Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris currículum ocult. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris currículum ocult. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de desembre del 2012

La autocracia en la escuela

 Por Enrique Francisco Robledo,
estudiante de Metodología de la Enseñanza de la AF y el Deporte

Os voy a hablar de la película La Ola (ver película). En ella aparecen muchos valores importantes de los que deben ser conscientes los profesores para llevar a cabo su tarea docente. La película habla sobre una escuela alemana donde un profesor debe dirigir un proyecto durante cinco días sobre la autocracia.

En esta película el profesor que aparece, quiere mostrar a los alumnos cómo se puede hacer una dictadura ya que los alumnos no se explican cómo los ``nazis´´ mataron a tantos judíos y la gente de alrededor no lo veía mal y se plantean si podría volver a aparecer una dictadura. Aquí, nos aparece la figura del profesor como un ``líder´´, como un modelo a seguir. Éste sigue una metodología, cumplir un objetivo cada día. Hace saber que el ``líder´´ (1er paso en una autocracia) es indispensable en una autocracia (aparte de más cosas como la ideología, control, vigilancia, insatisfacción,…) y que el líder necesita ser respetado. Nuestro protagonista, explica que lo más importante en una dictadura es el poder mediante la disciplina (2º paso) y empieza a imponer la disciplina que cree correcta: los alumnos se deben de dirigir a él como el Sr. Benguel, para hablar hay que levantar la mano, y en el momento de hablar se deben de levantar.


En un momento de la película, se observa como el profesor trata de ganarse a los alumnos para que hagan lo que él dice, pero de una forma implícita. En clase el sr. Ordena que los alumnos se pongan de pie y que pisen fuerte al paso que marca él mismo (izquierda, derecha, izquierda, derecha) haciéndoles sentirse una unidad en la cual serán más fuertes en grupo. Si analizamos la situación, en este momento, empieza a ponerles ideales a los alumnos de una manera que ni los propios alumnos se enteran. Esto lo realiza mediante la diversión, ya que estar golpeando al piso haciendo un ruido escandaloso, les resulta divertido y van cogiendo al profesor como un modelo a seguir ya que hace cosas que les gustan a ellos.

El tercer día de clase, aparece el siguiente tema a tratar, el poder mediante el grupo (3er paso). El señor Benguel, les hace ver que juntos y unidos en grupo van a ser más fuertes y podrán ayudarse unos a otros para lograr un fin. Para que lo entendiesen, utiliza tácticas pedagógicas. Teniendo claro que ser un grupo es mejor para poder ser más fuertes, falta conocer el concepto de grupo (4º paso), ¿cómo se identifica un grupo? La uniformidad es la principal característica en la que se puede diferenciar a un grupo eliminando todas las diferencias sociales y eliminando toda individualidad y por lo tanto el profesor propone asistir todos los alumnos a la clase con camisa blanca. Al lograr todos ser un grupo con algo que les identifique, se proponen poner un nombre al grupo (5º paso), que por votación, sale ``La ola´´.


El poder mediante la acción (6º paso), ¿de qué sirven las buenas ideas si uno se queda sentado y no actúa de acuerdo con ellas? El profesor pide ayuda creativa haciendo que los alumnos se interesen más por el grupo y empiezan ha crear un logo, pagina web, etc. A partir de este momento, los alumnos se empiezan a ayudar más entre ellos, se sienten más identificados entre ellos y dejan más de lado a los que no son del grupo inventándose un saludo y tomando el control de algunas cosas.

Este movimiento que creó el profesor Benguel, empieza a descontrolarse y éste se dio cuenta demasiado tarde.

Esta película, me sorprendió bastante y me pareció correcto hacer el post sobre ella ya que lo que trato de explicar es que un profesor tiene que tener en cuenta que el exceso de autoridad no es nada bueno, tiene que tener mucho cuidado en cómo dice las cosas a los alumnos ya que cada uno y según su situación puede tomárselo de manera diferente. Este caso ocurre en dos alumnos, ya que se sentían identificados con ``La ola´´ porque tenían un grupo de preferencia en el cual se sentían aceptados y queridos por los demás. Por lo tanto, el profesor debe de intentar transmitir ideas, pero nunca imponerlas. Esto implica la falta de libertad de expresión ya que los alumnos siguen la ideología del líder (Sr. Benguel) y dejan de ser críticos y pensar por si mismos, sin tener ningún criterio. Finalmente en las estrategias de grupos, estoy de acuerdo que se han de llevar a cabo trabajos cooperativos ya que ayudan y aportan muchos valores, pero siempre bajo control 

Finalizando este comentario, me gustaría citar este post de la revista-blog en el cual se habla sobre esta película. También podéis leer este post y este otro donde se habla de ella.

dilluns, 24 de desembre del 2012

Alerta: Perill de metàfora

 Per Javier Monforte Alarcón,
estudiant de Metodologia de l'ensenyança de l'AF i l'Esport

 Les metàfores són per tot arreu. La nostra llengua sempre té a l'abast els fruits de les nostres percepcions, diluïdes per les condicions sociodemogràfiques, influències externes, familiars i escolars, les nostres vivències personals, les modes, és a dir, la realitat que ens envolta. Tot açò forma una substància invisible i mediàtica: la comunicació verbal.

Aquesta no sempre coneix amb profunditat el que comunica, ja que part del llenguatge que utilitzem a diari es llança de forma automàtica. En les expressions utilitzades en un diàleg o en una discussió ordinària s'utilitzen un fum de metàfores inconscientment, fent al·lusió a determinats termes mitjançant uns altres analògics a aquestos.

Una gran font metafòrica es la guerra. Una discussió es una batalla de paraules, sent el significat d'aquestes el que es considera la pròpiament dita metàfora. Expressions com: “Si utilitzes aquesta estratègia, t'haurà massacrat”, “Destruint el seu argument, el qual pareixia indestructible, he resultat vencedor”.

Efectivament, com us heu pogut adonar aquestes expressions són molt típiques en una classe d'educació física de qualsevol escola o institut, però hi ha més. Es sol relacionar el temps (que és una variable vital en les classes) amb els diners: “no pergues temps, no en disposem de molt i prompte s'acabarà la classe”, “calcula per a utilitzar els 2 minuts de forma que et sobre per a invertir-lo en gastar eixa pilota, ja que bota pitjor i et farà perdre més temps”. També es poden apreciar connotacions racistes, discriminatòries, de maltractament animal, violentes...

Sense adonar-nos, introduïm a les arrels de la societat (els xiquets) allò que no volem per a ella. No només es produeix aquest fet en els professors i alumnes sinó que els propis llibres que els professors han estudiat i la immensa majoria de jocs tradicionals tenen títols que s'expressen metafòricament i creen un teixit perjudicial. Així mateix, les regles i l’anatomia del propi joc poden donar les condicions propenses a l’ utilització d’aquestes expressions.

Algunes de les metàfores nomenades de dalt i baix també formen un entramat de significats que poden ser negatius en els aspectes afectius que l'educació física escolar posseeix intrínsecament.

- Tindre control i força és dalt. Estar subjecte a control o força és baix: “tens una força inferior al teu contrincant, hauràs de estar al teu nivell més alt”. L' alumne es pot veure menyspreat, inferior al seu company i aquest fet pot allunyar al xiquet de la socialització amb el company i de la pràctica esportiva.

- Més és dalt. Menys és baix: “El teu rendiment es menor a l' esperat, has de aplicar una potència més gran quan puges el baló. Baixa i fes 20 flexions”. El rendiment es un aspecte que no es deuria aplicar en l'ensenyança escolar, tècniques com l’ instrucció tècnica punitiva o directament el càstig no soluciona res i duu a l'abandonament d’actituds actives en el futur i sobretot a problemes d'autoconfiança.

- Bo és dalt. Dolent és baix: “Estàs en baixa forma, això no pot continuar així.” Com en els casos anteriors, el xiquet adquireix un auto concepte dolent i els companys “la prenen amb ell.

En el costat paral·lel es troba el pensament general “més i més gran es millor” . Moltes voltes els alumnes volen impressionar als companys o al propi professor, demostrar la seua competència o simplement provar a fer alguna cosa que pot comprometre la seua seguretat. Els factors metafòrics dels que hem parlat, en els que la violència, el rendiment, la competitivitat i la possessió materialista modelen el comportament dels xiquets. Donen un impuls que no es visible per a quasi ningú i que fa que aquestes accions perilloses es produïsquen en major freqüència.

Per tots aquestos motius, seria recomanable una revisió de la terminologia dels títols i descripcions dels jocs i activitats que proposem en classe i especial atenció a les possibles metàfores problemàtiques que els alumnes utilitzen, influenciats en gran majoria per els adults i per el propi professor.

L'educació en l'educació física escolar es basa en els detalls, i educar en l'educació és una part molt important dins de la part de l'educació afectiva i social, valga la redundància. Els xicotets detalls marquen la diferència.


Referències bibliogràfiques:

Herrador. J.A. (2012) Terminología lúdica con connotaciones discriminativas, bélicas, xenófobas, sexistas…: Una propuesta para trabajar la educación en valores. EmásF, Revista Digital de Educación Física. Año 3, Num. 17.

Lakoff, G. i Johnson, M. (2004). Metáforas de la Vida Cotidiana. (Capítols 1 - 6). Madrid: Cátedra.

dimecres, 16 de maig del 2012

Sobre ideologia i currículum ocult

Per Joan Úbeda Colomer,
estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Fa unes setmanes, amb motiu de les festes de Setmana Santa, apareixia al blog del meu poble un article al voltant del fanatisme religiós i la seua perillositat i, durant el transcurs del debat que es va generar, un dels participants va afirmar que la religió no feia por ja que a missa o a classe de religió no estava obligat a anar ningú, sinó que allò que veritablement era perillós eren els “educadors manipuladors” d’algunes assignatures que eren obligatòries per a tots els xiquets, fent referència a la branca de ciències socials i humanitats, fonamentalment. Aquesta afirmació em va fer pensar molt, per la perillositat (valga la redundància) que amaga aquest tipus de pensament. 

Desgraciadament, i com diu Ken Robinson al vídeo “Canviar el paradigma”, el nostre sistema educatiu està modelat a imatge i semblança de la indústria i per al seu interés, i han utilitzat l’estandardització com a eina fonamental per escometre aquest propòsit: eliminem el debat, l’enfrontament d’idees, els temes polèmics que envolten la societat, l’opinió personal, la crítica i la subjectivitat, de manera que els alumnes esdevenen noves peces que s’insereixen en el sistema, robots programats per fer una tasca i produir per a l’economia de mercat. 


(vinyeta de Forges presa de: e-learning-teleformacion.blogspot.com.es)

Però, potser, aquestes persones que pensen que la subjectivitat i la ideologia no tenen cabuda a l’escola, s’obliden de dues coses fonamentals: 

La primera és que els humans, com a éssers que vivim en societat, tenim una opinió dels problemes que ens envolten. És impossible separar una cosa de l’altra perquè abans que enginyers, economistes, filòsofs o biòlegs, som persones; i per molt que aquests temes s’amaguen, s’evadisquen o s’eliminen del context escolar, no desapareixeran. 

I la segona cosa que obliden és el currículum ocult. En l’estudi de Jackson (1968), el primer sobre el tema, el “currículum ocult” es referix a tot l’aprenentatge de l’alumne que no ve expressat en les metes explícitament manifestes de l’escola (Kirk, 1990). Com diu Kirk (1990): “El factor important que pareix distingir aquest aprenentatge d’aquell que els professors intenten aconseguir per mitjà del currículum oficial, és que aquestes actituds i valors es comuniquen, inevitablement, inconscientment i inintencionada. (…) En altres paraules, el “currículum ocult” es refereix al coneixement, les actituds, etc. que aprenen els alumnes com a conseqüència inevitable de participar en les activitats rutinàries i formals de l’escola”. 

Així, com a conseqüència del nostre sistema educatiu, els alumnes aprenen una gran quantitat de coses que no es preveuen en el currículum oficial. 

Aprenen les estructures jeràrquiques, en haver un professor dalt d’una tarima, en una posició més elevada que la seua. Aquest és qui sap, qui mana, i no té cap necessitat de consultar amb els seus alumnes per decidir, ja que té el poder. Uf! Curiosa coincidència amb la manera d’actuar dels nostres dirigents polítics, no? 

Aprenen, mitjançant l’omissió de la polèmica i el conflicte, que l’ordre de la societat es basa en la conformitat i l’acceptació, i no aprenen per exemple que la confrontació d’idees o el debat poden ser un gran motor de canvi social. 

Aprenen, amb el sistema d’avaluació basat en l’examen, que l’únic que importa és el resultat final, el producte, la nota, que és el que quedarà. No importa si s’ha aprés més o menys, no importa si has copiat en l’examen, ja que s’ha de competir com siga perquè les notes estaran íntimament relacionades amb l’organització del mercat de treball i l’estructura de classes socials. De la mateixa manera que l’empresari haurà d’obtenir el màxim benefici al produir i ser el més competitiu possible a qualsevol preu, sense importar si els seus treballadors viuen explotats o no arriben a final de mes. El mercat serà qui mane. 

Com diu Williams (1976) en Kirk (1990), una ideologia es converteix en hegemònica quan les creences i els valors són acceptats totalment i sense discussió, i quan cap alternativa a les pràctiques existents es considera possible. I això és justament el que ha passat: el sistema capitalista ha calat tan profundament, que tots aquests aprenentatges ideològics que he comentat anteriorment (i molts més) s’entenen com a objectius, perquè han de ser així, o això és el que ens han fet creure amb un bombardeig constant des dels mitjans de comunicació, el sistema educatiu i el missatge polític… En canvi, si jo com a professor dic als meus alumnes que les retallades afectaran negativament la qualitat del seu ensenyament o que si continuem produint i consumint de manera descontrolada acabarem amb el nostre planeta, estic mesclant ideologia i educació i no estic sent objectiu, quin manipulador! 

Doncs no! Per a mi, l’educació ha de formar persones lliures i autònomes, amb capacitat de pensament crític i de reflexió, amb capacitat per crear i no només reproduir. Però això a ells no els interessa. Fins quan ens creurem tot allò que ens diuen? 

BIBLIOGRAFIA: 

-Kirk, David (1990). Educación física y currículum. València: Servei de Publicacions. Universitat de València 

- Link video Ken Robinson

dijous, 28 de juliol del 2011

Usar o no el libro de texto en EF, "this is the question"?

Por Samuel López Carril,
estudiante de Teoría y Práctica de la EF

El motivo de escribir estas líneas nace tras la lectura de los artículos de González Pascual (2005) y Taboas y Rey (2009 y 2011). En ellos los autores realizaron una serie de investigaciones en las cuales estudiaron las imágenes que aparecían en una serie de libros de texto de EF de Secundaria (ESO), con el fin de analizarlas críticamente, y dar luz al currículum oculto que transmitían.

Los resultados de la investigación reflejaron que aparte de los conocimientos explícitos que transmitían las páginas de los libros, había una gran cantidad de enseñanzas-aprendizajes que llegaban al alumnado de forma inconsciente, e implícita y que guardaban relación con una serie de ideologías que van más allá del aula. De tal forma que por ejemplo, en los libros de texto existía una clara desigualdad en la aparición de figuras masculinas frente a femeninas (sexismo), una mayor presencia de los deportes en detrimento de otros tipos de actividades físicas (deportivización), una predominancia de imágenes de deportistas de élite (rendimiento), y fotografías que representaban un modelo de cuerpo masculino, joven, de raza blanca, y con indumentaria deportiva (masculinización, mesomorfismo y consumismo).

Una vez expuestos estos resultados, y sabiendo que los libros de texto pueden perpetuar estereotipos como los anteriormente nombrados, los autores concluían que era necesario que los expertos que elaboran los libros de texto para las editoriales, se replanteasen qué aprendizajes realmente trasmitían sus obras, con tal de realizar los cambios oportunos. Además, realizaron una crítica, hacia algunos profesores que acuden al uso de los libros sin más, sin haberlos analizado críticamente y haber reflexionado sobre su contenido. También denunciaron, el distinto uso que se hace del libro de texto en E.F. Hay profesores que lo utilizan únicamente a modo de guía, otros como material de consulta esporádica para los alumnos, y unos terceros como material habitual para desarrollo de las clases. Sin embargo, yo me pregunto: ¿Realmente utilizan los profesores de EF el libro de texto?

El libro de texto está considerado clásicamente como el material curricular estrella en las aulas. Al inicio de cada curso escolar, los niños deben adquirir una larga lista de libros totalmente necesarios (según los profesores), para afrontar el desarrollo del curso escolar. Sin embargo, el uso del libro de texto no está tan claro dentro del contexto de la EF A lo largo de toda mi formación (Primaria-ESO-Bachillerato), que yo recuerde, solamente he utilizado el libro de texto en tres o cuatro cursos, y en las que lo tuve, en contadas ocasiones realizamos uso de él. ¿Es que acaso la EF es distinta al resto de asignaturas? ¿Tiene la EF un menor valor teórico o conceptual que asignaturas como las matemáticas o la física? ¿Por qué a pesar de la existencia de libros de EF muchos profesores renuncian a utilizarlo directamente o pasa a ser un “adorno” escolar?

No comparto el argumento de que la EF sea una asignatura únicamente práctica y que por tanto, para qué utilizar un libro si no hay teoría que transmitir, o si esta no es tan relevante. Arnold, (1991), concibe tres dimensiones dentro del concepto del movimiento: “Acerca del”, “A través del” y “En el”. Pues bien, en mi opinión, el libro de texto ofrece la oportunidad de desarrollar la dimensión “A cerca del” movimiento, aportando una base teórica en la línea de la concepción del movimiento que defiende el autor.

Hace ya un par de años, dentro de la asignatura que impartía Pere de Projectes i materials curriculars, aprendí que los materiales curriculares en sí no son ni más buenos ni más malos. Todos tienen un potencial educativo que varía en función del uso que se haga de ellos. En ese sentido, el libro de texto es un material curricular más dentro del contexto de la E.F. No debemos de renunciar a las oportunidades que éste nos ofrece, o al menos, el tener en cuenta su existencia. Luego, que cada uno decida libremente recurrir a su uso o no, es otra cuestión.

Con este artículo no pretendo abrir un debate entorno al uso o abuso del libro de texto en las aulas (tema que sería un bueno para charlar), sino que reflexionásemos sobre las cuestiones que he planteado en el párrafo anterior. Veo tan importante que debatamos sobre todos los procesos de aprendizaje-enseñanza implícitos que se dan en los libros de texto de EF, como el porqué su uso es distinto al de otras asignaturas. Para mí, que detrás de todo esto, seguimos hablando de aspectos ideológicos ocultos. Una serie de ideologías, que guardan una serie de creencias, expectativas, intereses… muy arraigadas en nuestro contexto cultural y que al fin y al cabo, minusvaloran el potencial educativo de la Educación Física, situándonos un escalón por debajo al de otras materias.

Referencias bibliográficas:

Arnold, P.J. (1991). Educación física movimiento y currículum. Madrid: Morata.

González Pascual, M. (2005) ¿Tienen sexo los contenidos de la Educación Física Escolar? Transmisión de estereotipos de sexo a través de los libros de texto en la etapa de Secundaria. Revista Internacional de Medicina y Ciencias de la Actividad Física y el Deporte vol. 5 (18), 77-88.

Taboas, M.I. y Rey, A. (2009). La deportivización del curriculum de educación física en las imágenes de los libros de texto de la ESO. Cronos, 16, 71-74.

Taboas, M.I. y Rey, A. (2010). Las imágenes en los libros de texto de Educación Física de la ESO: modelos corporales y actividad física. Revista de Educación, 354, 293-322.