diumenge, 10 d’octubre de 2010

El xiulet i el poltre: La imatge de l'educació física a la societat

Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l’EF

L’any passat vaig acudir al V Congrés internacional de l’educació física, a Barcelona, i m’agradaria fer una ressenya sobre una conferència de Carles Gonzàlez que em va semblar molt entretinguda sobre la imatge de l’educació física, de fet us recomane la lectura del seu article La educación física en la televisión: “Cuéntame cómo pasó”, que vaig llegir a posteriori i que conté els passatges graciosos de la intervenció.

Pel que sembla la situació de l’educació física al món des de l’any 2004/2005 presenta certa rellevància social, des de la declaració de l’Any Internacional de l’Esport i l’Educació Física, on el secretari general de Nacions Unides (Kofi Annan) declarava l’esport i l’educació física eines per a “fomentar els drets humans i el desenvolupament social”, fins a la proposta del Parlament Europeu d’augmentar a tres les hores setmanals de l’E.F. escolar (proposta que al nostre país no ha estat instaurada com podeu saber pel fet que continuen sent-ne dues)

La imatge que dóna la televisió sobre l’educació física, per altra banda, és basada en experiències poc recents i, per tant, desfasada, però presentada molts cops com a actual. Demostrant, per una banda, la poca importància i la poca atenció que mereix l’educació física i, per l’altra, la gosadia dels periodistes que, sense conèixer o a partir de l'experiència personal que no correspon a l’actualitat, deixen una imatge errònia de l'educació física que a més resulta, desgraciadament, denigrant. Sembla que l'educació física (o gimnàstica, tampoc li donen molta importància al nom) segueix estant basada segons la televisió en la gimnàstica sueca, en el xiulet i en el règim militar, a banda de pressuposar uns professors d’educació física ben en forma, guapos i/o tirànics, que mai donen continguts teòrics i que avaluen saltant el poltre (que sembla ser representatiu per a l'educació física, ja que apareix en un cinquanta per cent de les imatges que veiem a la televisió). En una selecció de sèries, anuncis, dibuixos,... que es fa en l'esmentat article de Carles Gonzàlez (2006), podem veure totes aquestes característiques, l’autor destaca com de denigrants i ofensives poden ser algunes d’elles i amb quin poc rigor s’ofereixen algunes com a representació de la realitat actual quan ni tan sols se n’assemblen.

També ens parlà Carles González de l’educació física a la literatura, mostrant com rep una crítica constant i, de vegades, dura. Si he de parlar pel que sé, els articles d’opinió que he tingut a les meues mans (estic pensant concretament en alguns articles de Judit Pujadó, que és, o almenys era quan jo estudiava batxillerat, col·laboradora habitual de La Vanguardia) situaven l’educació física com a una assignatura discriminatòria, torturadora i plena de prejudicis sobre les persones, una experiència traumàtica allà on les puga haver. I aquests contrapuntats amb molts d’altres que, per defensar l’educació física, ens expliquen vehementment la catàstrofe de l’obesitat infantil. Això no vol dir, no em digueu partidista, que no haja vist articles que siguen positius i encoratjadors, simplement que no hi ha molts. Des de l’àmbit polític parlen de l’esport com a integrador social però bàsicament orientat a les activitats extraescolars (a entrar en equips d’esport reglat).

Per finalitzar la conferència, ens ensenyava una mostra d’un llibre autobiogràfic d’una professora, Bárbara Pastor, que es diu ¿Qué pasa en las aulas?: Crónica de un desastre, que conté una visió estereotipada del professor d’educació física i una crítica sobre el temps que consumeix a les altres classes el desplaçament que l’assignatura implica. I tot açò intercanviant gimnàstica amb educació física indistintament, que, si no és el més important ho repetí i ho repetisc moltes vegades perquè evidencia l’error conceptual que tenen sobre l’assignatura. Referent a aquesta última part de l'intervenció, l’article de C. Gozález i J.A. Ignació, Una visió catastrofista d´Educació Física: Què passa a les aules?, fa una raonada contestació al llibre de B. Pastor que pretén que l’educació física (a la qual ella alegrement anomena gimnàstica) hauria de ser una assignatura que “no tingués aires de grandesa i no pretengués proporcionar complicats continguts teòrics ni entrenar durament als seus alumnes”. Al que els autors repliquen que són necessaris els coneixements teòrics en l’educació física, que la manca d’informació li fa emetre una visió desfasada de la nostra matèria i que potser som un col·lectiu massa silenciós com per a que se’ns prengui en consideració. Al respecte d’això últim m’agradaria fer l’última reflexió que servisca de conclusió, en realitat, i tristament, som un col·lectiu discriminat (perquè la visió que es té de nosaltres és pobra, estereotipada i equivocada) i poc reivindicador.

Referències bibliogràfiques:

Pastor, B. (2002)
¿Qué pasa en las aulas?: Crónica de un desastre. Barcelona: Planeta.

Gonzàlez, C.; Ignació, J.A. (2003) Una visió catastrofista d´Educació Física: Què passa a les aules?. DocuEsport La Revista (COPLEFC), 3.

Gonzàlez, C. (2006) La educación física en la televisión: “Cuéntame cómo pasó”.
Tàndem: Didàctica de la Educación Física, 21, 28-35

3 comentaris:

Sevillevich ha dit...

Después de leer detenidamente el artículo, pienso que la imagen de la Educación Física en la sociedad viene determinada por 3 aspectos fundamentales:

El primero, que ya he comentado en el artículo ¿Para qué sirve la Educación Física? Deriva de la importancia que el Ministerio de Educación dan a la asignatura.

El segundo, de la imagen que dan los medios de comunicación de ella. No sólo muestran imágenes desfasadas, sino que además, no se documentan en absoluto, mostrando a la gente que tiene un conocimiento amplio del tema, que son periodistas de pacotilla, que van a por el ‘5’ raspado. Aunque sinceramente, el país entero está lleno de profesionales de este tipo.

Y por último, y pienso que más importante, lo que comentas en las últimas líneas de tu artículo. Somos un colectivo, por llamarlo de alguna forma, que no se nos tiene el cuenta, pero la culpa de todo esto la tenemos nosotros mismos. ¿Somos tratados al igual que abogados, odontólogos, médicos, etc.? No, ellos con sus colegios oficiales y nosotros ¿con qué? No me cabe en la cabeza que ciertos puestos de trabajo estén ocupados por monitores o gente que posee cursos de no sé que y no sé cuantos, cuando nosotros nos pasamos 5 años estudiando algo para que luego venga alguien que con un cursito de 3 meses nos quite el trabajo. Y todo esto es porque no nos unimos y no peleamos por lo nuestro. En otros países como por ejemplo Brasil, si señores, Brasil, ese de las favelas, el Licenciando en Educación Física posee una serie de ventajas como pueden ser ocupar puestos de trabajo que están exclusivamente reservados para ellos. Y aquí en España ¿qué? El primo del alcalde que le gusta pasearse de vez en cuando con la bici y que es del Valencia ocupa el puesto de concejal de deportes…


Sevilla Monsalve, Joaquín Gil

Victoria ha dit...

¡Hola!

Buenos días, no sé si a vosotros os pasa lo mismo que a mí, pero cada vez que estoy viendo en la televisión alguna película o alguna serie y dicen “gimnasia” cuando se están refiriendo a la Educación Física, me pongo de los nervios. Al igual que cuando lo oyes por boca de alguna madre o padre que traen a su hija a la gimnasia rítmica (mi trabajo), lo bueno es que en este caso sí que les puedo corregir, y creerme que lo hago y acabaré quedando como una pesada. Pero, lo mejor, es que en los centros docentes, los propios compañeros siguen llamándonos profesores de gimnasia. El otro día estaba haciendo zapping con mi hermana y nos detuvimos en una serie juvenil porque oímos un niño que decía:”me voy a clase de Educación Física”. Yo pensé que el pobre se habría equivocado. No podemos quedarnos de brazos cruzados.

Lo que no puedo entender, es que Bárbara Pastor comente en su libro (según este post)que la clase de EF quita tiempo a las otras asignaturas en sus desplazamientos. Esos desplazamientos, se realizan dentro de la propia clase de EF, es una de las cosas que nos resta tiempo. Además, no hay más que pasar una semanita en prácticas para ver cómo la clase de EF es la clase comodín. Que hay un teatro, se va en clase de EF, que hay una charla sobre el tabaco…que hay jornadas sobre reciclaje…

Ximo, después de estudiar durante cinco años una Licenciatura, ¿te vas a conformar con ser monitor? En lugar de luchar por puestos de monitores, deberíamos ser algo más ambiciosos. Para ser concejal de deportes te tiene que gustar mucho la política, pero coordinador de deportes ya suena de otra manera y engloba bastantes responsabilidades.

Albero ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.