PASIÓN de la que se habla en el vídeo (y que en este caso tendría el profesor que se lo curra diseñando sus sesiones y viviéndolas) en los alumnos.

José Manuel Benavente Cortés

Anna Sorribes ha dit...

En primer lloc, m’agradaria agrair a l’autor, José Vicente Giménez Gil, de que haja compartit aquest vídeo amb tots nosaltres. Crec que és molt interessant el tema que tracta. Encara que no estic del tot d’acord amb algunes coses que comenta.

Pense que no hi ha que canviar la forma d’ensenyament perquè hagen passat 50 anys, és cert que la societat va canviant amb el pas dels anys, però sobretot, el que fa que hi haja un estil d’ensenyament o altre son els interessos polítics i econòmics més que el canvi social. I més durant aquests 50 anys, dels que parla l’autor, ja que s’ha seguit una política econòmica constituïda pel capitalisme la base del capitalisme son les empreses, sobre tot les multinacionals, i per tant el que s’ha generat son mentalitats productives, molt més que creatives o crítiques. Simplement es tracta de un negoci, i els estudiants (l’educació) són les peces claus per a que generació rere generació s’ establisca aquesta mentalitat i de fet ho han fet tan bé amb tots nosaltres que realment ho han aconseguit.

La meua opinió respecte a un canvi en el sistema educatiu que ens porte “beneficis intel•lectuals” més que reproductors de coneixements és afirmativa, encara que la perspectiva de futur és molt negativa, ja que dubte que aquest sistema polític done pas a l’entrada de un sistema educatiu basat en l’experiència i el procés més que del resultat, no els interessa, penseu en la película “La Ola”, és molt fàcil dominar a ments adormides i és així com ens volen, adormits. És més, penseu per un moment, només cal canviar una generació, i canvia el rumb de la societat, així que realment només cal que canviem una generació, per a que la generació venidora adopte l’exemple positiu de l’anterior i generació rere generació creem una societat més culta i sobretot molt més humana. Gràcies!

ANNA SORRIBES