dimarts, 20 de desembre del 2011

La resposta dels estudiants és necessària

Per Joan Úbeda Colomer,
estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport


Foto de www.sindicatodeestudiantes.net

El dijous dia 17 de novembre, tots els estudiants d’arreu de l’Estat espanyol estaven convocats a fer vaga. Estem assistint a un dels majors atacs que s’ha fet a l’ensenyament públic: sota l’excusa de la crisi, les retallades han passat a ser una constant, i en el cas de les Universitats públiques valencianes, la Generalitat manté un deute de 900 milions d’euros, mentre desvia i subvenciona amb capital públic les Universitats privades. Aquesta situació provoca que les Universitats públiques es vegen obligades a fer grans retalls pressupostaris i a compensar aquesta manca de finançament mitjançant l’entrada de capital privat a la Universitat. I és en aquest context que apareix l’Estratègia Universitària 2015 (EU 2015), una sèrie de canvis i reformes en l’ensenyament universitari que impliquen l’estocada final del Pla Bolonya. En la pàgina del Ministeri d’Educació exposen, de manera molt ambigua, per descomptat, en què consisteix aquesta. Amb tot, certes frases que utilitzen són reveladores, com ara:

a) “cuantificar la contribución que las universidades realizan a su entorno” i “rentabilizar económica y socialmente la inversión en educación”, és a dir mesurar quins estudis són rendibles econòmicament i en conseqüència quins han d’anar perdent importància ja que no generen un gran impacte econòmic en el sector privat, i dic en el sector privat ja que el Ministeri d’Educació confon i utilitza com a sinònims les necessitats socials i les necessitats econòmiques i empresarials de forma deliberada i sistemàtica;

b) “aseguramiento de la calidad, a través de la evaluación tanto individual como colectiva”, és a dir procediments d’avaluació externs a la Universitat portats a terme per agències com l’ANECA, amb gran influència del sector privat (com bé admeten en la pròpia pàgina), la qual cosa significa que aquest sector privat serà el que avaluarà i decidirà com és l’ensenyament i la seua qualitat d’acord amb criteris de rendiment; o

c) “prepararse para contribuir a la promoción del nuevo modelo social y económico”, per la qual cosa els estudiants no serem més que noves “peces” per continuar fent funcionar el sistema, el seu sistema.

Primer, ens van vendre la convergència europea que, en teoria, havia de comportar una renovació pedagògica; però aquesta no ha existit més enllà d’alguns treballs en grup i exposicions en Power Point i en la pràctica només hem aconseguit un augment del preu dels crèdits ECTS i la necessitat de cursar un Màster, molt més car que un curs acadèmic universitari, per tenir el mateix reconeixement que amb les antigues Llicenciatures, com exposa l’Assemblea Interuniversitària al seu manifest. Ara, per acabar el procés, l’EU 2015 penja com l’espasa de Damocles sobre els nostres caps.

Per tot açò, els sindicats d’estudiants ens van demanar que buidàrem les aules, que prenguérem els carrers i que diguérem NO. Un no rotund a aquells que, retallada rere retallada, ataquen i deterioren la qualitat de l’ensenyament públic. Un no rotund a aquells que pretenen que els estudiants ens convertim en mercaderia per acomplir les necessitats de l’entramat econòmic i empresarial. En definitiva, un NO rotund a aquells que volen que fem marxa enrere per arrabassar-nos allò que tant de temps, sacrifici, esforç i lluita va costar als nostres avantpassats: el dret de tots els ciutadans a tenir una educació pública i de qualitat, amb independència de la seua raça, cultura o classe social.

Però, al meu parer, el pitjor de tot és la manca d’una resposta contundent per part dels estudiants. A la ciutat de València, uns 7.000 estudiants, segons dades del Sindicat d’Estudiants, van sortir als carrers per defensar els seus drets i, a primera vista, pareix una bona xifra, sobretot si ens fixem en la participació que han tingut algunes mobilitzacions similars en els últims anys. Amb tot, si ens parem a reflexionar, veiem que en realitat només una xicoteta part dels universitaris van acudir a manifestar-se. Per què? És que tots aquests estudiants que es van quedar a casa o van assistir a classe estan a favor de les retallades, de la privatització progressiva o de l’entrada de capital privat a la Universitat? La gran majoria NO. La gran majoria es van quedar a casa o van anar a classe sota excuses de l’estil de: “Faran el que voldran de totes maneres”. I és que falta consciència de lluita i de classe, de classe estudiantil. Els estudiants som un col•lectiu molt gran i tenim més poder del que ens pensem però si la nostra resposta no és forta, majoritària i contundent, continuaran prenent-nos el pèl, decidint per nosaltres i, en última instància, no només no aconseguirem res, sinò que perdrem el que ja haviem aconseguit.

I, per tant, no puc acabar d’una altra manera que citant el cantautor xativí Raimon, que en la seua cançò T’adones Amic diu: “Que hem de sortir al carrer, junts, molts, quants més millor, si no volem perdre-ho tot.”

Referències:

Manifest 17n
Valencia: cerca de 7000 estudiantes toman las calles
Estrategia universidad 201

6 comentaris:

carles machancoses ha dit...

En fi, el problema de sempre.
No cal dir que estic completíssimament d'acord amb Joan. On està la conscència social? Perquè la gent no defensa el que és seu? La veritat que la societat actual sembla acomodada al seu nivell de vida i els canvis, a la gent, els són indiferents. Però què ha passat? Què passa ara? Ara ha arribat la famosa i temuda crisi, els retalls econòmics, la gent parada, la desesperació, etc. Aleshores és quan s'ha començat a sentir a la societat, és a dir, canvi de govern, contínues queixes, escrits, manifestacions, estats d'alarma, etc. Jo em pregunte, on està el sentit comú? La saviesa popular deia "més val prevenir que curar", però clar, es veu què açò sols val a la vida fictícia. A la vida real sols val la comoditat, fins al límit, i aleshores, quan ja no hi ha remei, si que ens agrada a tots queixar-se.
En la meua opinió, i supose que coincidint amb Joan, amb l'ensenyança pública passarà el mateix. Quan arribe l'hora de la veritat i tots els canvis que "ells" volen es porten a terme, aleshores si que vindrà la pluja de crítiques i les manifestacions, vagues, etc. Però ara...per a què? La gent no està implicada, no vol informar-se. N'estic segur que d'aquesta vaga de la que parla Joan hi havia una bona part d'estudiants que no sabia ni els motius pels quals es feia. Però...un dia de vaga sempre és benvingut per tal de poder quedar-se a casa dormint.
Parlant ara del tema concret que ens proposa Joan, què dir que no haja dit ell? La veritat que la privatització ens fa por. De moment sols s'han donat xicotets passos, però si tot continua igual, si no ens conscienciem tots per tal de fer-nos de notar, acabarà sent una realitat. Serà aleshores quan si que la gent es preguntarà: Ara que fem amb els nostres drets?Com hem pogut permetre que passe açò?. però ja serà massa tard.
Com molt bé diu Joan, som víctimes dels retalls econòmics, i el més greu és que ens volen fer creure que són per a bé, com si fóssem babaus. No obstant, algun babau déu haver solt, ja que sempre se n'acaben eixint amb la seua i encara així seguixen guanyant eleccions i sent ídols de masses. Sense anar més lluny, ma mare, funcionària a l'ajuntament de Picassent, està vivint un retall salarial amb molta indignació: manifestant-se amb els companys a la porta de l'ajuntament, protestant...I pot ser que se n'isquen amb la seua, ja que estan tots units per la causa. En fi, quan a algú li toquen la seua pròpia economia...si que bota. Per llàstima, amic Joan, els canvis dels que parles, pels quals es manifestàrem, la gent els veu lluny i no els dóna major importància.
En definitiva, la societat està acomodada com si el món anara a continuar sent de color de rosa. Fins que no calga curar, ningú està disposat a prevenir. Però clar, quan arribe l'hora d'actuar, qui sap si serà pitjor el remei que l'enfermetat?

TureT ha dit...

La meua més sincera enhorabona amic, saps que portava temps esperant aquest post i que com ja t’he comentat esperava que tirares un poc més cap a la manifestació i el rebombori que la gent portava dins d’aquesta, i m’has sorprès explicant-ho tot com ha de ser per a que la persona que no estiga informada puga entendre-ho ben be.

Comentant l’altre dia amb un bon amic meu que està estudiant un màster dels que tu has anomenat a dalt, estàvem parlant que a una conferència li van afirmar que el futur estava en mans de les institucions i que a partir d’ara l’ensenyança que va a predominar va a ser la privada. A més, fent el treball d’altra assignatura d’aquest curs, en el que els alumnes teníem que anar a col•legis a fer una mena d’estudi d’instal•lacions, vaig estar parlant amb un pobre professor d’educació física, resignat de no poder comptar amb millors condicions de treball, un pati de 15 metres de llarg i 10 d’ample on compartien espais al voltant de 60 xiquets, paviments i vestuaris tercer mundistes, i una frase: “Sí, ací abans de la crisis anaven a construir un nou col•legi”.


Com bé has dit la resposta dels estudiants no va estar a l’altura de la situació, o millor dit, de les conseqüències a les que ens pot portar aquesta situació. És ben cert que molts pensen allò de “si han de fer lo que vulguen”, que tenen la seua raó, perquè al cap i a la fi, és la trista realitat. Però sinó fas força, sinó veuen la resposta del poble estudiantil encara ens prendran per més bajoques i ho faran abans. Pense que açò és un símil a una situació que té lloc al meu poble, i als seus voltants, fa un any ens van cremar les nostres serres per tal d’establir una línea d’alta tensió, va haver el paripé de turno, va aparèixer per allí la ministra de defensa, Carmen Chacón, el ex-president de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps i altres moltes autoritats que afirmaven el desastre natural que s’havia produït en aquesta muntanya. Flora, fauna i vivendes van ser arrasades sense cap tipus d’explicació. Avui, ja estan les màquines col•locant aquelles gegantesques estructures metàl•liques. Hi van haver manifestacions, col•loquis i xerrades per tota la comarca, però ningú ha aconseguit detindre la construcció de la línia, i a banda, aquells que prometien buscar als culpables i trobar-los s’han llavat les mans i de segur que estan cobrant comissions, és la trista realitat d’avui en dia.


Però, companys, sinó es llancem al carrer a reivindicar lo que es nostre, i que tant ha costat aconseguir anem a fracassar com a persones i com a estudiants. Estem manipulats constantment per aquells que els interessa i no ens donem conter. No obstant, LA LLIBERTAT NO ES DEMANA, ES PREN! I nosaltres continuarem lluitant per a intentar que no ens prenguen com a essers sense cap tipus de resposta.

Dídac D. ha dit...

La veritat es que estic totalment d’acord amb el que ha dit el meu company. Podem comprovar que algunes de els frases citades per Joan estan sent ajustades completament a la realitat. Amb la frase “cuantificar la contribución que las universidades realizan a su entorno” i “rentabilizar económica y socialmente la inversión en educación”, no sols estan mesurant quins estudis son rendibles econòmicament o no, sino que pràcticament ho estan duguent a terme. Tenim l’exemple de la carrera d‘història de l’art, on cada vegada més s’està integrant en la d’història, i possiblement es deixe com a un itinerari dintre d’aquesta.

Segons implica el EEES, i com recalca Joan, aquest pla implica la instauració de noves metodologies docents, en dretiment de les tradicionals classes magistrals. Açò s’està dugent a terme? Almenys en el nostre cas la resposta està clara. Es proposa l’avaluació continua com a mètode d’avaluació més adecuat, utilitzant principalment dos eines: l’ús de les TIC en totes les seues posibilitats i tutories personalitzades a l’alumnat. Però les TIC estan sent utilitzades per al mateix que sempre (penjar apunts o fer treballs en powerpoint), no s’està donant (i per tant, tampoc produint) coneixement a través d’aquestes. I si parlem de les tutories personalitzades?

Bolonya implica treballar amb grups d’alumnes més reduits, podent aplicar una ensenyança pràctica, on l’alumne tinga una intervenció activa a través d’exercicis pràctics, és a dir, vivenciant l’aprenentatge. Així si que es podrien aplicar aquest tipus de metodologies i mètodes d’avaluació. Pero no hi han diners, i per tant, no es poden contractar a més docents. Amb un docent per cada setanta alumnes, per exemple, no es poden realitzar tutories personalitzades periòdicament.

Dintre d’aquestes reformes, el que si que s’està acomplint de manera autoritària es la implementació dels crèdits ECTS. Més cars que els anteriors, pero amb més hores (unes 15) per crèdit. Pero que no ens enganyen, han posat més hores als crèdits per poder homologar i comparar els nostres estudis al dels altres països europeus, i amb això els han encarit, pero les hores extra que s’han implementat estan denominades com “hores de treball autònom de l’alumnat”.

Segurament molta gent s’haurà fet aquest plantejament abans, pero si entrem a les guies docents de l’es assignatures que hem tingut al llarg d’aquests tres cursos, veiem que cadascuna té un total de 6 crèdits ECTS (en algun cas 9). Açò correspon a 150 hores, de les cuals, en la majoria de casos les hores teòriques son 60, mentre que les 90 restants estan catalogades com “treball autònom”, “estudi per examen”, “lectura del llibre de classe”, “asistència a seminaris”, etc. Açò et duu a pensar, i et preguntes: Estem pagant per estar a casa estudiant? Per favor… Amb un càlcul més o menys estimat, aquest curs pagarem uns 400 euros per estar a casa, a la biblioteca, o on siga, fent treballs. No es que em negue a treballar coses de classe fora del horari lectiu, pero si que em negue a pagar per fer-ho!! A més, com bé comenta Joan, ara haurem de cursar un màster encara més car que un curs acadèmica normal.

Si hem de pagar més, perque no s’apliquen totes les altres coses plantejades amb el pla bolonya?

Jesús Jiménez Salvador ha dit...

- ¿Qué mañana hay huelga? Menos mal, un día menos de clase…

Seguro que esta frase la habéis oído o dicho alguna vez a lo largo de vuestra vida académica, y el que lo niegue miente. En algunos casos el interés por saber a que es debida esta huelga es perceptible, pero en muchos otros casos ni siquiera se pregunta el cuando ni el porque se ha producido o se va a producir.
Esta situación debe cambiar, tenemos que ser conscientes de la gran participación que debemos tener a la hora de decidir sobre nuestro futuro y sobre el futuro de nuestros hijos y nietos.
El problema es, como dice Carles, que no nos daremos cuenta de que se están produciendo una serie de reformas en educación y en otros sectores públicos hasta que nos toque de cerca, y para entonces ya será demasiado tarde.

Hoy alguien me ha comentado que el año que viene en nuestra facultad se eliminarán una serie de asignaturas optativas debido a la falta de profesorado que debería impartir estas materias. Esta falta de profesorado viene derivado de los recortes económicos en lo que respecta a educación que están sufriendo las universidades españolas en los últimos años. Después de escuchar esto me pregunto porque los alumnos de esta promoción tenemos menos derecho que los de la antigua licenciatura para estudiar lo que mas nos guste. ¿Quien se ha creído tan importante como para poder decidir por nuestro futuro?

En definitiva, los futuros graduados y graduadas pagaremos más cara una educación peor. Pero como ya he dicho antes, y por mucho que nos cueste admitirlo, nadie se dignará a hacer nada por evitarlo hasta que llegue el día en que los daños sean irreparables.

Dídac D. ha dit...

Comentari realitzat per Oscar Puig Selles (que no pot comentar per raons tècniques)

M'ha paregut primer que tot un post molt bo i, a més, el més important, molt informatiu. Aquest post que ha fet Joan serveix sobre tot per a que aquells que no sàpiguen com estan les coses comencen a veure que el futur no és tan bonic com pareix, que després del grau, encara queden més coses per fer, i a més, obligatòries i a un cost possiblement elevat per a molta gent. També he pogut sentir que a aquells que vulguen estudiar una segona carrera, ja no dispondran de beca per a aquesta, cosa que no em pareix massa justa.

Però en realitat jo volia comentar sobre un punt en concret, el tema de la privatització, dels costos de la privatització. Fa uns dies vaig llegir una notícia molt interessant (almenys per a mi, ja que sempre estan els governs en el mateix tema...) que parlava dels costos per a l'Estat de la privatització dels hospitals. Sé que no és una universitat, però crec que el cas pot ser igual tant per a universitats com col•legis, etc...
A la notícia deia que en el 2008 la professora de Salut Pública de la Universitat de Manchester Jean Shaoul va fer un estudi en el qual revelava que l?administració acaba pagant quasi el doble en interessos amb el model d'iniciativa de financiació privada. Mentre els interessos de la financiació de centres públics eren d'un 4'5%, els dels privats ascendia al 8%. La professora mateixa va dir que els costos financers foren majors dels esperats, de manera que el cost total dels projectes al llarg de 30 anys tenia tendència a augmentar. A més, en un altre estudi del 2006, detalla que l'empresa privada es fa càrreg de tots els costos durant els 3 primers anys, a partir del 4t any paguen entre l'Administració pública i l'empresa, i a partir dels 10 anys, tots els costos van a càrreg de l'Administració pública, i per a l'empresa tot són beneficis.

Amb açò dic que em pareix que el model que vol adoptar l'Estat no és el més correcte des del meu punt de vista, a més, si hi ha estudis que ho demostren, encara em reafirme més en la meua postura.

Ací deixe el link de la notícia del diari "Público", així, si voleu, podeu llegir la notícia al complet i aclarir els dubtes que pugau tindre.

http://www.publico.es/espana/410891/privatizar-los-hospitales-acaba-saliendo-caro

Oscar Puig Sellens

eporpe ha dit...

Sinceramente, y tras leer el post y comentarios de mis compañeros que cursan en la línea en valenciano, da miedo. Da miedo pensar en el futuro, en qué nos deparará como esto siga así, y ya estamos viviendo parte de sus consecuencias.

Por ejemplo: ¿A cuántas personas les ha sido denegada la beca de estudios este año? Yo soy uno de los rechazados, y otros compañeros, amigos e incluso familiares también les ha sido denegada la beca, siendo en algunos casos imprescindible para algunos por su situación económica actual. Y lo peor de todo es que estamos en la universidad pública, una universidad que para poder ocupar una plaza nos exige rivalizar contra otros estudiantes para obtener una mayor nota (y en nuestro caso unas pruebas de aptitud física); con esto quiero decir, y para hablar del tema del post, que a nivel de oportunidades siguen habiendo grandes diferencias entre lo público y lo privado, pero a nivel económico esa diferencia está cada vez más equiparada. Ese derecho que se obtiene al haber sido seleccionado a ocupar una plaza en nuestra carrera, se puede perder fácilmente si no se es capaz de pagar los elevados precios de las asignaturas que se deben cursar; y como dijo el compañero Dídac: ¡Nos hacen pagar las horas de estudio en casa!

Por eso digo que da rabia solo el pensarlo, cómo se aprovechan de nosotros. Pero da miedo pensar en cómo acabará todo esto como no se haga nada al respecto, y nos sigan cobrando por estar sentados en nuestros escritorios de casa estudiando.

Enrique Porta Pérez.
Alumno de Metodología de la Enseñanza de la AF.