Per Joan Úbeda Colomer,
estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport
Fa unes setmanes, amb motiu de les festes de Setmana Santa, apareixia al blog del meu poble un article al voltant del fanatisme religiós i la seua perillositat i, durant el transcurs del debat que es va generar, un dels participants va afirmar que la religió no feia por ja que a missa o a classe de religió no estava obligat a anar ningú, sinó que allò que veritablement era perillós eren els “educadors manipuladors” d’algunes assignatures que eren obligatòries per a tots els xiquets, fent referència a la branca de ciències socials i humanitats, fonamentalment. Aquesta afirmació em va fer pensar molt, per la perillositat (valga la redundància) que amaga aquest tipus de pensament.
Desgraciadament, i com diu Ken Robinson al vídeo “Canviar el paradigma”, el nostre sistema educatiu està modelat a imatge i semblança de la indústria i per al seu interés, i han utilitzat l’estandardització com a eina fonamental per escometre aquest propòsit: eliminem el debat, l’enfrontament d’idees, els temes polèmics que envolten la societat, l’opinió personal, la crítica i la subjectivitat, de manera que els alumnes esdevenen noves peces que s’insereixen en el sistema, robots programats per fer una tasca i produir per a l’economia de mercat.
(vinyeta de Forges presa de: e-learning-teleformacion.blogspot.com.es)
Però, potser, aquestes persones que pensen que la subjectivitat i la ideologia no tenen cabuda a l’escola, s’obliden de dues coses fonamentals:
La primera és que els humans, com a éssers que vivim en societat, tenim una opinió dels problemes que ens envolten. És impossible separar una cosa de l’altra perquè abans que enginyers, economistes, filòsofs o biòlegs, som persones; i per molt que aquests temes s’amaguen, s’evadisquen o s’eliminen del context escolar, no desapareixeran.
I la segona cosa que obliden és el currículum ocult. En l’estudi de Jackson (1968), el primer sobre el tema, el “currículum ocult” es referix a tot l’aprenentatge de l’alumne que no ve expressat en les metes explícitament manifestes de l’escola (Kirk, 1990). Com diu Kirk (1990): “El factor important que pareix distingir aquest aprenentatge d’aquell que els professors intenten aconseguir per mitjà del currículum oficial, és que aquestes actituds i valors es comuniquen, inevitablement, inconscientment i inintencionada. (…) En altres paraules, el “currículum ocult” es refereix al coneixement, les actituds, etc. que aprenen els alumnes com a conseqüència inevitable de participar en les activitats rutinàries i formals de l’escola”.
Així, com a conseqüència del nostre sistema educatiu, els alumnes aprenen una gran quantitat de coses que no es preveuen en el currículum oficial.
Aprenen les estructures jeràrquiques, en haver un professor dalt d’una tarima, en una posició més elevada que la seua. Aquest és qui sap, qui mana, i no té cap necessitat de consultar amb els seus alumnes per decidir, ja que té el poder. Uf! Curiosa coincidència amb la manera d’actuar dels nostres dirigents polítics, no?
Aprenen, mitjançant l’omissió de la polèmica i el conflicte, que l’ordre de la societat es basa en la conformitat i l’acceptació, i no aprenen per exemple que la confrontació d’idees o el debat poden ser un gran motor de canvi social.
Aprenen, amb el sistema d’avaluació basat en l’examen, que l’únic que importa és el resultat final, el producte, la nota, que és el que quedarà. No importa si s’ha aprés més o menys, no importa si has copiat en l’examen, ja que s’ha de competir com siga perquè les notes estaran íntimament relacionades amb l’organització del mercat de treball i l’estructura de classes socials. De la mateixa manera que l’empresari haurà d’obtenir el màxim benefici al produir i ser el més competitiu possible a qualsevol preu, sense importar si els seus treballadors viuen explotats o no arriben a final de mes. El mercat serà qui mane.
Com diu Williams (1976) en Kirk (1990), una ideologia es converteix en hegemònica quan les creences i els valors són acceptats totalment i sense discussió, i quan cap alternativa a les pràctiques existents es considera possible. I això és justament el que ha passat: el sistema capitalista ha calat tan profundament, que tots aquests aprenentatges ideològics que he comentat anteriorment (i molts més) s’entenen com a objectius, perquè han de ser així, o això és el que ens han fet creure amb un bombardeig constant des dels mitjans de comunicació, el sistema educatiu i el missatge polític… En canvi, si jo com a professor dic als meus alumnes que les retallades afectaran negativament la qualitat del seu ensenyament o que si continuem produint i consumint de manera descontrolada acabarem amb el nostre planeta, estic mesclant ideologia i educació i no estic sent objectiu, quin manipulador!
Doncs no! Per a mi, l’educació ha de formar persones lliures i autònomes, amb capacitat de pensament crític i de reflexió, amb capacitat per crear i no només reproduir. Però això a ells no els interessa. Fins quan ens creurem tot allò que ens diuen?
BIBLIOGRAFIA:
-Kirk, David (1990). Educación física y currículum. València: Servei de Publicacions. Universitat de València
