Alerta: Perill de metàfora

 Per Javier Monforte Alarcón,

estudiant de Metodologia de l'ensenyança de l'AF i l'Esport

 Les metàfores són per tot arreu. La nostra llengua sempre té a l'abast els fruits de les nostres percepcions, diluïdes per les condicions sociodemogràfiques, influències externes, familiars i escolars, les nostres vivències personals, les modes, és a dir, la realitat que ens envolta. Tot açò forma una substància invisible i mediàtica: la comunicació verbal.

Aquesta no sempre coneix amb profunditat el que comunica, ja que part del llenguatge que utilitzem a diari es llança de forma automàtica. En les expressions utilitzades en un diàleg o en una discussió ordinària s'utilitzen un fum de metàfores inconscientment, fent al·lusió a determinats termes mitjançant uns altres analògics a aquestos.

Una gran font metafòrica es la guerra. Una discussió es una batalla de paraules, sent el significat d'aquestes el que es considera la pròpiament dita metàfora. Expressions com: “Si utilitzes aquesta estratègia, t'haurà massacrat”, “Destruint el seu argument, el qual pareixia indestructible, he resultat vencedor”.

Efectivament, com us heu pogut adonar aquestes expressions són molt típiques en una classe d'educació física de qualsevol escola o institut, però hi ha més. Es sol relacionar el temps (que és una variable vital en les classes) amb els diners: “no pergues temps, no en disposem de molt i prompte s'acabarà la classe”, “calcula per a utilitzar els 2 minuts de forma que et sobre per a invertir-lo en gastar eixa pilota, ja que bota pitjor i et farà perdre més temps”. També es poden apreciar connotacions racistes, discriminatòries, de maltractament animal, violentes...

Sense adonar-nos, introduïm a les arrels de la societat (els xiquets) allò que no volem per a ella. No només es produeix aquest fet en els professors i alumnes sinó que els propis llibres que els professors han estudiat i la immensa majoria de jocs tradicionals tenen títols que s'expressen metafòricament i creen un teixit perjudicial. Així mateix, les regles i l’anatomia del propi joc poden donar les condicions propenses a l’ utilització d’aquestes expressions.

Algunes de les metàfores nomenades de dalt i baix també formen un entramat de significats que poden ser negatius en els aspectes afectius que l'educació física escolar posseeix intrínsecament.

- Tindre control i força és dalt. Estar subjecte a control o força és baix: “tens una força inferior al teu contrincant, hauràs de estar al teu nivell més alt”. L' alumne es pot veure menyspreat, inferior al seu company i aquest fet pot allunyar al xiquet de la socialització amb el company i de la pràctica esportiva.

- Més és dalt. Menys és baix: “El teu rendiment es menor a l' esperat, has de aplicar una potència més gran quan puges el baló. Baixa i fes 20 flexions”. El rendiment es un aspecte que no es deuria aplicar en l'ensenyança escolar, tècniques com l’ instrucció tècnica punitiva o directament el càstig no soluciona res i duu a l'abandonament d’actituds actives en el futur i sobretot a problemes d'autoconfiança.

- Bo és dalt. Dolent és baix: “Estàs en baixa forma, això no pot continuar així.” Com en els casos anteriors, el xiquet adquireix un auto concepte dolent i els companys “la prenen amb ell.”

En el costat paral·lel es troba el pensament general “més i més gran es millor” . Moltes voltes els alumnes volen impressionar als companys o al propi professor, demostrar la seua competència o simplement provar a fer alguna cosa que pot comprometre la seua seguretat. Els factors metafòrics dels que hem parlat, en els que la violència, el rendiment, la competitivitat i la possessió materialista modelen el comportament dels xiquets. Donen un impuls que no es visible per a quasi ningú i que fa que aquestes accions perilloses es produïsquen en major freqüència.

Per tots aquestos motius, seria recomanable una revisió de la terminologia dels títols i descripcions dels jocs i activitats que proposem en classe i especial atenció a les possibles metàfores problemàtiques que els alumnes utilitzen, influenciats en gran majoria per els adults i per el propi professor.

L'educació en l'educació física escolar es basa en els detalls, i educar en l'educació és una part molt important dins de la part de l'educació afectiva i social, valga la redundància. Els xicotets detalls marquen la diferència.

Referències bibliogràfiques:

Herrador. J.A. (2012) Terminología lúdica con connotaciones discriminativas, bélicas, xenófobas, sexistas…: Una propuesta para trabajar la educación en valores. EmásF, Revista Digital de Educación Física. Año 3, Num. 17.

Lakoff, G. i Johnson, M. (2004). Metáforas de la Vida Cotidiana. (Capítols 1 - 6). Madrid: Cátedra.

Gimnasia

Per Ànima Polo Julián

Llicenciada en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport

Els xiquets, els pares i fins i tot els altres professors s’empenyen en dir-li a la nostra assignatura gimnàstica, mentida, ni tan sols això, gimnàsia. Amb totes les connotacions que això desperta i reafirma en el pensament col•lectiu: que és una cosa alienant i sense missatge, autoritària, repetitiva i, sobretot, que és una relíquia conservada immoralment i sense sentit d’una temporada de la nostra història on ni tan sols estava permés parlar en el nostre propi idioma. En resum, el que volen dir sense saber-ho, és que creuen que som una prolongació de la gimnàsia Sueca militarista del franquisme, un record que tots els adults no poden deslligar fàcilment de la concepció que tenen de l’educació física, tan difícil d’imaginar una altra cosa que gairebé sona ridícul que es diga educació física. No és una simple qüestió de la paraula que utilitzem sinó del concepte, i és que ni tan sols nosaltres podem acabar de definir l’educació física. De fet, està tan poc clar que cada professional en té la seua pròpia idea. No dic que cada idea siga original sinó que es pot escollir i hi ha moltes eleccions diferents. És difícil de fer que una paraula entre en circulació si no ha sorgit la necessitat real d’utilitzar-la per nombrar res concret, sinó un mix eclèctic un tant complexe.

Potser és per això que la gent considera que som uns maniàtics i paranoics amb aquest tema. Els xiquets/es solen preguntar que què més té que li digues d’una forma o d’una altra quan el professor, indignat i ofés, els repeteix per enèsima vegada que no es diu gimnàsia sinó educació física. Val, val, diuen, és qüestió del que significa, això tots ho saben, al final saben que la seua estimada gimnàstica pot ser Rítmica, artística o la higiènica postural Sueca. Què significa exactament Educació Física? Això ja no hi ha massa gent que ho pregunte, no massa gent a la que li interesse. Potser el problema és que no és suficientment important per al món. Així i tot, s’ha de defendre, mentre no trobem un nom millor i una forma més genial d’aprofitar les possibilitats del nostre cos per educar les persones, educació física és el que som, ja no gimnàstica. I reconec que m’ofén, i que, irritada, no sóc capaç d’expressar amb claredat allò que intente expressar quan algú torna a repetir - referint-se a mi - la paraula gimnàsia. Però és que no sóc una paranoica! Ho pense amb clama i arribe a conclusions racionals. I és que no és estrany que dir-li a la nostra assignatura Gimnàsia o Educació Física siga una simple qüestió de nom i la gent es burle de tu si li dius Coca-Cola a una Pepsi? Serà més important o més obvi que són dos coses diferents la Coca-Cola i la Pepsi.