divendres, 29 de juliol del 2011

Canviar de costat de la barrera

Per Ànima Polo Julián,
estudiant de Disseny Curricular de l'EF

Recorde que a l’institut, quan era alumna, era extremadament crítica amb l’educació. Des de la meua segura part de la barrera, on la gran majoria de les responsabilitats cauen sobre l’adult, solia dir als meus professors amb la pedanteria que caracteritzava la meua adolescència que l’educació és una de les formes més efectives de manipulació de les persones. Ho deia i ho pensava, creia que per això cada govern derogava la llei educativa anterior, que cada partit polític volia per damunt de tot retornar a allò que ells creien que havia de ser l’educació per a arribar a una societat on tots estigueren d’acord amb ells. També solia remarcar altres idees que anava captant, com per exemple que allò que la majoria dels professors promovien no era democràcia, ni s’assemblava, i que no els calia cap justificació davant ningú. De tota forma, això últim, malgrat que em semblava una terrible injustícia, no acabava de veure com solucionar-ho, perquè òbviament no sempre confiava en la nostra capacitat (la dels alumnes) de fer una democràcia funcional, que servira per aprendre alguna cosa, tot i que moltes vegades sí que hi advocava. Em preocupava que els meus amics no reberen els mateixos incentius que jo en les classes per part dels professors (en part, perquè no admetre-ho, perquè el fet que m’afavoriren de vegades enraria l’ambient entre nosaltres). I sobretot, era incapaç d’arribar a comprendre perquè, en una educació que es pretén igualitària i igualadora, ningú s’encarregava de donar les eines que feren possible que les persones canviaren, perquè no s’ensenyava això en compte de perdre’s en banalitats purament destinades a la nostra inserció laboral, que, a més, en la majoria dels casos estaven descontextualitzades (quants dels meus companys de classe han sigut químics? hi ha més que han acabat sent policies). I al final de tot, l’únic que realment, realment es posava a prova, era la nostra capacitat memorística (molt útil, per cert si vols ser... no sé, ...xantatgista! o polític per al cas). Bona papereta m’he deixat, eh? Objectiu, aprendre com ensenyar a ser crític, a saber afrontar els problemes de la vida, a que la gent puga sortir de l’entorn social en el qual es troba si així ho desitja. Instrument elegit, l’educació física.

El motiu pel qual he elegit l’educació física com a arma? Perquè és diferent i cridanera, supose, perquè semblava una part important i oblidada, un diamant en brut. Objectius aconseguits? No massa, he aconseguit dominar amb relativa eficàcia la majoria dels esport que conec, he fet un milió d’exàmens tipus test (i continue odiant-los), i acabar tots els dies cansada i farta, havent fet molts quilòmetres de viatge, moltes hores de sopor i una filera relativament curta (per al que hi ha per ací) de xicotetes lesions per falta de temps a les classes.

Em preocupen tot de coses que no sé fer, he estat llegint un llibre de Jean Houssaye que, com cada cosa per la que m’interesse, no deixa de mostrar el descobert de la meua formació. Per primer l’educació no és solament el sistema escolar, sinó més bé un ecoprocessador de les relacions culturals que hi ha entre l’home i la naturalesa. És l’acció de compartir el descobriment del processos organitzacionals de l’univers.

Per altra banda, en allò que està immers l’estudiant és la quotidianitat. La quotidianitat està infestada de la diversitat d’encontres i intercanvis que no integren ningun ordre derivat de la lògica científica mentre que tots els coneixements que se’ls intenten inculcar estan fóra d’aquesta quotidianitat i necessàriament dins d’aquesta lògica. Potser per això no poden en cap dels casos relacionar la realitat amb el que se’ls ensenya i en molt pocs casos tobar-hi un interés personal. Començant per que tot allò que se’ls ensenya és absolutament descomplexitzat (impossible en la realitat amb la que han de coexistir) i teòric i finalitzant per que el discurs que troben al carrer sobre equips de futbol, ètnies racials o qualsevol tipus de religió o creença va a ser molt més vehement i passional. Per tant, si no comencem a entendre l’educació al coneixement de com habitar aquest món l’educació serà solament una caminada virtual que passa pel costat de l’autèntic aprenentatge, del coneixement que es construeix en la realitat quotidiana.

També hi ha un factor molt important que de vegades es passa per alt, l’experiència no és un pas més del coneixement ni molt menys l’últim. L’experiència i el coneixement van sempre lligats i no poden dissociar-se, l’experiència és on es produeix el coneixement tant com el coneixement és el que porta a l’experiència, això fa de l’e.f., més acostumada a aquesta visió, una millor arma.

I encara jo veig ara que és possible que precisament aquesta lògica científica de la ciència moderna, aquesta irrefutabilitat que impregna les coneixements que es transmeten a les escoles van en contra del pensament crític. No dic que refutar ni tan sols posar en qüestió la ciència siga una cosa que els professors tinga'm l’obligació de fer però, no obstant, crec que no hauríem de perdre de vista ni permetre que els nostres alumnes ho facen el fet que sempre hi ha més explicacions possibles que les que posseïm i, sobretot, no perdre de vista la realitat, que mai no és única perquè depén de la nostra percepció, i aquesta és incompleta (parcial), i basada en les estructures que ja hem construït, i diferents per a cada persona. Com ensenyar això? Millor, com em presente davant una classe d’educació física de trenta xiquets als que ni tan sols importe, per ensenyar-los que la veritat és que no existeix una única veritat per a res i que així i tot van a haver de construir un coneixement amb base de creences per poder maniobrar al món? I després què, què és realment important? De quina forma jo, i ells, podem acostar-nos a la realitat des d’una classe? Per cert, s’accepta bibliografia.

6 comentaris:

Alexandra Mollon ha dit...

Aquest tema abarcat per la companya Ànima Polo és un dels temes més candents que actualment les persones involucrades en l'educació, ja siga l'estudiantat com el professorat, estem vivint. Ens trobem en l'obligació de cridar als 4 vents la necessitat d'un canvi en el sistema educatiu.

El sistema educatiu actual es troba estandaritzat. Aquest no para de crear persones que es troben submises al aprenentatge de coneixements que el seu professor en un moment determinat creu que han d'aprendre. De veritat serveix d'alguna cosa aprendre de memória el llistat dels Reis Godos? No ixirà més rentable cara a un futur dels alumnes, que els ensenyem com i on poden trobar ixa llista?
El coneixement ha deixat de ser propi i crític per a ser comú a tota la resta, i per suposat poc crític.

Com deia Ken Robinson en el video vist en clase a principi de curs, els xiquets troben múltilpes respostes a un simple problema i a mesura que es van fent grans en troben menys. Això es pot veure reflexat en una experiència que hem viscut tots. Quan ens preguntaven de petits què voliem ser de major, tots ho teníem clar, uns volíem ser ballarins, uns altres metges, uns altres futbolistes, etc. Pero després ens van repetir la pregunta en 2n de Batxillerat i què va passar? Que quasi ningú tenia clar a que es volia dedicar en un futur. Això per què ocurreix? Els alumnes es troben confosos, amb por, poc preparats per al seu futur.

El sistema educatiu actual es troba baix el sistema tan financer com econòmic i ens eduquen per a que fem unes coses concretes, no ens eduquen per a pensar, ens eduquen per a actuar sense pensar.

Revelem-nos! No deixem que ens tracten com un ramat d'ovelles que fan allò que el pastor diu, sense saber el perquè ni el com. Hem de tindre iniciativa. No hem de tindre por al fracàs ni a l'equivocació. Esforcem-nos per a que el sistema educatiu cree persones capaces de pensar per elles mateixes i no ramats d'ovelles.

Marc Gimeno ha dit...

Enhorabona per el post Ànima m´ha agradat, no obstant això crec que es una mica extremista i ho pense que és per que no tots els mestres es dediquen a donar la classe sense contar en l´educació dels seus alumnes , en conec prou i suposo i espero que tots siguin tan bons com aquests encara que hi ha d´altres que millor no parlar de lo avorrits que estan de donar classe. Tanmateix, estic d´acord amb el que proposa Alexandra, que l´educació no es centre en memoritzar informació sinó en saber trobar-ne la correcta i com saber que ho és, no obstant, crec que el que s´imparteix a les classes es una base general que tothom deuria tenir encara que de vegades no li trobes sentit o no t´agrada, moltes vegades pensem açò per a que ens serveix i després ens trobem que ens ha resultat útil (a mi personalment en el cas de la història i la filosofia)
Per altra banda, està clar que es molt difícil establir normes per avaluar a tothom, però no sabria com avaluar a tots els estudiants que volen ser universitaris , està clar que lo millor seria que tots pogueren accedir a allò que més els agrada, però les places estan limitades. Aleshores com fer-ho? No ho se i m´agradaria que alguna d´aquestes persones que tan renega sobre aquest tema m’il•lustrés amb tant de coneixement.
Tampoc crec que es el cas de fer una revolució a la Francesa com pareix que proposen en moltes classes que tots coneixem i d´alumnes que no es podrien incloure amb allò que sempre proposen (son extremistes si ... m´agradaria veure quant). Ho sent si fereix-ho algun sentiment, no es la intenció; el canvi comença des de baix a nivell de cada professor i des de dalt aquells pedagogs que il•lustren als polítics (els que es deixen aconsellar) en l´àmbit de l´educació i els fan veure que no tenen raó en tot allò que diuen i proposen i que hi ha sistemes millors per millorar l´aprenentatge i formar persones. I sinó es pot, es farà el que es podrà per millorar el lloc on vivim.

Jose Pedro Mora ha dit...

Respecto a este post, me gustaría comentar dos aspectos que me parecen interesantes.
En primer lugar, como bien comentas en el post, la educación es una se las formas mas efectivas de manipulación de las personas, elijas el método de enseñanza que elijas, ya que con un método basado en el producto, serás la “jefa”, todos los alumnos harán lo que tu quieras y creerán que esa es la mejor forma de actuar. Mientras que con un método procesual, pondrás todo en duda, y los alumnos podrán buscar distintas soluciones a un mismo problema, que tú tendrás que aceptar si lo solucionan.
En segundo lugar, destaco la frase, “lo único que se realmente se pone a prueba era nuestra capacidad memorística”. Este aspecto puede cambiar mediante un método procesual, en el que no has de recordar patrones exactos, sino investigar y probar la forma de mejorar en la actividad. Esto puede mejorarse si se trabaja en grupo con otros profesores, por ejemplo, para realizar un tiro a canasta, puede servirnos una formula de física en la que se describe una parábola (Galileo, 1564-1642). Y así puede ocurrir con todas las asignaturas, colaborando en el aprendizaje de conocimientos una con la otra. Estos conocimientos ya son de carácter cotidiano y se les encuentra cierta utilidad, y no únicamente memorizarlos para aprobar un examen.
Por último, haciendo referencia a la frase, “la experiencia es donde se produce el conocimiento”, sugiero que uses una técnica basada en el descubrimiento, la que los alumnos experimenten las distintas acciones y descubran por si mismos la mejor. Esto ayudará a aprender, además de proporcionar la capacidad de descubrir y no la de reproducir.

-¿Instrucción directa o indagación en Educación Física?, F. J. Martín Recio. Innovación y experiencias educativas digital. ISSN 1988-6047, DEP. LEGAL: GR 2922/2007. Nº14, 2009.

Jorge M B ha dit...

En primer lugar felicitar a la compañera autora del post, porque ha sabido expresar de una forma muy correcta y de fácil llegada al lector todo aquello que piensa y su opinión respecto a la temática de la educación.

Como bien reflexiona al final del post Ànima, ¿cómo es uno capaz de ponerse al frente de 30 niños, adolescentes o pre-adultos para trasmitirle una educación basada en una verdad que realmente no es única o inapelable?
Mi compañera Alexandra hablaba de la necesidad de reformar el sistema educativo. Yo creo que hay que ir aun más allá. La edad de las personas que hablamos y comentamos en estos post oscilará entre los 20 y los 30 años. Somos una generación que ha visto ya varias veces cambiar los gobiernos centrales de un país y ni hablar de los gobiernos de las comunidades. Es un baile continuo que no afecta simplemente a los señores y señoras de traje que vemos en los televisores o escuchamos en las radios. Son cambios que van más allá y en este caso hablamos de la educación. Desde años atrás la ley educativa española ha ido ganando y perdiendo letras hasta llegar a la LOE actual.
¿Es aquello que hay inmerso en ese constructo de artículos lo que va cambiar a los profesionales docentes y a su forma de educar? Para nada, en mi opinión.

Volviendo a la pregunta de reflexión final de Ànima, los docentes son capaces de ponerse al frente de todos sus grupos de numerosos alumnos e impartir sin que les tiemble la voz todos sus contenidos sin reflexionar en la mayoría de los casos si toda aquella trasmisión que están realizando es positiva para el alumnado y tan irrefutable como parece.
Es aquel segmento de “iluminados”, aquel pequeño rebaño dentro de la gran granja docente, los que no frenan su formación con una diplomatura, una licenciatura o unas oposiciones. Los que no simplemente se conforman con poseer unos cimientos para impartir una docencia y quieren proseguir con su construcción hacia arriba.

Cuando uno es pequeño y piensa en que quiere ser de mayor, cuando quiere ser policía quiere ir en la moto en persecuciones detrás de los “malos”; o en el caso de maestros quieren tener un montón de alumnos felices debido a lo buen maestro, así como lo sabio que será. Llega una edad que parece que con asegurarnos un trabajo fijo bien remunerado hayamos alcanzado todas nuestras expectativas INMEDIATAS, y no pretendamos luchar por mas (que bastante hemos estudiado, pensarían algunos).

Y bien, ¿que es lo realmente importante? ¿Cuál es aquella verdad que hay que trasmitir a los alumnos si nosotros mismos sabemos que no existe una única? ¿Cómo nos acercamos nosotros como docentes y los alumnos a la realidad en las clases? Concluyo con que un buen docente será aquel que jamás cesa su formación y que se mantiene continuamente en actualización para poder trasmitir a los alumnos de la forma mas objetiva posible lo mas cercano a la realidad y a la verdad, si es que existe.

“La vida debe ser una continua educación” Gustave Flaubert

“Educación es lo que sobrevive cuando se olvida lo aprendido” Burrhus Frederic Skinner

Teo Blanca ha dit...

El tema que es tracta en aquest post m’ha interessat, ja que convida a la reflexió i amb aquest comentari pretenc aportar el meu grà d’arena. Com a docents i en la vida en general, transmetem allò que som, les nostres actituds, creences… (no podem descontextualitzar com ens diu Ànima) i per això, seguint les aportacions del meu company Jorge (amb les que coincideixc) si l’educació, les lleis o els professors no canvien certs aspectes, com a estudiants i en aquest cas, docents (i no dic futurs docents), si podem canviar, anar més enllà i construir aquesta formació permanent de la que ens parla Jorge JA! i no en un futur.

Sembla que estudiar i reflexionar després de tindre un títol a les nostres mans o un seient com a docents no és coherent si no ho hem estat fent durant to el procés, encara que no se’ns propose desde classe! Si pretenem construir una formació complementaria o de reciclatge una vegada hem “acabat” els nostres estudis anant simplement a 2 cursets, estarem equivocats, baix el meu punt de vista, sobre el que és la formació permanent. Aquesta comença en el moment en que iniciem els nostres estudis o en el moment en que ens interessa allò que fem (açò serà fonamental, la vocació) i si no ho fem així, com he dit, serà poc coherent i la docència i el coneixement seran rígids, basats en l’estudi “obligat” i “a posteriori”.

Vicente Lli ha dit...

En aquest cas, la visió de l’educació baix el meu punt de vista, es una eina incomprensiblement poderosa.
Pot ser, en l’edat en la que em trobe, 20 anys, ja no veig que es tracte de manipular a les persones però en el cas del professorat pot ser posseeixen una eina de control dels nostres coneixements al mateix temps que pot influir-ne (en mes o menys efectivitat) sobre les nostres creences.
Baix la meua perspectiva, un professor mai dona ni esta disposat a donar tot (y quan dic tot dic TOT) el coneixement que posseeix. Pot cabre la possibilitat (que no vull a afirmar-ho, sols ho supose) que el professor controle el que vol que els alumnes coneguen i pensen d’alguna forma.
També, en aquest debat, volgués aportar la meua recerca bibliogràfica. Teun van Dijk (2006) en el seu article “Discourse and manipulation: Theoretical discussion and some applications” diu, i cite textualment: “un profesor puede manipular a sus alumnos debido a su posición institucional o su profesión y por su conocimiento”. El article parla de la manipulació que pot donar-se a través del discurs i com pot donar-se en alguns àmbits. Aquesta cita aporta una visió que recolza la teoria que he dit abans però que tan sols es una possibilitat.

BIBLIOGRAFÍA:
Teun van Dijk (2006). Discourse and manipulation: Theoretical discussion and some applications. Revista Signos 2006, 39(60), 49-74.