dilluns, 23 d’abril de 2012

Vaga per deures

Per Àngels Vidal Puchades,
estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Cap a finals de març vaig escoltar una notícia a la cadena SER que em va cridar bastant l’atenció: la Federació de Consells de Pares d’Alumnes de França (FCPE) convocava una vaga de 15 dies per la sobrecàrrega de deures als seus fills fora de l’horari escolar. Com? Que uns pares es queixen perquè als seus fills els posen massa tasques per fer a casa? Per tots és sabut que la intel•ligència d’un xiquet és directament proporcional a la càrrega de deures que aquest realitza durant la seva escolarització... A major volum de treball, major rendiment acadèmic, no?

Segons un article del diari El País en la seua versió digital, des del 1956 els deures estan prohibits tant a l’escola primària francesa com a l’espanyola. Més enllà de respectar aquesta norma molts professors manen als seus alumnes gran quantitat de tasques per realitzar a casa, les quals ocupen més de dues hores diàries. Tot i la sobrecàrrega de deures, el nivell educatiu espanyol es troba a la cua dels països desenvolupats. Per contra, si agafem com a exemple Finlàndia, observem un sistema educatiu on els seus alumnes ocupen un màxim de 30 minuts diaris als deures, on la lectura és una de les aficions més esteses entre la joventut i on les taxes taxes de fracàs escolar són inferiors a l'1%.

Els defensors dels deures expliquen que aquestos són positius perquè suposen un esforç personal per als alumnes i a més a més fomenten l’automotivació, la disciplina i la responsabilitat. En canvi, les associacions que es posicionen en contra d’aquests tipus de tasques, diuen d’elles que són antipedagògiques, que causen tensions familiars, que allarguen la jornada laboral dels pares, que resten temps als nens per dedicar-se a altres coses i sobretot, que augmenten les desigualtats entre els alumnes, ja que hi ha gran diferència entre aquells que poden rebre ajuda per part dels pares o per parts de professors particulars i els que no.


 La Confederació Espanyola de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA) va escriure un comunicat de suport a la vaga organitzada per la FCPE i va estar plantejant-se dur a terme alguna iniciativa semblant. La CEAPA no es queixa de l’existència dels deures, sinó del seu excés. Segons aquesta organització, les tasques fora de classe haurien de ser de formació complementària en biblioteques i museus, haurien d’incloure tasques de lectura i d’investigació i es deuria de fomentar l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Al meu parer, el problema no recau en l’existència o l’absència de deures. El problema real té lloc dins les aules, on gran part dels professors es dedica a donar uns determinats continguts seguint el llibre de text estipulat, a ritme constant i monòton, sense cap mena de suport audiovisual ni innovador, mitjançant una didàctica inadequada tant per a l’edat dels alumnes com per a la societat en la que vivim, incapaç de motivar als nens a seguir aprenent i incapaç de despertar en ells inquietuds per allò que els ensenyen. En aquest context de desgana s’imposen els deures, els quals realitzen un paper de mera repetició d’allò que s’ha vist a classe i que a més a més difícilment es realitzaran de manera correcta si no s’ha comprés el contingut vist a l’escola. 

Per tot això pense que el principal canvi que s’hauria de donar en el sistema educatiu espanyol, recau en la metodologia d’ensenyament utilitzada pels professors, en la manera de plantejar-se i d’afrontar les classes, la forma de comunicar, de transmetre, d’interactuar i d’educar als alumnes. Una metodologia on es considera a l’alumne de manera global, on aquest siga l’actor principal, on es fomente la participació activa del mateix, on les seves aportacions es tinguen en compte en el desenvolupament de les classes i on la seva actitud no siga merament presencial. Serà en aquest context quan els deures, en quantitat proporcional al nivell de desenvolupament individual de cada xiquet, d’acord a les seves característiques personals i a més en qualitat adequada i adaptada a l’època actual, tindran un veritable sentit i seran realment profitosos per a la formació dels alumnes.

15 comentaris:

Jose Pedro Mora ha dit...

Yo también he escuchado la noticia y tengo dos opiniones sobre ella. Aunque también es verdad que la metodología empleada en la enseñanza no es la mejor, como bien dice Angels.

La primera es que los alumnos han de hacer cosas distintas a deberes en casa, como leer, dibujar o salir a jugar con los amigos, ya que después de estar siete horas en la escuela se merecen un descanso. Todos hemos sido niños y hemos tenido gran cantidad de deberes y no hemos podido hacer nada en toda la tarde por tener que hacerlos, y más aun si los hacías con mala gana. Sin embargo, mis padres siempre me han obligado a hacer lo que decía el profesor, aunque se hayan tenido que quedar ayudándome toda la tarde. Creo que los padres de ahora no tienen paciencia y quieren disfrutar de su tiempo libre y que la escuela se ocupe durante sus horas lectivas de la enseñanza de sus hijos.

La segunda es la cantidad de deberes que mandan los profesores, cada profesor manda los deberes que le parecen sin pensar que hay otras
asignaturas y que aunque lo que tu mandes este bien para un periodo vacacional, al juntarse con los del resto de asignaturas se vuelven demasiados deberes, tantos que a veces dejes los que te parecen menos importantes sin hacer.

Por lo tanto, creo que es bueno que los profesores manden deberes, pero creo que tendrían que reunirse y acordar la cantidad de deberes que cada profesor va a mandar a sus alumnos, para que puedan hacerlos todos.

Judit ha dit...

A qui no a l’arrivar a casa a les 5 de la vesprada, després de tot un dia de classes, li han preguntat: “hui tens deures?” i si la resposta és “sí”, o a més “sí, hui en tinc molt” li han contestat: “que no l’has fet a classe?” no és que no l’haguera fet, sinó que després de tindre’l acabat el professor/a ens en manava més (per a repassar...).

Doncs bé, tot depèn del color del cristall en que es mire. És excessiu el deure que els posen als xiquets? Per part dels mestres/professors diran que no, que suposa fer 3 ó 4 exercicis que a més serveixen per a repassar el contingut donat eixe dia a l’aula? Exercicis de matemàtiques, de llengua, d’anglès... a la fi no són els 3 ó 4 exercicis dels que es parlen no? Per això els professors potser haurien de compartir allò que van a fer i gestionar la quantitat de deures que es faran fora de l’horari escolar, ja que quantitat no sempre és sinònim de qualitat.

D’altra banda l’opinió dels alumnes, que la majoria d’ells i sobretot en edats on poc més que jugar els interessa, pensaran que els professors els fiquen massa deure per a casa i els deixen sense temps per a dedicar-lo a altres coses on s’ho passarien millor.

Per últim està l’opinió dels pares. Estan aquells que pensen que els temes d’escola com el deure es feina dels professors, i molts d’aquests simplement és per no llevar-los el seu propi temps lliure. D’altra banda estan els pares que després d’una llarga jornada de treball dediquen el seu curt temps de descans en ajudar als seus fills en els deures, quan potser preferirien dedicar-lo amb ells però fent altres coses.

Com amb tot, “tot està be en la seua mesura” i per això tots tenen la seua part de raó, ja que el deure és necessari però sense abusar d’ell, potser un excés d’aquest faja el resultat contrari del que es pretén. El que tampoc hem d’oblidar és que els xiquets necessiten no sols un desenvolupament intel•lectual, sinó també motor i social, que adquiriran mitjançant els jocs i la recreació de la que disposen.

Vicent González ha dit...

Estic completament d’acord amb l’opinió d’Àngels (que li done l’enhorabona pel seu post), i amb els arguments de José Pedro i de Judith. Per tant, la meua opinió no està molt deslligada al nombrat anteriorment. Ara be, si hem preguntaren: estàs a favor dels deures en l’escola? Jo de forma instantània contestaria que sí.

Pense que els deures són una forma de que el xiquet s’organitze, de que siga responsable, de que sàpiga que a més de fer el que ell vol, hi han tasques que s’han de fer igual encara que no tinga ganes i de que aprenga a resoldre problemes per sí mateix per tal de desenvolupar el seu aprenentatge. Al fi i al cap, açò és el que depararà el seu futur treballe on treballe.

Però el problema dels deures és que el principal objectiu d’aquestos no és aquest i la resposta és la següent: la majoria dels xiquets no s’organitzen les tasques perquè simplement van al “repàs” o fan els deures a última hora o no els fan la qual cosa fa que es perga la responsabilitat que tenen a l’hora de fer una tasca i el xiquet es sent obligat a fer una tasca que una vegada l’acabe ja se l’ha llevat de damunt per tant l’aprenentatge amb els deures és escàs.

Així doncs, ens deuríem de plantejar si realment assignar deures és una tasca positiva o negativa. No seria millor fer tasques a classe on tots pogueren compartir experiències? no seria millor realitzar activitats on l’alumne haguera de mostrar el que sap tant al professor com a la resta de companys?no seria millor aprendre mitjançant excursions on l’alumne poguera experimentar i veure coses que no ha vist? no serien millor uns deures on l’alumne siguera realment el protagonista i poguera gaudir del seu aprenentatge? Clar són preguntes molt abstractes, on el professor deuria de replantejar les seues classes i pensar en com fer-les, on l’alumnat deuria de estar implicat gràcies a una educació rebuda pels pares que li permeta ser un ser social i ètic.... Buf! Què difícil que pase tot açò...

Aleshores, com a conclusió final si hem preguntaren si estic a favor dels deures de l’escola i em deixaren reflexionar una estona, la meua resposta seria “no”, o com a molt “sí, però depenent de”.

Daniel Alambiaga Marín ha dit...

Comparto plenamente la opinión de mi compañera Angels sobre los deberes.

No sé si los padres tienen que hacer una huelga o no contra los deberes excesivos que se los pone a sus hijos, pero sí que creo que debería abrirse un debate, reflexión en el profesorado sobre la efectividad generalizada de los deberes en la clase.

Todos hemos tenido alguna experiencia en la que algún profesor al terminar la clase ha marcado catorce ejercicios para hacer en casa, algunos de los cuales, al realizarlos, eran una mera repetición unos de otros que podían haberse evitado… se notaba que no había habido ningún tipo de selección en los ejercicios y que realmente esto ayudase a reforzar los conocimientos explicados en el aula.

Tampoco estoy de acuerdo en que todos los ejercicios sean para todos los alumnos, es necesario un tratamiento individualizado del alumno, hay alumnos que no necesitan ningún tipo de ejercicios de refuerzo porque tienen suficiente con lo que se ha explicado en clase, quizás otros sí necesiten refuerzo.

A este respecto, podríamos señalar, que el profesor debería ofrecer otras alternativas al texto, que fuesen más novedosas y motivadoras para el alumno y que al final lo condujesen al mismo objetivo: afianzar unos conocimientos.

Daniel Alambiaga Marín

LaiaCP ha dit...

Els deures per a casa sempre han estat un tema que ha provocat controvèrsia. Sempre ha tingut postures a favor i en contra, tant per part de l’alumnat com del professorat, de les famílies i de la societat.
És un tema del que tots podem opinar perquè tots/es hem fet “deures” en casa al finalitzar la jornada escolar, en vacances de Pasqua, Nadal, estiu...
El deure és una repetició del que es fa a la classe, el mateix tipus d’exercicis, activitats individuals, monòtones i repetitives. Al final sols vols acabar i no t’importa el resultat. Així al sant demà et lliures del càstig de no haver-ho fet.
Potser que les queixes de la CEAPA i la vaga proposada per La Federació francesa vaja encaminada a canviar les coses en educació. Continuem fent deures com els nostres pares-mares u en faran també els nostres fills.
Actualment, l’oferta cultural en pobles i ciutats és àmplia: activitats esportives, musicals, jocs, biblioteques amb activitats interessants (conta-contes, presentacions de llibres per a xiquets), etc. Els pares-mares veuen en aquestes activitats un bon tipus de formació per als seus fills, a més que necessiten jugar i fer activitats diferents de les acadèmiques.
Aleshores, perquè tots o quasi tots els professors posen deure? Tal vegada ells voldran comprovar-ho si han assolit el que han treballat a classe. Però i si no hi ha temps per corregir-ho? I si la família no disposa d’un lloc adequat on el seu fill/a faça els deures? I si no sap ajudar-lo? I si el xiquet és lent, està desmotivat, cansat,...? per a alguns pot ser una “tortura” diària.
Estic d’acord que cal un canvi en la metodologia dels ensenyants. També pense que si no ho fan d’una altra manera és perquè no els han ensenyat. També el fet d’utilitzar un llibre de text els dóna seguretat i pensen que ho fan correctament.
Ja fa temps que algo falla i ara en els retalls en educació, en una major massificació de les aules, amb el descrèdit cap als mestres que els polítics estan portant a cap,...no sé si canviaran massa les coses i continuaran posant deures per a casa.
Finalment felicitar a l’autora per realitzar aquest tipus de post tant interessant.

vicent vidal ha dit...

Aquesta noticia ha obert molts debats els últims dies. Com a tots els debats, trobem opinions per a tots els gustos. D’una banda trobem els partidaris de la vaga que defensen que els deures suposen una sobrecàrrega diària per als alumnes. A més argumenten que provoquen conflictes o tensions familiars i fomenten les desigualtats entre estudiants.

D’altra banda, els detractors d’aquesta vaga expliquen que amb una bona organització del seu temps, els estudiants poden compaginar deures amb altres activitats extraescolars. També afegixen que no consideren un bon argument, que els deures son negatius perquè provoquen tensions familiars, ja que si fora així, deuríem de intentar eliminar totes les situacions que puguen ocasionar aquests tipus de conflictes.

Baix el meu parer, pense que les dos parts tenen alguns arguments que poden ser vàlids i convincents, encara que m’incline més per els partidaris de la vaga, per dos arguments que em pareixen fonamentals. Un es que aquest augment del treball escolar a la llar, fomenta les desigualtats entre estudiants, d’una banda perquè molts pares no disposaran del temps o nivell educatiu necessari per ajudar als fills, i d’altra perquè la millor realització de les tasques escolars a casa, esta directament relacionada amb els alumnes que pertanyen a famílies amb un millor nivell socioeconòmic, que els permeta assistir a acadèmies o classes de repàs.

L’altre argument que em pareix d’allò mes interessant es que els estudiants deurien ensenyar a casa el que han fet a classe, i no, com ocorre, ensenyar a classe el que han fet a casa. La FCPE defensa que si els alumnes han après la lliçó a classe, els deures a casa són una perduda de temps i si per contra no ho han aprés, no ho aconseguiran aprendre quant el professor no està present. Per tant a banda de no estar demostrat la utilitat dels deures a casa, trobem que aquests disminueixen considerablement el temps del estudiant per a realitzar altres activitats extraescolars que també formen part del procés evolutiu de les persones.

Com em vist, no està demostrat la utilitat dels deures a casa, en canvi trobem que provoquen una considerable desigualtat entre estudiants, i a més, la realització d’aquests, retalla el temps per a realitzar altres activitats complementaries o alternatives als deures, tant dels pares com dels alumnes. Si per contra, totes les tasques escolars es realitzaren a l’aula voríem disminuir notablement aquesta desigualtat, així com augmentar el temps extraescolar de pares i fills.

Israel Del Burgo ha dit...

Vamos a ver… yo creo que los “deberes” son una herramienta bastante útil para poder repasar e indirectamente “estudiar” todas las materias que estás cursando, ya que sin ellos olvidaríamos con mayor facilidad los contenidos y la información aportada por los profesores en las aulas.

Pero, por otra parte, pienso que el exceso de los deberes son totalmente perjudiciales e innecesarios, porque desmotivan al alumno y lo lleva a no realizar ningún tipo de actividad complementaria ordenada por los profesores.

A parte de comentar el papel que pienso que tiene que tener un profesor frente a un alumno y con relación a los “deberes”, también, me gustaría destacar el papel que muchos de los padres tienen frente a estas situaciones. Existen los padres que masacran a sus hijos con que hagan los deberes y los obligan a hacerlos… pero luego no tienen ni idea de lo que les han mandado de trabajo y solo se preocupan por saber si están hechos o no. Luego están aquellos que no tienen (ni muestran) ningún tipo de interés respecto a si sus hijos tienen o dejan de tener deberes.

El problema de esto incide en que, muchas de las veces, por culpa de los padres, los niños hacen los deberes por terminarlos, sin ningún tipo de motivación y para no recibir ningún tipo de queja. Pero también existen los niños que, por culpa de esos padres que no se interesan en ellos, no hacen los deberes debido a que no entienden lo que se les manda y/o necesitan cualquier tipo de apoyo. Para concluir con este apartado, pienso que la tarea de los padres tendría que limitarse a preguntar e intentar conocer y ayudar a sus hijos en todo lo posible.

Finalmente, quiero terminar aportando mi punto de vista sobre el papel que tendría que tener el profesor en las aulas respecto a los “deberes”. Pienso que, como bien ha dicho Angels y también comentan los padres de “CEAPA”, se debería de reformar en grandes magnitudes el currículum educativo para poder llegar a una enseñanza práctica, adecuada, provechosa y motivadora; y yo como una pequeña aportación, modificaría el hecho de que los “deberes” NO fuesen obligatorios… es decir, si los profesores desean mandar actividades para casa, que lo hagan de forma reducida y sin tener la obligación de realizarlos (los deberes que los hagan quien realmente quiera y tenga una motivación por ello)

Lidia Pla ha dit...

Estoy totalmente de acuerdo al igual que mis compañeros, que los profesores se exceden poniendo deberes para casa. Recuerdo cuando iba al colegio, que cada tarde al finalizar las clases me metía en casa y tenía que hacer 3 o 4 ejercicios de cada asignatura. Que pesadas y aburridas se pasaban las horas... Al finalizar nunca me apetecía leer, ni mucho menos investigar o buscar información para alguna asignatura del cole. Sólo recuerdo que no tenía tiempo para nada, ni jugar, ni televisión y mucho menos ver a mis amigas.

Según los datos facilitados por la Comisión Europea, España está entre los países que sufren mayor abandono escolar (fracaso escolar), con unas cifras superiores al 30%. Sin embargo, me llama mucho la atención que los alumnos en Finlandia no tengan más de 30 minutos diarios de deberes y que no superen el 1% de fracaso escolar, como bien nos ha dicho nuestra compañera Àngels.

Estos datos dan que pensar que el hecho de realizar más deberes en casa no va a favorecer el éxito escolar, ya que no es un factor que ha Finlandia le haya ayudado. De manera que creo que nuestro país debería tomar ejemplo de Finlandia y no saturar a nuestros alumnos con montañas de obligaciones diarias, con el fin de conseguir mejores resultados escolares. Los profesores tienen que organizar sus clases y utilizar una metodología de enseñanza más apropiada para que el alumno no deba utilizar tanto tiempo fuera de las aulas. La gran responsabilidad del tema recae en la figura del profesor y es aquí donde nosotros futuros docentes nos tenemos que “poner las pilas” para evitar que se sigan dando estas situaciones.

sergi borras ha dit...

Aquest post m’ha cridat l’atenció, una vaga per excés de deure. A primera vista podria ser una noticia d’algun col•legi puntual, però llegint més veig que es tracta de la FCPE que deu ser un òrgan important dins del sistema educatiu francès i ara es quan em sorprenc perquè veure una vaga per un excés de treball escolar per a casa es impactant.
Sempre he pensat que cada professor va a classe i dona la seua classe, compartint l’opinió d’Àngels algunes vegades no tria la millor forma de donar la classe i d’arribar als alumnes i aquest fet crea que els alumnes no presten l’atenció necessària per ni tenint interès davant d’una constant monotonia dia rere dia. A més, com algun company meu ja ha dit, molts professors manen els deures sense pensar si ells manen deu activitats i altres professor deu més i altre deu més, arriba un moment que els alumnes en una sola vesprada han de realitzar més de cent activitats limitant-los molt de temps per a altres tipus d’obligacions. Moltes vegades la quantitat de tasques es tan elevat que el treball no sols els dels alumnes sinó també dels pares o professors particulars i aquest és un fet discriminatori perquè alguns pares no poden estar sempre ajudant als seus fills o poden permetre’s pagar unes classes de repàs.
Des de el meu punt de vista pense que a part de haver una bona coordinació entre els professors d’una mateixa assignatura, s’ha de tenir una millor coordinació entre els professors d’un mateix grup d’alumnes i organitzar-se per a que aquestos reben la millor formació possible i a més facilitant l’aprenentatge.

Alma ha dit...

En primer lloc, felicitar a Àngels per l’article, m’ha paregut més que interessant. En segon lloc, dir que al ser un dels posts que més criden l’atenció, també està més comentat. Intentaré no repetir-me i opinar sobre els comentaris ja fets, ja que tinc l’oportunitat.

Jose Pedro, en el primer comentari diu “Creo que los padres de ahora no tienen paciencia y quieren disfrutar de su tiempo libre y que la escuela se ocupe durante sus horas lectivas de la enseñanza de sus hijos”. No estic totalment d’acord, de fet Judit ja esmena que hi ha més tipus de pares, i en efecte pot ser hi haja pares com diu el meu company però no podem generalitzar. També hi ha pares que no els deixen ni un minut de la vesprada als seus fills, i es passen el dia portant-los a les múltiples activitats a les que els han apuntat: el repàs, l’anglès, el conservatori de música, les classes de natació... i encara si no han pogut acabar els deures al repàs, després de sopar a fer-los!

Per tant, llegint i llegint he vist que tots nosaltres pensem que els pares tenen molt a veure. Com també tenen a veure els professors i els alumnes. Doncs bé, perquè no relacionar aquests pilars tan bàsics? Des del meu punt de vista, té molt a veure el plantejament que fan els pares als seus fills de què són i cóm es duen fer els deures. Es deurien presentar els deures com una responsabilitat, com una tasca que si no es porta a cap d’una forma eficaç les conseqüències seran negatives per al propi executant. És a dir, fer-los entendre que això és la seua tasca, i que el seu futur depèn d’això. També molt important, dir-los que tenen el seu recolzament, però que no significa que els propis pares seran els que faran la tasca. És en aquesta perspectiva on done cabuda al comentari de Vicent González quan diu “Pense que els deures són una forma de que el xiquet s’organitze, de que siga responsable, de que sàpiga que a més de fer el que ell vol, hi han tasques que s’han de fer igual encara que no tinga ganes i de que aprenga a resoldre problemes per sí mateix per tal de desenvolupar el seu aprenentatge. Al fi i al cap, açò és el que depararà el seu futur treballe on treballe”. Es tracta de fer un xiquet/a més responsable de les seues obligacions.

Pel que fa als deures i als professors, pense que els professors deurien donar un temps en l’aula per fer-los proporcional als deures que s’obliguen a fer (ja que del contrari la nota baixa, i això és així en la majoria de voltes). De fet, si plantegem les classes d’aquesta manera, el professor també es veurà beneficiat, doncs els alumnes podran preguntar dubtes (els quals la majoria de vegades son dubtes generals) i aquest a més a més de solucionar-los veurà allò en el que ha fallat quan estava presentat tal contingut, és a dir, podrà fer un feedback. A partir d’ací, ja serà responsabilitat de l’alumne si ha aprofitat el temps, pel contrari, tindrà que acabar-ho a casa. Està clar que l’alumne s’endurà deures a casa, però ja no serà tal excés diguem que ens aproximaríem a la mig horeta de Finlandia.

Per últim, estic d’acord amb Àngels i la resta de companys que han comentat, es deuria canviar la metodologia. Recorde que pocs professors dels que he tingut em deixaven temps per a fer els deures, sinó més bé a l’inrevés. Quan el professor acabava de parlar, ens manava els exercicis per a casa i si quan ho havia fet quedaven cinc o deu minuts per a que sonés el timbre deixava que els aprofitàrem. Sinó ni això, tots cap a casa, a ell que més li donava, ja havia acabat i a nosaltres encara ens esperaven dues hores bones fent els deures el millor possible per aconseguir bons resultats i per poder eixir a jugar sense cap preocupació. Una vegada eixies per la porta la vesprada resultava ser molt curta!

Jesús Jiménez Salvador ha dit...

He estado leyendo algún que otro artículo relacionado con el tema de la educación en España y cada vez me sorprendo más. Ahora resulta que la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) presentó un informe en septiembre del año pasado que afirma que “el éxito escolar no pasa necesariamente por someter al alumnado a horarios interminables”, es decir, que no existe una relación directa entre el número de horas de clase que reciben los alumnos y el éxito escolar que obtienen.

Además, otros países europeos con mejores resultados académicos tienen un cuerpo docente que imparte menos horas lectivas aunque también es verdad que imparten más horas en el resto de tareas que, según los maestros, son las que dan el plus de calidad a un sistema: apoyos, programas de refuerzo, atención a los padres...

Por lo tanto, si ocho horas de clase diarias no son suficientes, si a esas horas es necesario sumarles el trabajo en casa y si además de todo esto España es el quinto país por la cola en educación (de los países desarrollados eso sí) me viene una pregunta a la cabeza: ¿Qué está fallando?
Pues bien, según María José Martín (presidenta de la Asociación Nacional de Movimientos de Renovación Pedagógica), lo que falla es “el sistema”. Según Martín, lo que se enseña está mal concebido y los contenidos curriculares no se adaptan a la edad madurativa del alumnado y muchas veces carecen de utilidad para el siglo XXI. Unas declaraciones quizás que nos dejan un poco helados ¿verdad?

En conclusión, aumentar la cantidad de deberes y, por lo tanto, la cantidad de tiempo que tienen que dedicar los alumnos al estudio no les va a favorecerles en absoluto en su desarrollo ya que esos contenidos probablemente no sean útiles, estén obsoletos o, en el peor de los casos, ambas cosas. Qué razón tenía Sir Ken Robinson…

Vicente Palop Soriano ha dit...

A continuación voy a realizar una pequeña reflexión acerca del post realizado por mi compañera Angels que recibe el nombre de “Vaga per deures”. En primer lugar, no puedo empezar mi comentario sin señalar la idea de que considero un post con un tema de actualidad, interesante y que genera mucha controversia. Y por otro lado, en cierto modo felicitar a mi compañera por la estructura y el modo de desarrollar el contenido.

Comenzaré mi reflexión señalando la característica de que estoy de acuerdo con casi la totalidad de los comentarios realizados por mis compañeros. Se ha comentado mucho dicho post, pero considero oportuno dar mi opinión acerca de dicho tema, tanto el de los deberes como el de los padres, desde la perspectiva tratada y desde mi propia perspectiva.

En primer lugar, desde mi punto de vista el aspecto más importante, es el tema de los padres de hoy en día. Estoy de acuerdo en el comentario de Alma en el que afirma que no se puede generalizar a un colectivo y otorgarle un descalificativo global a todos ellos, pero desde mi punto de vista hoy en día gran parte de los padres actúan de un modo inadecuado. Puesto que creen que tienen la potestad de influir en todos los aspectos relacionados con sus hijos, sin pararse a pensar en que existen personas cualificadas encargadas de ellos y que buscan en la mayoría de las ocasiones su bienestar y su futuro. Por otro lado, tampoco estoy de acuerdo en el hecho de la excesiva protección que se ejerce hoy en día hacia los niños por parte de los padres, lo que origina que los padres siempre piensen que sus hijos tienen la razón.

Abordando el tema de los padres desde una perspectiva propia, como entrenador futbol de niños, el tema de los padres; no quiero perder la oportunidad de indicar que desde mi experiencia en el club en el que entreno, se equivocan en muchas ocasiones en el hecho de otorgar la culpa a los dirigentes o entrenadores del club y no a su propio hijo. Además de creerse con la potestad de decidir e involucrarse en temas que no les incumben, simplemente por el hecho de estar pagando a la institución. Yo he practicado deporte en clubes desde muy pequeño, y en ningún momento mis padres se han visto en la potestad de juzgar cualquier decisión del entrenador ni de la organización.

Pasando al tema importante del texto, el cual esta relacionado con el tema de los deberes, documentándome con diversos artículos y con los comentarios de mis compañeros, voy a disponerme a realizar una clasificación desde mi punto de vista de las medidas que se podrían adoptar para conseguir una correcto equilibrio entre deberes, tiempo libre y necesidades de los niños:


· Fomentar actividades lúdicas y formativas dentro de las aulas que eviten la falta de motivación hacia la tarea a realizar y el fracaso escolar, desarrollando la participación, atención y aprendizaje adecuado.

· Modificación de los métodos de trabajo actuales.

· Ser conscientes del volumen de trabajo extraescolar que pueden llegar a realizar de un modo correcto los alumnos.

· Dedicar un poco más de tiempo a la atención de alumnos, al conocimiento individualizado de cada uno de ellos, de sus limitaciones, de sus inquietudes y a partir de ello tomar decisiones provechosas dentro de lo posible.

· Fomentar el trabajo de actividades físicas de los niños por parte de los padres, para por un momento evadirse de sus obligaciones y realizar los ejercicios posteriores con menos estrés.

· Saber compaginar dichas actividades extraescolares con los propios deberes de un modo adecuado, para evitar la sobreexplotación de los niños.


Todas estas medidas no son ni mucho menos fáciles de aplicar, pero desde mi punto de vista si fuéramos capaces de llevar a cabo todos estos aspectos, disminuiría el fracaso escolar y el volumen de trabajo fuera de las aulas.

julia mengual ha dit...

Son bons els deures?
Aquesta és una pregunta que es deuria haver plantejat fa molt de temps. A tots ens han educat en un sistema en el que teníem que anar a classe, escoltar en silenci absolut tot allò que els mestres ens llegien, afirmar i acceptar tot allò que els mestres ens deien i arribar a casa i treballar tota la vesprada per intentar entendre tot allò que ens havien explicat. És aquesta educació la correcta? Com ja hem comentat moltes vegades en classe, amb el vídeo de Ken Robinson, i com be diu Àngels jo pense que no. Un dels errors principals d’aquest sistema educatiu, com be es diu en el post, són els deures. Que és això de estar dos hores en classe escoltant únicament al mestre sense fer res i sense tindre cap tipus de participació i després tenir que fer totes les activitats en casa? No seria més senzill i profitós aprofitar les hores de classe per treballar tant amb el professor com amb els companys? No ens deixaria més temps per poder desenvolupar altres àrees de l’ intel•ligència?
Pense que els deures és un mere recurs fàcil per als educadors ja que deixen recaure tota la responsabilitat de l’ aprenentatge en els pares i xiquets. Com be han dit els meus companys, no és just que l’ educació i “l’ intel•ligència” d’ un xiquet depenga del temps que tinguen els pares per ajudar-lo o de la qualitat del seu mestre particular. El concepte de deures és algo que no deuria desaparèixer, però es deuria rectificar. En primer lloc pense que els alumnes òbviament deuen fer totes eixes activitats que es necessiten practicar per poder aprendre, però no en casa amb l’ ajuda dels pares, si no en classe amb l’ ajuda dels mestres. En segon lloc, perquè l’ idea de deures deu ser sempre un llibre ple de números o de lletres que tenim que completar o resumir? Com bé ha dit el meu company Vicent, l’ ensenyança no es realitza únicament retransmitint allò que diuen els llibres, hi ha molta varietat d’ activitats per a treballar i aprendre a les que en molt poques ocasions recorren.
També pel que fa al que ha comentat Vicent sobre la disciplina i la responsabilitat és cert, però no poden desenvolupar la disciplina i la responsabilitat realitzant un altre tipus d’ activitats? El tenir temps per poder practicar un esport, el poder aprendre a tocar un instrument, el tenir temps per llegir-te un llibre ( i no per obligació), el poder veure una película o un documental, el poder passar un temps en els amics. Tot això, al meu parèixer també treballa l’ inteligencia i la creativitat dels alumnes i a més els crea una actitud de responsabilitat, organització i serietat en allò que estàs realitzant.
Com a conclusió dir que nosaltres com a futurs professors tenim que intentar que encara que no canvie el sistema educatiu canviem nosaltres la forma de educar i que intentem no fer el que a nosaltres no ens agradava ni ens beneficiava, i fer allò que a nosaltres ens haguera agradat fer durant la nostra educació.
Per últim felicitar a Àngels per el seu post ja que em pareix que ha escollit un tema de gran interès i que ha sabut redactar-lo i contar-lo per fer que encara ens interessàrem més al llegir-lo.

Lilian Moscardó Bataller ha dit...

Antes que res dir que vaig a comentar aquest post ja que el tema que en ell es desenvolupa es viu dia a dia a ma casa; la problemàtica dels deures. Bé, la meua germana va a 6é de primària i l’experiència viscuda en la seua escolaritat pel que fa a l’any passat i enguany és molt diferent. Pel que fa al passat curs la seua professora els posava molts deures, tant per a tots els dies com per al fi de setmana; ella mai tenia voluntat de fer-los per a progressar i saber més, els veia com una càrrega interminable i mon pare tots els dies fins ben avançada l’hora de sopar i com no els diumenges tenia que estar ajudant-la i desesperant-se cada vegada més vistes les seues poques ganes de treball i dedicació als deures escolars. Enguany la cosa ha canviat, el nou professor posa el mínim deure però com ella diu no fa res a classe, li prenen tots el pèl i de unes vacances per a les altres ja no se’n recorda de ningun contingut, al igual que l’any anterior. Aleshores, quina educació estan rebent els nostres fills, germans, amics...? Crec que són molt pocs els nens que arriben a casa i es posen cara el llibre, però açò es culpa del professorat, de no plantejar les seues classes des d’una metodologia lúdica i divertida en la que els més menuts inconscientment aprenen i cada vegada es construeix un esperit crític personal amb ganes d’interioritzar coneixements i avançar.

D’altra banda, no puguem oblidar que els fills són responsabilitat dels pares i tutors i per tant, els docents tenen obligacions professionals en respecte a aquests: deuen conscienciar les estructures familiars de la seua influència educativa, ja que són els responsables de donar suport a la tasca educativa escolar. En aquesta situació trobem families de tot tipus: pares que no tenen recursos econòmics ni culturals fins pares que sobreprotegeixen al fill abusant dels recursos i inclús de la “no” decisió del xiquet. Doncs l’obligació del docent és aquella que transmiteixca als pares un codi ètic per a encaminar l’educació correcta al nen.

Aleshores, des del meu punt de vista el exemplar professor serà aquell que en les seues aules introdueixca una metodologia captadora d’ “esperits crítics personals”, fomentant les activitats extraescolars, posant el deure necessari sense sobreexplotar a l’alumnat i com no, conscienciant a les famílies de les seues obligacions i responsabilitats perquè l’educació del nostre fill és un objectiu grupal.

Pablo Perales Espí ha dit...

Aquest post de la meua companyera Àngels em resulta realment interessant, ja que aquest tema està molt present al sistema educatiu del nostre país, actualment un dels pitjors de Europa. Pot ser els deures no siguen tant importants com pensen alguns.

En primer lloc m’agradaria parlar un poc de la relació dels deures amb la meua trajectòria escolar. Desde menut fins a la universitat he passat per 4 escoles distintes i em quede amb la gran varietat de mestres que m’han donat classe. Tots aquests mestres, com es lògic em ficaven gran quantitat de deures, que jo, generalment no feia o feia corrents. Bé, tots els mestres no, recorde quan anava a 6é de primària, que tenia un mestre de matemàtiques que ens ficava uns deures diferents a la resta. Eren problemes divertits, en els que ens haviem de fixar per endevinar la resposta. Aquest mestre m’agradava i em sentia motivat en les seues classes. Al passar a l’ESO vaig canviar de col•legi, i amb la nova professora de matemàtiques vaig passar de taure un excel•lent a traure un suficient i odiar les matemàtiques fins al dia d’avui. Amb aquest exemple vull dir dos coses: que el professor és clau en l’ensenyança i que els deures poden ser distints a com els coneguem.

D’altra banda i centrant-me més en la gran quantitat de deures de la que parla Àngels, pense que no per fer més deures un xiquet va a aprendre més, a tot cas pot cansar-se d’aquests i avorrir-los, com em va ocórrer a mi. És molt fàcil pensar que si el nivell educatiu està per davall de la mitja europea una manera de solucionar-ho és fer treballar més als alumnes. Doncs de vegades, la solució no esta en treballar més, sino en fer-ho amb ganes i motivació, i per tant pense que la solució seria menys deures, però més divertits i profitosos.

Finalment dir que per a mi els deures si són importants, però com a simple recordatori del que s’ha aprés a classe. Un màxim de 30 minuts fent deures a casa és més que suficient per a un xiquet, no tot son deures.