Per Jordi Verdeguer Cuevas,
estudiant de Metodologia d’ensenyament de l’AF i l’esport
Va coincidir que estava fent un treball d'un article per a l'assignatura de judo amb una pel·lícula (El fin es mi principio) que vaig veure dies després de forma totalment aleatòria, i ambdós parlaven de la filosofia oriental.
Vaig començar a reflexionar, i poc a poc van aparèixer al meu cap un llibre i una altra pel·lícula que a continuació parlaré. El primer que em va cridar l'atenció dels orientals va ser la forma de veure la vida, com un gran viatge on has de viure plenament,en armonia amb la natura i amb la societat. A més parla d'arribar a ser el que u mateixa vol, viure una vida amb la qual et reconegues, és a dir, una vida pròpia. I és que en la cultura occidental ja ens han ensenyat des de xicotets que hem de tindre un referent, una persona amb la qual sentir-nos identificats, i voler ser aquesta persona intentant arribar on ha arribat ell. Però es que el que fem és perseguir el somni d'un altre, i les persones som totalment distintes, tenim unes circumstancies i uns pensaments diferents, i per tant fer això és caure en l'error. Tots hem caigut, però poc a poc et vas donant compte que el que "es premia" en la vida és ser u mateix, guanyar al teu propi jo i, com he dit abans, viure una vida amb la que et veges identificat.
L'altra cosa que em va cridar
l'atenció d’aquesta cultura és la seua forma de veure la mort, no com la
fi de la vida, sinó com una etapa més en la seua existència, que quan
arribe eixa imminent mort estiguem preparats, igual que estàvem
preparats per a l'edat adulta o la tercera edat. És una etapa més, i com
diu en la pel·lícula, la mort és l'únic que no hem experimentat al
llarg de la nostra vida, és una cosa nova, i a més, que hem tingut des
de els principis de la humanitat. Per tant, perquè hem de tindre por?
És problema de la cultura occidental, la qual veu la mort com un caos,
com un tema tabú del qual no és pot parlar molt alt ni als xiquets, ja
que espanta. Aleshores eixa por l'anem traslladant al llarg de la nostra
vida i vivim constantment amb ella. I com diu en una altra pel·lícula
que vaig veure (Patch Adams), si hem de lluitar contra alguna cosa, que no siga la mort, sinó la indiferència.
I te raó, en la societat actual, cada vegada hi ha més fredor i egoisme, i la indiferència és una cosa totalment inhumana, excloent, i que ens fa mal. Açò en una societat on hem d'ajudar-nos mútuament i crear unitat, no té cabuda. Com diu un dels dos principis del Judo: Jita Kyoei, és a dir, amistat i prosperitat mútua. Cosa que s'ha de traslladar als esports, on en occident, prima la competitivitat i enderrocar a l'altre
Hi ha un terme japonès, "Ki", que és l'energia vital, va per l'aire i hem de respirar profundament per agafar-la i sentir-se millor, i un altre, xinés, que és "Chi", que tracta de buidar la ment, respirar bé i difondre’l per tot el cos. Aleshores aquestos 3 termes hem de fer-los nostres per prendre decisions i viure el nostre dia a dia, sentir-te més segur de tu mateixa i amb harmonia en les relacions tant interpersonals com intrapersonals, ambdues importants.
Aquest post l’he fet ja que filosofia oriental és prou interessant, i té alguns valors i creences que ens servirien per a la societat actual. Està bé que poc a poc les activitats orientals es facen lloc en les activitats físiques del nostre dia a dia, i anar interioritzant certs aspectes que ens poden anar bé, ajudar a viure d'una manera més completa i poc a poc anar trobant el camí del nostre "jo" i poder viure una vida pròpia. I vosaltres que penseu?
Referències:
Lu, Chunlei (2011). How China Plays the Game. A Cultural Perspective on Sports in China. Scandinavian Sport Studies Forum, 2, 1–17.
