Mi particular proceso de enseñanza

Por Álvaro Cañada Adalid,

estudiante de Metodología de Enseñanza de la AF y el Deporte

No es conveniente elegir siempre el camino más fácil… Sabemos todos que la educación escolar es un proceso distinto para cada uno, no obstante el mío fue cuanto menos “peculiar”. Es lo que tiene nacer en un pueblo de 147 habitantes, que tu colegio sea una sola clase en la que compartes pupitre con niños que son de hasta siete años mayores que tú, que hacen divisiones con decimales a la vez que tú juegas con la plastilina y viceversa…

Terminada esta etapa, cumples 12 años y pasas al pueblo de al lado, el cual tiene un instituto al que acuden niños y niñas de todos los pueblos de alrededor (el cual solo te deja cursar hasta cuarto de E.S.O), además de las sobras de los institutos de la capital de provincia. En primero de la E.S.O. era la segunda mejor nota de mi clase y todos mis profesores decían “es que este chico ha llegado con buena base” pues con esa “buena base” debí quedarme hasta cuarto de la E.S.O. Y poco más…

A medida que avanzaban esos cuatro años vi pasar a mi alrededor a alumnos buenísimos que ahora estudian una carrera (los cuento con los dedos de una mano), otros que obtuvieron su graduado escolar y abandonaron la educación escolar (varios) y otros que se iban quedando estancados en un curso como si éste les gustara demasiado, hasta que se retiraban del instituto vencidos por la propia educación (demasiados). Pero también vi pasar profesores buenísimos (también los cuento con los dedos de un pie) y muchísimos otros que llegaban, pasaban lista, impartían su clase y a las dos y media (como relojes) se marchaban a la ciudad donde residían como buenos funcionarios que son…

El caso es que terminaron mis cuatro años de E.S.O. y el tutor nos reunió a los cuatro o cinco que teníamos alguna aspiración distinta a coger la moto, fumar a escondidas o pelear y grabarlo con el teléfono móvil y sus primeras palabras fueron “si al año que viene suspendéis, tranquilos, el bachillerato no hay porque sacarlo en dos años, además no es vuestra culpa, no os pueden exigir lo mismo que a los demás ya que os falta base…” estas palabras cuyo propósito era que yo careciera de presión, casi hicieron que perdiese las ganas de enfrentarme a aquello que al parecer no estaba a mi alcance… pero en lugar de eso, me sirvieron de motivación cuando lo más fácil hubiera sido hacerme el zoquete y no intentar ponerme a la altura del resto. Pues saque el bachiller en mis dos años sin saber lo que es un suspenso, actualmente curso la mejor carrera del mundo (sin doparme ni nada) y aquí no creo que sea ni mucho más ni mucho menos que ninguno, simplemente diferente, como así ha sido mi educación.

Dice Daniel Pennac en su libro Mal de escuela, que “esto no hay quien lo arregle” (refiriéndose al actual sistema de educación), y yo creo que no es cuestión de ir pasándose la pelota los unos a los otros (quien tiene base y quien no y por qué… tonterías) porque esto no es culpa del ministro, ni del profesor de universidad, de instituto, del maestro de colegio, ni de padres o alumnos, esto es problema de todos y por lo tanto todos debemos arreglarlo. Porque como decía un gran profesor mío: “en una clase sobra el que no va a aprender, pero también el que no va a enseñar”.

Todos podemos ser zoquetes… Pero todos podemos dejar de serlo.

Un sistema eficient a partir de reformes que empitjoren la llei d'educació?

Per Blas Llopis Sanchis,

estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Avui, en obrir la finestra de la meua habitació, la llum del Sol m’ha sorprés mostrant-me un dia clar i ras. Prompte he engegat l’ordinador amb la intenció de conéixer els titulars del dia: Titular de “elpais.com”: "Educación cambiará la ley para poder reducir profesores". Llavors el dia que se m'havia presentat assolellat de bon matí, ha passat a ser nuvolós, i uns segons més tard, en informar-me de quines són les mesures que es prendran, ha deixat de ser nuvolós per a ser tormentós. 

Estem immersos en una crisi, que està afectant molts països i, d’una manera o altra, tots estan prenent mesures per millorar la situació econòmica del país de la forma menys agressiva possible, però sembla que a Espanya açò no està tenint-se en compte. 

Centrant-me en el tema de l’educació, m’agradaria recordar que Espanya està a la cua de la Unió Europea en la classificació sobre el nivell educatiu. Doncs bé, com que ara es presenta un problema més greu, s’està deixant de pensar en el futur del país i en els joves que avui estan formant-se, imposant noves i dures mesures i retallant en educació. Aquestes mesures més que fer bé al país, estan enfonsant-lo ja que el seu objectiu són els serveis públics principals que conformen els pilars de l’anomenada “societat del benestar”: la sanitat i l’educació. 

Ara que ja està plovent al meu finestral, us comentaré els fabulosos canvis que aquesta reforma ens portarà, que no són més que grapats de sal sobre la ferida. 

La taxa d’atur no deixa de créixer i encara ho farà més quan en les escoles i instituts es reduïsca la plantilla de professorat. Que senzill! Reduïxen la plantilla i s’estalvien pagar un nombre concret de sous... quina idea més brillant! 

Jo estic en desacord, i em plantege les conseqüències que açò, que sols és una de les modificacions de la llei, pot comportar. És evident, que per a reduir la plantilla s’hauran de dur a terme altres canvis, que com és d’esperar, no seran ni molt menys positius. Un d’ells és l’augment del nombre d’alumnes per aula, i l’altre és l’abolició del límit màxim d’hores setmanals que impartix el docent, fixant-lo en un mínim de 25 hores a la setmana. S’han fet estimacions i càlculs, que ens diuen que, sols amb l’augment del nombre d’hores, estaríem parlant de 50.000 mestres i professors menys a tot Espanya, segons CCOO.

(fotografia de www.llibertat.cat)

Si el que es pretén és que els professors i mestres treballen més hores setmanals cobrant, no el mateix, sinó menys, amb les conseqüències que tot açò tindrà en la qualitat de la nostra educació, jo ja comence a dubtar si tornaré a veure el sol o en canvi estem soterrant-nos davall la immensitat dels núvols amenaçants. Amb tot açò, perillaria l’existència de totes les prestacions que ens dóna l’educació pública. Aquesta dóna l’oportunitat, o més bé el dret, a tots els ciutadans, xiquets, joves, adults i ancians, d’acudir a centres de formació, escoles i instituts on adquirir coneixements. 

Parlar d’Educació Pública, és parlar d’igualtat d’oportunitats per aprendre, tant rics com pobres, una educació no excloent, integradora que acull persones d’altres països prestant-los els mateixos serveis. Ara bé, si el punt de mira de les retallades continua fixat en aquest sector, probablement totes aquestes i moltes més prestacions aniran desapareixent. Per contra, s’imposaran noves reformes que buscaran l’eficiència encara que siga a un preu molt alt i a poc a poc caminarem cap a una educació sols per a aquells que s´ho puguen permetre, fruit de la imposició de l’escola privada enfront de la pública. 

Però compte, que açò no està per vindre. Les gotes de pluja que ara mateix colpegen la meua finestra no són d’aigua neta, són més bé àcides i corrosives, i amenacen de fer desaparèixer a poc a poc la nostra Educació Pública. 

I no queda ací la cosa, perquè si la tensió arterial ens ha pujat amb tanta sal a la ferida, haurem de ser una mica més cautelosos i ara li ficarem un raget de suc de llima: per al curs 2014-15 apareixeran noves titulacions de formació professional que seran més llargues i per tant més cares, i d’una altra banda, els instituts no tindran l’obligació d’oferir als estudiants els batxillerats de ciències o lletres, podran oferir-ne només un. 

Amb aquesta reforma es pretén estalviar i aconseguir un sistema eficient, però a mi sols em fa veure els canvis que comportarà: menys opció d’elegir i orientar el teu futur professional, deteriorament de la qualitat de l’ensenyament, augment del percentatge de joves que es deixen els estudis per falta de mitjans econòmics i com no, facilitant el procés de reducció de professorat. 

Jo em pregunte, serà que l’eficiència sols s’aconsegueix retallant en Educació? 

La resposta dels estudiants és necessària

Per Joan Úbeda Colomer,

estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport

Foto de www.sindicatodeestudiantes.net

El dijous dia 17 de novembre, tots els estudiants d’arreu de l’Estat espanyol estaven convocats a fer vaga. Estem assistint a un dels majors atacs que s’ha fet a l’ensenyament públic: sota l’excusa de la crisi, les retallades han passat a ser una constant, i en el cas de les Universitats públiques valencianes, la Generalitat manté un deute de 900 milions d’euros, mentre desvia i subvenciona amb capital públic les Universitats privades. Aquesta situació provoca que les Universitats públiques es vegen obligades a fer grans retalls pressupostaris i a compensar aquesta manca de finançament mitjançant l’entrada de capital privat a la Universitat. I és en aquest context que apareix l’Estratègia Universitària 2015 (EU 2015), una sèrie de canvis i reformes en l’ensenyament universitari que impliquen l’estocada final del Pla Bolonya. En la pàgina del Ministeri d’Educació exposen, de manera molt ambigua, per descomptat, en què consisteix aquesta. Amb tot, certes frases que utilitzen són reveladores, com ara:

a) “cuantificar la contribución que las universidades realizan a su entorno” i “rentabilizar económica y socialmente la inversión en educación”, és a dir mesurar quins estudis són rendibles econòmicament i en conseqüència quins han d’anar perdent importància ja que no generen un gran impacte econòmic en el sector privat, i dic en el sector privat ja que el Ministeri d’Educació confon i utilitza com a sinònims les necessitats socials i les necessitats econòmiques i empresarials de forma deliberada i sistemàtica;

b) “aseguramiento de la calidad, a través de la evaluación tanto individual como colectiva”, és a dir procediments d’avaluació externs a la Universitat portats a terme per agències com l’ANECA, amb gran influència del sector privat (com bé admeten en la pròpia pàgina), la qual cosa significa que aquest sector privat serà el que avaluarà i decidirà com és l’ensenyament i la seua qualitat d’acord amb criteris de rendiment; o

c) “prepararse para contribuir a la promoción del nuevo modelo social y económico”, per la qual cosa els estudiants no serem més que noves “peces” per continuar fent funcionar el sistema, el seu sistema.

Primer, ens van vendre la convergència europea que, en teoria, havia de comportar una renovació pedagògica; però aquesta no ha existit més enllà d’alguns treballs en grup i exposicions en Power Point i en la pràctica només hem aconseguit un augment del preu dels crèdits ECTS i la necessitat de cursar un Màster, molt més car que un curs acadèmic universitari, per tenir el mateix reconeixement que amb les antigues Llicenciatures, com exposa l’Assemblea Interuniversitària al seu manifest. Ara, per acabar el procés, l’EU 2015 penja com l’espasa de Damocles sobre els nostres caps.

Per tot açò, els sindicats d’estudiants ens van demanar que buidàrem les aules, que prenguérem els carrers i que diguérem NO. Un no rotund a aquells que, retallada rere retallada, ataquen i deterioren la qualitat de l’ensenyament públic. Un no rotund a aquells que pretenen que els estudiants ens convertim en mercaderia per acomplir les necessitats de l’entramat econòmic i empresarial. En definitiva, un NO rotund a aquells que volen que fem marxa enrere per arrabassar-nos allò que tant de temps, sacrifici, esforç i lluita va costar als nostres avantpassats: el dret de tots els ciutadans a tenir una educació pública i de qualitat, amb independència de la seua raça, cultura o classe social.

Però, al meu parer, el pitjor de tot és la manca d’una resposta contundent per part dels estudiants. A la ciutat de València, uns 7.000 estudiants, segons dades del Sindicat d’Estudiants, van sortir als carrers per defensar els seus drets i, a primera vista, pareix una bona xifra, sobretot si ens fixem en la participació que han tingut algunes mobilitzacions similars en els últims anys. Amb tot, si ens parem a reflexionar, veiem que en realitat només una xicoteta part dels universitaris van acudir a manifestar-se. Per què? És que tots aquests estudiants que es van quedar a casa o van assistir a classe estan a favor de les retallades, de la privatització progressiva o de l’entrada de capital privat a la Universitat? La gran majoria NO. La gran majoria es van quedar a casa o van anar a classe sota excuses de l’estil de: “Faran el que voldran de totes maneres”. I és que falta consciència de lluita i de classe, de classe estudiantil. Els estudiants som un col•lectiu molt gran i tenim més poder del que ens pensem però si la nostra resposta no és forta, majoritària i contundent, continuaran prenent-nos el pèl, decidint per nosaltres i, en última instància, no només no aconseguirem res, sinò que perdrem el que ja haviem aconseguit.

I, per tant, no puc acabar d’una altra manera que citant el cantautor xativí Raimon, que en la seua cançò T’adones Amic diu: “Que hem de sortir al carrer, junts, molts, quants més millor, si no volem perdre-ho tot.”

Referències:

Manifest 17n
Valencia: cerca de 7000 estudiantes toman las calles
Estrategia universidad 201