divendres, 17 de desembre de 2010

Més no és sempre millor

Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Què es vol aconseguir? És progressar poder consumir més, produir més, tenir una tecnologia més avançada,... ? Serveix realment tenir un cotxe més bo, poder comprar les robes de moda, i de marca si pot ser? No estic molt segura, millor dit, defense amb fermesa que no, però no podria assegurar que no em poguera fer més feliç tenir tot allò que no tinc.

Supose que en això, en aquest dubte raonable, en el “perquè no?”, es basa tot aquest sistema de consum compulsiu (sé que compulsiu té connotacions negatives però deixeu-me filtrar en l’escrit una mica de la meua ideologia). El “perquè”, i el perquè no som tan esperançadorament optimistes amb la reforma social, per exemple, no semblen tenir acollida excessiva. Per la meua banda, i potser sota el risc que m’acusen d’ allò de “la rabosa, quan no les pot haver, diu que són verdes” seguiré predicant que, malgrat que la marca que siga de cotxes puga fabricar (a preu d’or) un cotxe que no produïsca vibracions i, per tant, proporcione un confort autèntic, és la nostra estranya necessitat d’anar a tots els llocs amb el cotxe el que fa que el nostre organisme haja de sofrir penosament les esmentades vibracions.

És obvi, almenys, que quan més menges no és millor, que tenir les millors armes a l’abast de qualsevol no és una avantatge, que esgotar les matèries primes no és una opció. Però, i què em dieu de les coses bones? Aquestes, quan més millor? Segur? Ma mare diu que tot és bo amb moderació, i ho trau d’una dita popular. No és que siga una veritat absoluta en la que recolzar-se, allò que diu la gent, jo tendisc a malfiar-me’n, però la meua pròpia experiència recolza totalment aquesta dita. Si no, qui no ha avorrit el menjar que més li agradava després de que algun dia la mare en fera un perol enorme i el congelara per a tota la setmana? I estic posant un dels exemples menys dolorosos i dràstics, de fet, de quina cosa no es podria abusar mai? De l’amabilitat, potser? Es clar! D’això no és pot abusar mai, si algú sap què caram és la cosa aquesta tan abstracta que anomenem “amabilitat”, i precisament per la seua imprecisa i difusa forma conceptual és una de les poques “coses” de les que mai podrem abusar.

Aclarida la meua postura sobre un tema teòric que no té la més mínima transcendència i que pot parèixer una frivolitat, us diré que és la meua forma de contextualitzar la meua visió crítica sobre el rendiment. Xiquets, si hem quedat que tota cosa de la que s’abusa sense control és, sens dubte, dolenta. I podeu buscar, trobar i explicar tots els exemples que vulgueu. Dieu-me, ara, que n’opineu, de l’esport de rendiment? És bo? Al respecte d’això us recomane la lectura del comentari de Toni, molt emotiu i interessant. És saludable? És productiu i productor de valors que mereixen la pena? Són bons els valors de l’enaltiment de la irracional obsessió? Són els esportistes d’elit les persones que aspireu a ser? La veritat és que menjar és molt més còmode, no preferiu ser menjadors compulsius? O potser preferiu dedicar la vostra vida a una gamma més ampla d’experiències. Potser, dic jo, preferiu tenir un temps per a cada cosa. Potser preferiu descobrir on ens pot portar el món fent una mica d’exercici cada dia descobrint, gaudint, desplaçant-te, contemplant. Qui sap si les mares sempre han tingut raó i “més no és sempre millor”.

8 comentaris:

russo_555 ha dit...

Com molt bé has dit a l'artícle, "tot és bó amb moderació". Avuí en dia, i cada cop més, es busca a l'esportiste precoç. Sincerament crec que ací està el problema. Els Ricky Rubio, Rafa Nadal, i Messi surten una vegada a les mil. Al apareixer aquests tan jovens, tothom creu que aquesta és la "nova" edat per a arribar a ser algú al món de l'esport, i que més tart ja no tens res a fer. S'equivoquen! Un dels principis de l'activitat física és la individualitat, i un igual o més important és la continuitat. Per tant cadascú té un ritme de desenvolupament, i amb una certa continuitat pot conseguir, a la llarga, el que altres ho han fet amb anterioritat.
Vull dir amb tot aço, que a l'esport s'ha de treballar molt més al ritme dels nens que no al ritme que nosaltres volem que porten aquests. Si treballem poc a poc, però bé, el resultat serà molt millor.

El meu consell és paciencia i continuitat. Crec que aquesta és la base per a tot.

rafa maícas ha dit...

Comparto al 100% la idea de que todo es bueno con moderación y que llegado un extremos se convierte en algo perjudicial para la persona, por tanto me baso en ello para responder a las preguntas que se nos plantean sobre el rendimiento y la salud.
En mi opinión el deporte de rendimiento “quema” a las jóvenes tanto física como psicológicamente, porque no es posible que éstas estén desde los 4 o 5 años haciendo una actividad a elevadísimo nivel, que además no les deja tiempo para hacer lo que hacen sus iguales. Llegado a este punto, el deporte pasa de ser algo educativo a algo profesional donde la producción de valores se ha reducido muchísimo o incluso ha desaparecido. Por todo ello apoyo y apoyando la idea de Josep, pienso que hay que respetar las fases para la formación de los deportistas y que por tanto hay que tener paciencia y continuidad.

Marcos Ortuño ha dit...

De acuerdo con mis compañeros he de defender la postura de que todo con moderación es bueno. Nombrando en primer lugar que estamos en la sociedad del consumismo en la que lo queremos todo y cuanto mas tengamos mejor, pero en verdad al igual que otras cosas no son buenas en abundancia, ésta tampoco lo es. Es por eso que en el caso del deporte nos encontramos en la misma situación en la que cuanto más deporte hagamos mucho mejor, para ser deportistas de élite y llegar a lo más alto en nuestras vidas, de tal forma que eso nos ha llevado a un deporte en el que cada vez en más y más ocasiones nos encontramos con que grandes deportistas se inician al deporte profesional de forma prematura lo cual pienso que es negativo para el deportista que tal y como han nombrado mis compañeros, cada deportista necesita de su proceso para adaptarse de alguna manera. Y es este el problema que nos surge hoy en día y que viene desde lo más bajo en donde los padres quieren que sus hijos sean los mejores deportistas, que no es algo malo, pero que la forma de hacerlo no es explotar desde la infancia a un niño y iniciarlo de forma prematura en él.
Otro factor importante a destacar también son los valores que deberían estar presentes en cualquier deporte como el afán de superación, mejorar, la competitividad junto con la deportividad y que se ha visto superado de forma que ahora la agresividad por conseguir algo esta por encima de todo, por encima del ser humano y es donde volvemos a hablar de lo mismo, ¿cuanto más cosas tengamos, ¿mejor?

sanvel ha dit...

Comparto tanto la idea de Ánima de “tot és bó amb moderació” y la idea de Josep acerca del desarrollo individual de los jóvenes a la hora de realizar deporte de alto rendimiento.

Como dice Josep, yo también creo que ya se ha extremado mucho a la hora de buscar niños cada vez más jóvenes para intentar sacar a las nuevas promesas del deporte profesional. El hecho de buscar a niños de 12 o 13 años en países subdesarrollados de África y Sudamérica es una barbaridad, ya que además de establecer a un niño en un sitio desconocido, muchas veces con un idioma desconocido, a exigirle un alto rendimiento, de manera que haya valido la pena la inversión que se hizo en él y, encima de todo, alejarlo de la familia, amigos y su lugar de origen.

Creo que falta una regulación legislativa más intensa en cuanto a los deportistas menores de edad, ya que muchas veces se los mete en residencias en Centros de Alto Rendimiento y prácticamente se les hace dejar de lado los estudios. Siguen estudiando porque es obligatorio, pero siempre en horarios que no interfieran los entrenamientos. Habría que ver cuántos de esos chicos más adelante pueden vivir del deporte sin tener que trabajar a la vez… o menos aún cuantos pueden seguir viviendo del deporte una vez retirados de la práctica profesional a los 30 años y no tengan que empezar a buscarse la vida solamente con el graduado escolar porque no pudieron estudiar una carrera universitaria porque les impedía entrenar más.

Santiago Velasco Magadán

Javier ha dit...

Me parece muy interesante la reflexión que se hace al final del artículo sobre el deporte de alto rendimiento. Hemos llegado a un punto en el que los deportistas del máximo nivel tienen un peso verdaderamente importante en la sociedad, se han convertido en estrellas mediáticas. Los jóvenes son capaces de recordar quien ganó la medalla de oro en los 100 m lisos en la final de los Juegos Olímpicos de Pekín y sin embargo muchos de ellos no conocen quien recibió el Premio Nobel de Química en 2010.

Con todo esto queremos hacer reflexionar sobre un asunto, ¿Es más importante la persona que gana una medalla de oro por correr 100 metros en 9,69 s que una persona a la cual se le reconoce con el Premio Nobel por investigar y conseguir avances para la salud de la sociedad?

Además siguiendo en la misma línea planteamos otra duda, ¿Porqué los niños quieren ser el espejo de deportistas en el futuro si está demostrado que el deporte de élite es negativo para la salud, hay que dedicar toda tu vida a entrenar y en la mayoría de los casos están separados de la familia?.

Para finalizar diremos que llama la atención que un niño no quiera ser reconocido mundialmente con un Premio Nobel (seguramente no sabe ni lo que es) y en cambio quiera ser deportista profesional desde edades muy tempranas. Puede ser que todo esto sea el reflejo del consumismo de nuestra sociedad como indicaba la autora del artículo, puede que de una manera inconsciente estemos empapados de estas ideologías. Por tanto, deberíamos ser capaces de decidir sobre nuestra vida sin que el consumo de ideologías presentes en la sociedad decida por nosotros.

Javier Ferrer García

Sara ha dit...

El texto de nuestra compañera Ánima refleja la evolución de la sociedad actual en cuanto a la visión deportiva que nos envuelve.

Haciendo hincapié en comentarios anteriores comparto la idea de que “el deporte tiene un verdadero peso en nuestra sociedad”. Del mismo modo que los medios de comunicación nos muestran la moda del momento, nos enseñan las figuras que debemos idolatrar, que por la gran magnitud del deporte suelen ser deportistas de élite, que consiguen que un niño quiera disfrazarse y poder llegar a ser como ellos. Por otro lado las decisiones que padres o entrenadores tomaran sobre sus hijos o deportistas que estén a su cargo también dependerá del nivel cultural, social y económico de cada país.

Cierto es que nuestro papel como futuros licenciados de actividad física y deporte es lo que permitirá un giro en los valores que la sociedad consumista nos transmite. Como docentes debemos enseñar a aprender a nuestros alumnos que es aquello que les ayudará en su futuro y les permitirá gozar de una vida digna; como gestores incitaremos a las masas hacia un ámbito deportivo saludable; y como expertos en rendimiento deportivo valoraremos todos los efectos que la práctica excesiva del deporte producen en las personas.

Intentando reflexionar sobre todo lo dicho, me viene a la cabeza una pregunta. Si cogiéramos a Rafa Nadal, a Messi o a alguna otra estrella del momento y les preguntáramos si realmente es eso lo que quieren ser, si son felices o si disfrutan de lo que hacen, ¿qué respuesta obtendríamos?, es decir, lo que planteo es que si se decide que un niño a los 5 años va a ser deportista de élite y lo consiga, es una mala decisión o sea la elección correcta puesto que si no hubiese llegado a ese nivel deportivo la “vida encontrada” no sería mejor que esta.

Desde mi punto de vista no es tanto el cuestionar si el rendimiento es saludable o no, puesto que hemos comprobado que la especialización deportiva de niños en edades tempranas no es beneficioso para ellos, sino cuestionar las decisiones paternales que únicamente mediante la educación que nosotros les podemos proporcionar a sus hijos estos deben valorar las oportunidades que se les presentan y elegir aquella rama que consideren el mejor camino hacia el futuro de estos.

Laura Contelles Benlloch ha dit...

No entenc perquè costa tant publicar un comentari, estic des del 4 de gener publicant un comentari a aquest post, i no hi ha manera, espere tindre avui més sort.

La veritat en crida molt l’atenció aquest article, i es que jo sempre he estat partidària de la dita “tot és bo amb moderació”, i la solc emprar contínuament però, segons on l’empre té més o menys èxit. Ja que es trau el tema del rendiment aprofitaré per contar una experiència...

Tinc uns amics que son triatletes, i cada vegada fan uns entrenaments més i més descabellats, a totes hores estan entrenant i si un dia no han pogut anar a l’entrenament, l’endemà el fan doble. Un dia quan em contaven que és el que havien fet a l’entrenament els vaig dir: “aneu amb compte, que tot és bo amb moderació i no sempre més es millor, el descans també forma part de l’entrenament i pots ser siga la part més important” La seua contestació va ser: “Doncs, que penses dels professionals? Ells fan metros i més metros i corren molt, sempre estan entrenant i no els passa res de res”. Per primeres els vaig explicar, que ells no son professionals i si volen passar un dur envelliment és problema seu. Sempre estan apuntant-se a carreres amb noms com “ la Mata-hombres”, “la quebrantahuesos”, i en l’únic que es fixen, és en qui fa l’animalada més grossa.

La meua opinió diu que hi ha que tindre moderació, a més de amb l’entrenament, també amb l’ambició, amb l’enveja...etc., i també -perquè no- amb la amabilitat, la bondat, perquè...no heu sentit mai eixa dita que diu: “De tant bo que és, és tonto”? doncs com s'ha dit, tot és bo en la seua justa mesura.

4 de gener de 2011 12:01

Toni ha dit...

He llegit el teu post i m’han entrar ganes d’escriure coses.
“Menys és més”, és una frase que m’agrada molt i que ve a reafirmar el que contes al teu post. I què vol dir?
Doncs que consumir menys és més ecològic, que castigar menys el cos entrenant és més saludable, que estar una estona concentrat fent una feina és més productiu que molta estona sense concentració, que comprar productes que venen de menys lluny és més sostenible, que gastar menys en coses secundàries ens farà menys esclaus de la tirania dels bancs, que viatjar amb menys pes és més còmode... i així un munt de coses que són ben aplicables en els temps que corren. Hui per hui sembla que tot ha de ser més, impactant, imatge, quantitat, consum, resolució, rècord, prestacions... Vivim en un món consumista i quantificat. L’era digital és el que té, ja ho diu el nom: d i g i t a l, numerets!!! Quantificació!! On queden les qualitats de les coses, les valoracions raonades, els sentirs... ens veiem invaits d’estadístiques que vesteixen molt i que a més, acompanyades de gràfics a tot color, són capaces de convèncer de moltes coses encara que no diguen res interessant. Vivim en un ambient que aboca a l’abundància absurda i que com a conseqüència dificulta gaudir de les coses en la seua profunditat. Quin sentit té anar en l’Ave en 90 minuts de València a Madrid, si abans s’anava en 180 amb l’Alaris? És el doble de ràpid? Però barat a què? A reduir els serveis que ja existien i que són el accessibles econòmicament per a la majoria de la societat, barat a ser molt més car, barat a fer tota una sèrie d’obres d’un impacte ambiental brutal...? però vas més ràpid!!
Doncs això: menys és més, un elogi a la humilitat.

Toni Hernández