Fair Play

 Per Joan Nieblas Miquel,

estudiant de Metodologia de l'ensenyança de  l'AF i l'Esport

És necessari en l’alt rendiment el triomf a qualsevol preu? Hi ha que deixar a un costat el respecte per un mateix, pels company i pels rivals, per a aconseguir el triomf? Aquestes preguntes me les he plantejat després de veure el que va succeir el passat 21 de Novembre en un partit de la UEFA Champions League entre el Shakhtar Donetsk ucraïnès i el Nordsjaelland danès, on durant el desenvolupament d’aquest partit es va produir un fet antiesportiu i immoral, no sols des del meu punt de vista sinó de totes les persones vinculades en l’esport en general. Aquesta acció la va protagonitzar el jugador del equip ucraïnès, Luiz Adriano, quan el seu equip va tornar el baló al porter danès després d’un bot neutral i davant la sorpresa de tots, el davanter del Shakhtar va decidir córrer cap al baló i aconseguir el gol per al seu equip. Davant la incredulitat de tots els presents el gol va pujar al marcador, ja que l’àrbitre no podia anular el gol.

Aquest jugador no va tardar ni un dia en demanar disculpes per l’acció, i a remarcar que es tracta d’un jugador que respecta els company, els rivals i les regles del joc net. Explicà que en eixe moment no sabia el que estava succeint al terreny de joc, ja que estava d’esquenes a la jugada i quan va veure que podia marcar no va desaprofitar la jugada. La UEFA ha decidit realitzar-li un procés disciplinari basant-se en l’article 5 de les regulacions disciplinaries del organisme del futbol estableixen que “els futbolistes es comportaran d’acord amb els principis de lleialtat, integritat i esportivitat”, és a dir viola els principis de conducta. Ell confessà estar molt avergonyit d’aquesta jugada, i assegura que no tornarà a succeir. Per tant, com a persones adultes que som hi ha que creure en les seues paraules i esperar que així passi.

La meua intenció no és criticar el jugador per la seua acció, sinó que ens conscienciem tots que, tant a l’esport com a la vida en general, hi ha que respectar a tothom i no sols buscar els beneficis personals. Està clar, que a vegades una persona ha de ser “egoista” per a poder dur a terme alguns aspectes i complir amb uns objectius personals. Amb açò no sols em vull referir a les victòries esportives, ja que sempre en la vida tenim competències com per exemple persones que es presenten a una oposició hi ha menys places que persones es presenten, comerços iguals prop uns dels altres... Aquestes persones necessiten ser millors que els altres per poder aconseguir els seus objectius personals i en definitiva poder viure en les millors condicions. Però al que vull referir-me és que hi ha que intentar sempre ser els millors, sense oblidar-nos del respecte per els altres.

A continuació, m’agradaria comentar-vos una anècdota personal molt relacionada amb aquest fet. Sóc veí de la localitat de Carlet i jugue allí al futbol des dels 10 anys. La filosofia del club sempre ha sigut que cada jugador forma part de l’equip amb els companys de la mateixa edat, però quan jo era cadet de primer any i jugava al cadet B amb els meus companys de sempre, van decidir pujar-me al cadet A, amb la temporada ja començada, i on l’objectiu era pujar de categoria. El primer partit que anava amb ells va ser en el Sueca, on jo vaig iniciar el partit des de la banqueta i no vaig ni poder jugar. Per què? Abans de finalitzar la primera part, i sense cap motiu començà una batalla campal entre els meus company i els rivals, on l’àrbitre es va veure obligat a suspendre el partit. Sempre me’n recordaré d’aquest dia ja que els meus companys que en eixe moment estaven jugant no van tindre respecte per ningú, ni es donaren compte on estaven, que era una partit de futbol i no un combat de boxa, mentre la resta de persones que estàvem assistint al partit ens quedàrem bocabadats. També recordaré sempre les paraules que em va dir el meu pare: “Ací no tornes”. Per sort, aquest fet va ser un fet aïllat i no va tornar a ocórrer, i a més l’equip va ser capaç de complir l’objectiu.

Per concloure, m’agradaria que tothom ens conscienciem en la importància del concepte RESPECTE, i com diu la seua definició “es tracta de reconèixer, apreciar i valorar a la meua persona, així com als demés i al meu entorn”.

Referència:

Loland, S. (2002) Fair play in sport. A moral norm system. Londres: Routledge.

Yes we can

Per Joan Nieblas Miquel,

estudiant de Metodologia de l'Ensenyança de l'AF i l'Esport

Tots nosaltres alguna vegada ens hem sentit incapaços a l’hora de realitzar alguna activitat al llarg de la nostra vida, ja que creiem que no podríem aconseguir-ho. Doncs bé, m’agradaria presentar-vos a una persona ja coneguda per alguns de nosaltres i que sincerament em va marcar. Es tracta de Nick Vujicic, un important orador motivacional que va nàixer amb una agenèsia consistent en una tri-amelia, és a dir va nàixer sense les dos extremitats superiors ni una de les extremitats inferiors, i amb meromelia a l’altra extremitat inferior (malformitat que en el seu cas consta d’un xicotet peu amb dos dits que naixen de la seua cuixa esquerra). Pràcticament tothom amb aquest problema es rendiria i no voldria viure en eixes condicions, en canvi aquesta persona decidí lluitar per complir els seus somnis i mai s’ha rendit. En el vídeo que vos presente podem observar una imatge molt impactant, on se’l pot observar gitat damunt la taula i amb el problema que té, aconsegueix per si sol alçar-se. A més, és capaç de fer nombroses activitats impensables amb aquesta discapacitat. No obstant, el que més m’impressiona no és sols que és capaç de motivar a la gent, sinó que es pot observar la seua felicitat i que li encanta sobreposar-se als obstacles que es presenten a la vida.

A continuació, també m’agradaria parlar-vos de la nadadora aragonesa Teresa Perales, que als 19 anys va perdre la mobilitat des de la cintura fins a la extremitat inferior, degut a una neuropatia que l’ha impedit tornar a caminar i des d’eixe moment es desplaça amb una cadira de rodes. No obstant, no es va rendir i va aprendre a nadar en eixes condicions i actualment és una de les atletes paralímpiques amb més medalles olímpiques de la història, igualant ni més ni menys al gran Michael Phelps, amb 22 medalles olímpiques. El passat 29 de Novembres, vaig veure la entrevista que li va fer el programa de La Sexta “El intermedio”. Fins a eixe moment, no coneixia la seua historia però després de veure-la hem vaig quedar sorprès per tots els obstacles que ha tingut que superar i també pels que pretén superar. Entre tot el que comenta a l’entrevista, m’agradaria destacar la idea de superar en medalles a Michael Phelps, ja que significa l’atribució d’un nou repte a superar en la seua vida. A més, Teresa contà una anècdota del dia de la seua boda que m’agradaria compartir-la amb vosaltres. Ella sempre havia volgut casar-se amb una llarga cua en el vestit però que amb la cadira de rodes era impossible, per tant va decidir posar-se uns aparts que ella tenia, es va subjectar i amb la ajuda de unes closes va aconseguir posar-se de peu, davant la sorpresa de tots els presents en la boda.

Per què vos parle d’aquestes persones? On vull arribar? Aquests són dos exemples de persones que lluiten i es creixen davant l’adversitat, i sempre creuen en la possibilitat d’aconseguir nous reptes. El missatge que vull fer-vos arribar és que som, en certa forma, uns privilegiats i no deguem rendir-nos per res del món

Tots sabem que anem a superar el nostre Grau i que serem graduats en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, però també hem de ser conscients de que anem a tindre una gran quantitat d’obstacles per a poder impartir els nostres coneixements, degut als temps que corren en l’actualitat. Per tant, hem de saber les limitacions de cadascú i buscar les millors solucions per poder sobreposar-nos als problemes que ens van sorgint. Així, en el moment que siguem graduats molts pocs de nosaltres anem a trobar feina ràpidament, per tant la nostra “obligació” va a ser continuar formant-nos per ser millors i continuar la lluita per trobar eixe lloc de treball que ens aporte estabilitat.

No obstant, si quan acabem el Grau i no trobem un lloc on desenvolupar la nostra carrera laboral ens rendim, no valdrà de res tot el que hem fet fins aquest moment i serem uns “fracassats”. Així, l’objectiu d’aquest post és animar-vos a tots a lluitar fins al final ja que amb treball, interès, esforç i dedicació aconseguirem els nostres objectius, a pesar de tots els obstacles. A més, en el cas de que fracassem en molts dels nostres intents tenim que seguir intentant-ho i “si ens caiguem una vegada tenim que tornar alçar-nos sempre, caiguem les vegades que caiguem”, seguint el símil de Nick Vujicic. M’agradaria concloure animant-vos una vegada més a lluitar, ja que tots nosaltres tenim un gran potencial i per tant, “YES WE CAN”.