dimecres, 16 de maig del 2012

Sobre ideologia i currículum ocult

Per Joan Úbeda Colomer,
estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Fa unes setmanes, amb motiu de les festes de Setmana Santa, apareixia al blog del meu poble un article al voltant del fanatisme religiós i la seua perillositat i, durant el transcurs del debat que es va generar, un dels participants va afirmar que la religió no feia por ja que a missa o a classe de religió no estava obligat a anar ningú, sinó que allò que veritablement era perillós eren els “educadors manipuladors” d’algunes assignatures que eren obligatòries per a tots els xiquets, fent referència a la branca de ciències socials i humanitats, fonamentalment. Aquesta afirmació em va fer pensar molt, per la perillositat (valga la redundància) que amaga aquest tipus de pensament. 

Desgraciadament, i com diu Ken Robinson al vídeo “Canviar el paradigma”, el nostre sistema educatiu està modelat a imatge i semblança de la indústria i per al seu interés, i han utilitzat l’estandardització com a eina fonamental per escometre aquest propòsit: eliminem el debat, l’enfrontament d’idees, els temes polèmics que envolten la societat, l’opinió personal, la crítica i la subjectivitat, de manera que els alumnes esdevenen noves peces que s’insereixen en el sistema, robots programats per fer una tasca i produir per a l’economia de mercat. 


(vinyeta de Forges presa de: e-learning-teleformacion.blogspot.com.es)

Però, potser, aquestes persones que pensen que la subjectivitat i la ideologia no tenen cabuda a l’escola, s’obliden de dues coses fonamentals: 

La primera és que els humans, com a éssers que vivim en societat, tenim una opinió dels problemes que ens envolten. És impossible separar una cosa de l’altra perquè abans que enginyers, economistes, filòsofs o biòlegs, som persones; i per molt que aquests temes s’amaguen, s’evadisquen o s’eliminen del context escolar, no desapareixeran. 

I la segona cosa que obliden és el currículum ocult. En l’estudi de Jackson (1968), el primer sobre el tema, el “currículum ocult” es referix a tot l’aprenentatge de l’alumne que no ve expressat en les metes explícitament manifestes de l’escola (Kirk, 1990). Com diu Kirk (1990): “El factor important que pareix distingir aquest aprenentatge d’aquell que els professors intenten aconseguir per mitjà del currículum oficial, és que aquestes actituds i valors es comuniquen, inevitablement, inconscientment i inintencionada. (…) En altres paraules, el “currículum ocult” es refereix al coneixement, les actituds, etc. que aprenen els alumnes com a conseqüència inevitable de participar en les activitats rutinàries i formals de l’escola”. 

Així, com a conseqüència del nostre sistema educatiu, els alumnes aprenen una gran quantitat de coses que no es preveuen en el currículum oficial. 

Aprenen les estructures jeràrquiques, en haver un professor dalt d’una tarima, en una posició més elevada que la seua. Aquest és qui sap, qui mana, i no té cap necessitat de consultar amb els seus alumnes per decidir, ja que té el poder. Uf! Curiosa coincidència amb la manera d’actuar dels nostres dirigents polítics, no? 

Aprenen, mitjançant l’omissió de la polèmica i el conflicte, que l’ordre de la societat es basa en la conformitat i l’acceptació, i no aprenen per exemple que la confrontació d’idees o el debat poden ser un gran motor de canvi social. 

Aprenen, amb el sistema d’avaluació basat en l’examen, que l’únic que importa és el resultat final, el producte, la nota, que és el que quedarà. No importa si s’ha aprés més o menys, no importa si has copiat en l’examen, ja que s’ha de competir com siga perquè les notes estaran íntimament relacionades amb l’organització del mercat de treball i l’estructura de classes socials. De la mateixa manera que l’empresari haurà d’obtenir el màxim benefici al produir i ser el més competitiu possible a qualsevol preu, sense importar si els seus treballadors viuen explotats o no arriben a final de mes. El mercat serà qui mane. 

Com diu Williams (1976) en Kirk (1990), una ideologia es converteix en hegemònica quan les creences i els valors són acceptats totalment i sense discussió, i quan cap alternativa a les pràctiques existents es considera possible. I això és justament el que ha passat: el sistema capitalista ha calat tan profundament, que tots aquests aprenentatges ideològics que he comentat anteriorment (i molts més) s’entenen com a objectius, perquè han de ser així, o això és el que ens han fet creure amb un bombardeig constant des dels mitjans de comunicació, el sistema educatiu i el missatge polític… En canvi, si jo com a professor dic als meus alumnes que les retallades afectaran negativament la qualitat del seu ensenyament o que si continuem produint i consumint de manera descontrolada acabarem amb el nostre planeta, estic mesclant ideologia i educació i no estic sent objectiu, quin manipulador! 

Doncs no! Per a mi, l’educació ha de formar persones lliures i autònomes, amb capacitat de pensament crític i de reflexió, amb capacitat per crear i no només reproduir. Però això a ells no els interessa. Fins quan ens creurem tot allò que ens diuen? 

BIBLIOGRAFIA: 

-Kirk, David (1990). Educación física y currículum. València: Servei de Publicacions. Universitat de València 

- Link video Ken Robinson

7 comentaris:

carles ordiñana ha dit...

Ja vaig comentar algo semblant al blog de l'assignatura de metodología però ho torne a repetir si cal: Tot en l'educació te un tranfons econòmic a causa del sistema capitalista en el qual vivim. Impacta parar-te a pensar en el món en el qual vius, les complicacions que ha arribat a crear-se el propi ser humà. Sempre es buscarà el bot per a ser un gran financer i agravar "inconscientment" la qualitat de la resta de persones ja que no tindran possiblitat de tindrer els mateixos privilegis (que la societat estipula)a causa de no disposar de capital financer.
Ara bé, crec que per a eixir d'aquest cercle viciós s'ha de formar persones amb pensament crític i capacitat de reflexió com diu Joan per a que puguen triar. Al menys que vejen totes les perspectives de vida.
Però si algo té el capitalisme es l'interés de seguir, quan més millor. I no formar persones autònomes per por a un desequilibri (tot i que segurament si formaren a les persones autònomes, seguirien encabotades amb el sistema capitalista per por a quedar desubicat en la societat)
Crec que hi ha que parar i tots els ciutadans d'espanya (i en definitiva de la unió europea) es recolzen i troben el seu lloc pel bé de tots (i així en cada ciutadà del món en la regió en la qual viu).
Fan falta enginyers, filòsofs, biòlegs o economistes? Clar que sí però no tinguem eixa obsesió pels diners, disfrutem, busquen la qualitat de vida que no gire entorn del sistema financier. D'aquesta manera el capitalisme tindria cabuda.
Però ningú frena per no aconseguir el bé més valorat, que no es altre que els diners i, molt menys, en parar-se en "trellats" com puga ser la reflexió o el debat. Es com diu aquell...tira't tú i si ho contes m'ho dius.

Vos deixe un video de David Harvey al meu pareixer interessant i que estic d'acord mols d'aspectes que s'aborden, sobretot en la idea general:
http://www.youtube.com/watch?v=bTnksYsq2yo

Adrian Navarro ha dit...

Una vegada més els interessos del sistema, i dels seus dirigents, es deixen palpar en cada racó de la nostra societat. Tal com diu Joan, es considera un manipulador a aquell professor que trasllada certs tipus de problemes o apreciacions de la realitat que poden crear conflicte per als alumnes.

I és que el que es demana ja de forma irracional és que aquells qui ens ensenyen a l’escola siguen el més objectius possible, que siguen políticament correctes. La justificació en la major part dels casos és la defensa de l’autonomia dels alumnes per a pensar per sí mateixos, sense la influència d’altres qui tenen una posició de poder respecte a ells, en aquest cas els mestres. Doncs bé, el que s’aconsegueix és tot el contrari: el fet de no plantejar els problemes i debats que poden generar les situacions reals de la vida social i de tants altres camps, fa que els alumnes ni tan sols siguen conscients de la realitat, que s’enrolen en una monotonia constant i translúcida que en pocs casos deixa entreveure el que hi ha darrere d’allò políticament correcte.

Seguint amb aquesta locució, “políticament correcte”, ens podem adonar del seu vertader significat, que va més enllà de no crear conflicte. Aquest significat abasta un major domini, i és que agafat literalment, podria esdevenir en el que és adequat o beneficiós per a la classe política. Així doncs, es retroalimenta el sistema imposat, tot sota les influències i les determinacions d’aquells qui manen i tenen interessos en que rés no canvíe.

El pitjor de tot és que aconsegueixen allò que es proposen, i hi ha gent qui es queda rere d’aquella monotonia constant i translúcida pensant que tot és correcte, o almenys no adonant-se’n que hi ha certs aspectes ocults que marquen el ritme de la nostra vida. No obstant, tan sols cal algú qui ens lleve la bena dels ulls i ens faça valedors per jutjar de forma autònoma la realitat.

Anònim ha dit...

Encara que estic totalment d´acord amb el que diu Joan, m´agradria replantejar el tema des d'un altre punt de vista.

Es partix d´una ideologia capitalista, entenent açò com uns valors i creences capitalistes acceptades per practicament tot el món. Esta clar, doncs, que és una ideologia hegemònica, com ara la religió, encara que aquesta presenta un caràcter més explicit i el capitalisme segons l´autor, te un caràcter implicit ja que tracta amb supostos inconcients i creences irreflexives i per tant oferint una connotació negativa a aquesta ideologia. Aleshores, com ha pogut ser acceptada totalment i sense discussió? Joan parla de la influència dels mitjans de comunicació, sistema educatiu i politics. Però, com ell mateixa ha dit abans de ser enginyers o biolegs som persones, i així és i com a tals tenim la capacitat per raonar i decidir per nosaltres mateixa.

Baix el meu punt de vista, el capitalisme a més d´una ideologia és una forma de viure, aquest naix a partir del comerç i abans, de l'intercanvi de bens. I aquesta forma de vida és innata de les persones, jo et done una gallina a canvi d'un kilogram d´arroç. Som essers egoistes, i com a mostra el fracàs del comunisme.

Tractar de canviar aquesta ideologia resulta masa fantasiós, això si el fet de viure amb el capitalisme no vol dir tot el que es crea a partir d´aquest tinga els mateixos valors. És a dir, que podem i debem comptar amb una educació on els alumnes apreguen a confrontar idees, a realitzar debats, i en definitiva a pensar. Però, com a professor no es pot pretendre açò inculcant aquests valors sense baixar-se´n de la tarima.

Amb aquest comentari no he volgut defendre el conformisme, simplement buscar una justificació a les nostres accions al llarg de la història fins ara. Per últim, felicitar Joan pel post, em sembla molt interessant.

Joan Ribera ha dit...

Les persones, baix el meu punt de vista, ens hem acostumat a que ens guien i ens porten per un camí i el que se n’ix d’aquest rep tota mena de crítiques. El sistema capitalista està inclòs en totes les persones i en tots els àmbits de la societat, té una gran importància en els mitjans de comunicació i aquestos, cada vegada més, són bàsics i aporten una gran informació (directa o indirecta) a totes les persones. Els avanços tecnològics tan grans que estem “gaudint” en aquesta era, ens influeixen en la nostra educació, en les nostres relacions socials, en tot allò que ens envolta.
Pel que fa al sistema polític, és un pilar bàsic de la societat que deuria de ser un exemple per a tots, és la representació del conjunt de persones d’una nació per tant, han de ser els que guien a tots pel camí o els que donen les directius i les ferramentes necessàries per a que cadascú construïsca el seu propi.
El sistema educatiu que està establert en una forma d’ensenyança basada en el resultat (producte) deixant de costat el camí i el procés, és a dir, no importa el “com” però si el “què”. Començant pel mètode de calificació i per l’estil d’ensenyança utilitzat, deixem de costat coses tan importants com el debat, l’aportació d’opinions, l’autonomia, etc. Aquestes, no presents al curriculum oficial, són iguals o més importants i bàsiques que aquells temes bàsics de l’educació. Estic d’acord amb Joan quan diu que l’educació el que ha de fer és educar i formar persones lliures, autònomes i justes, està en les nostres mans el poder fer-ho realitat i no ens ha d’importar si ens tracten de “manipuladors” que tractem d’influir en les idees de les persones ja que no és així.

Miguel Llorca ha dit...

En la meua opinió crec que es injust dir que el sistema educatiu i com a conseqüència els professors, ens han educat en el conformisme pel simple fet de fer- mos respectar unes normes de convivència a les escoles i una l’estructura jerarquitzada del sistema educatiu.

Jo pense que aquestes normes i aquestes obligacions simplement son un conjunt de indicacions que fan que tot tinga un ordre i la vida a les aules no siga un kaos, ens respetem uns a altres i també als professors.
Pot ser en dècades anteriors, les que corresponen als nostres pares i avis, el sistema educatiu si que realment incidia en la forma d’actuar de la gent. Perquè els governants s’encarregaven de modificar els continguts per a que açò ocorreguera. Però en la actualitat per a mi el problema és un altre.

Opine que no es el conformisme i la submissió que segons Joan inculca el sistema educatiu als alumnes,el que fa que molta gent es mantinga callada i no diga res al que fan els governs, el problema es la resignació. La gent a perdut l’esperit de lluita perquè veu que no serveix de res, que els de dalt van a seguir fent el mateix, que vagues, manifestacions, encadenaments, tancaments en les facultats… no tenen cap sentit perquè, els poderosos no fan cas a la gent que es veu afectada per eixes retallades de les que parla Joan, eixes muntades de les taxes; a la gent que sofreix una situació econòmica pèssima i encara li ho posen més difícil; en definitiva al poble.

El problema està en els polítics. Aquells que han fet que la gent deixe de creure en ells “gràcies” als seus actes i mentires. És un fet molt dur saber que la gent està deixant, si no s’ha deixat ja, de creure en la política, aquesta deuria de ser una de les coses més importants a tenir en conter pels ciutadans. Però ens trobem que els governants soles escolten a la gent quan realment els interessa allò que poden oferir-li, el vot. I després fan el que volen obviant l’opinió de les persones que els han portat a estar en el càrrec que ocupen. Donen igual colors, ideologies, partits… Tots es dediquen a fer el mateix.Per això pense que el sistema educatiu tindrà molts problemes però que el plantejat al post no es un d’ells.

Aquesta mentalitat deuria de canviar-se per a poder eixir de la situació en la que vivim, però es molt difícil perquè al cap i a la fi tots estem ja contagiant-nos d’aquesta resignació, per culpa d’alguns.

Vicent ha dit...

En primer lloc donar l’enhorabona al nostre company Joan Ubeda per el post realitzat.
Em pareix un post que dona de pensar en quin mon vivint, de submissió, de conformisme, de idealistes que sols volen el seu propi be.
Més que comentar el que es el post, vaig a debatre un mica el que diu el company Miguel, que el veig una mica conformista.
Com be dius, abans el sistema polític als nostres pares si que estava clavat tot el cap dins de l’educació, com per exemple tenir que cantar el “cara al Sol” abans d’entrar a classe o els grups separats per homes i dones, etc. Però dius que a esta època no?...sols pots fixar-te en cada canvi polític que realitza la “nostra meravellosa Espanya”, quan governa els rojos, la religió fora u optativa, assignatures de sentit més humà, científic, de raons, però vulgues o no amb ideologia que a ells els convé; si parlem dels “nostres amics” eixos que van de blau que porten un àguila, ais no perdó, es una gaviota o golondrina, governen, tot el que fa el partit contrari encara que algunes coses estiguin bé, sols per els ideals o per modificar la forma de pensar ho canvien tot i no sols això, imposen encara que no vulgues el que ells vulguin, aleshores pense que encara estem bastant idealitzats per els sistemes polítics que ens governen.
Per altra banda tens raó en que son uns mentirosos, manipuladors, etc, però el que comentes de que la gent s’ha relaxat...pot ser que sí, o no, a la facultat ho pots comprovar que hi ha gent lluitant i en molts llocs també...eixa relaxació que dius es la que vols? es com vols viure sempre? Et conformes en que els teus fills, si no et van be les coses no puguen estudiar o fer faena digna o el que li agrade de veritat?...me pareix que el que comentes es una mica Conformista i es des de ahi on has de començar a canviar, no sols tu, tot el món, ja esta be de que ens manipulen i ens tracten com a peses de jocs, no ens agrada a nosaltres ni als nostres futurs, el que tenim ara, pot ser millor o pitjor(crec que millor que antigament) ho van lluitar altres generacions i si ara ens toca a nosaltres per què no? per que ens conformen en el que tenim? Si no ens agrada, lluitem per el que ens agrade, no ens agrada el sistema polític perquè no canviar-lo, ja ha passat en altres països com Islandia.
Per desgracia l’època franquista i avant a marcat a molta gent(auelos, pares, gent de la nostra generació que no ha viscut res d’açò de manifestar-se o inconformisme) que fins a generacions, diria jo molt mes tardíes que nosaltres, no es vorà un canvi significant al pensaments e ideologies racionals, per tant començant per nosaltres, molts com a futurs docents, tenim que fer camí per a que almenys més tart, no coste tant com ara.
Crec que m’he ne passat i ho e tret massa de context, un mica massa polític encara que no m’agradi gens, però es el que he sentit.

nicolás ha dit...

Antes de nada, me gustaría felicitar a nuestro compañero Joan Úbeda por el post que ha colgado, ya que creo que el tema que se trata en este post es muy interesante, porque nos conduce hacia una reflexión que desde mi punto de vista es necesaria hacérnosla todos y cada uno de nosotros.

Coincido con muchas de las opiniones de nuestros compañeros, en que el sistema capitalista ha influido de manera directa en el sistema educativo. Pero no afecta exclusivamente a la educación, sino a todos los aspectos que engloban a la sociedad.

Bajo mi punto de vista la educación, hoy en día, se podría llegar a entender o podríamos afirmar que se ha convertido en un camino que nos conduce hacia nuestro puesto de trabajo. Y no, como un proceso de transmisión de conocimientos y valores del los profesores hacia los alumnos.

En mi opinión a pesar de ser una reflexión un tanto pesimista, el sistema capitalista es hoy en día el que rige a la sociedad. Es decir, que los intereses de los mercados van por encima de todos los valores de la sociedad y esto no debería de ser así. En los inicios de la industrialización, a mediados del siglo XVIII y principios del XIX, me atrevería a afirmar que el sistema capitalista demostró una cierta utilidad para impulsar a la sociedad hacia el desarrollo y la industrialización, en cambio hoy en día, la sociedad no necesita un sistema de mercado capitalista que sea el eje a partir del cual se nos gobierne, por encima, incluso de nuestras “marionetas” políticas. Desgraciadamente de las dos grandes instituciones surgidas de la modernidad, esto es, el Estado y el Mercado, la segunda ha acabado por convertir a la primera en su herramienta para ejercer la dominación social.

Yo no creo, como se dice en alguno de los comentarios que los seres humanos seamos seres egoístas, y mucho menos que un cambio del sistema sea visto como algo fantasioso o utópico. Por el contrario, a mi modo de ver, es algo totalmente necesario, y necesitamos un cambio del sistema actual ya que no funciona correctamente, como se ha visto en innumerables ocasiones o como pone de manifiesto cualquier indicador de distribución de la riqueza o de exclusión social.

Disculparme porque todo mi comentario sea una opinión personal, pero es que creo que hemos llegado ya al extremo, es decir, el sistema capitalista es el que gobierna a la sociedad y no es la sociedad la que gobierna. Como dice muy bien Vicent Sanjuán “lo siento por salirme del contexto pero es lo que yo he sentido”.

Nicolás Lerma Casa.