Gimnasia

Per Ànima Polo Julián

Llicenciada en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport

Els xiquets, els pares i fins i tot els altres professors s’empenyen en dir-li a la nostra assignatura gimnàstica, mentida, ni tan sols això, gimnàsia. Amb totes les connotacions que això desperta i reafirma en el pensament col•lectiu: que és una cosa alienant i sense missatge, autoritària, repetitiva i, sobretot, que és una relíquia conservada immoralment i sense sentit d’una temporada de la nostra història on ni tan sols estava permés parlar en el nostre propi idioma. En resum, el que volen dir sense saber-ho, és que creuen que som una prolongació de la gimnàsia Sueca militarista del franquisme, un record que tots els adults no poden deslligar fàcilment de la concepció que tenen de l’educació física, tan difícil d’imaginar una altra cosa que gairebé sona ridícul que es diga educació física. No és una simple qüestió de la paraula que utilitzem sinó del concepte, i és que ni tan sols nosaltres podem acabar de definir l’educació física. De fet, està tan poc clar que cada professional en té la seua pròpia idea. No dic que cada idea siga original sinó que es pot escollir i hi ha moltes eleccions diferents. És difícil de fer que una paraula entre en circulació si no ha sorgit la necessitat real d’utilitzar-la per nombrar res concret, sinó un mix eclèctic un tant complexe.

Potser és per això que la gent considera que som uns maniàtics i paranoics amb aquest tema. Els xiquets/es solen preguntar que què més té que li digues d’una forma o d’una altra quan el professor, indignat i ofés, els repeteix per enèsima vegada que no es diu gimnàsia sinó educació física. Val, val, diuen, és qüestió del que significa, això tots ho saben, al final saben que la seua estimada gimnàstica pot ser Rítmica, artística o la higiènica postural Sueca. Què significa exactament Educació Física? Això ja no hi ha massa gent que ho pregunte, no massa gent a la que li interesse. Potser el problema és que no és suficientment important per al món. Així i tot, s’ha de defendre, mentre no trobem un nom millor i una forma més genial d’aprofitar les possibilitats del nostre cos per educar les persones, educació física és el que som, ja no gimnàstica. I reconec que m’ofén, i que, irritada, no sóc capaç d’expressar amb claredat allò que intente expressar quan algú torna a repetir - referint-se a mi - la paraula gimnàsia. Però és que no sóc una paranoica! Ho pense amb clama i arribe a conclusions racionals. I és que no és estrany que dir-li a la nostra assignatura Gimnàsia o Educació Física siga una simple qüestió de nom i la gent es burle de tu si li dius Coca-Cola a una Pepsi? Serà més important o més obvi que són dos coses diferents la Coca-Cola i la Pepsi.

Canviar de costat de la barrera

Per Ànima Polo Julián,
estudiant de Disseny Curricular de l'EF

Recorde que a l’institut, quan era alumna, era extremadament crítica amb l’educació. Des de la meua segura part de la barrera, on la gran majoria de les responsabilitats cauen sobre l’adult, solia dir als meus professors amb la pedanteria que caracteritzava la meua adolescència que l’educació és una de les formes més efectives de manipulació de les persones. Ho deia i ho pensava, creia que per això cada govern derogava la llei educativa anterior, que cada partit polític volia per damunt de tot retornar a allò que ells creien que havia de ser l’educació per a arribar a una societat on tots estigueren d’acord amb ells. També solia remarcar altres idees que anava captant, com per exemple que allò que la majoria dels professors promovien no era democràcia, ni s’assemblava, i que no els calia cap justificació davant ningú. De tota forma, això últim, malgrat que em semblava una terrible injustícia, no acabava de veure com solucionar-ho, perquè òbviament no sempre confiava en la nostra capacitat (la dels alumnes) de fer una democràcia funcional, que servira per aprendre alguna cosa, tot i que moltes vegades sí que hi advocava. Em preocupava que els meus amics no reberen els mateixos incentius que jo en les classes per part dels professors (en part, perquè no admetre-ho, perquè el fet que m’afavoriren de vegades enraria l’ambient entre nosaltres). I sobretot, era incapaç d’arribar a comprendre perquè, en una educació que es pretén igualitària i igualadora, ningú s’encarregava de donar les eines que feren possible que les persones canviaren, perquè no s’ensenyava això en compte de perdre’s en banalitats purament destinades a la nostra inserció laboral, que, a més, en la majoria dels casos estaven descontextualitzades (quants dels meus companys de classe han sigut químics? hi ha més que han acabat sent policies). I al final de tot, l’únic que realment, realment es posava a prova, era la nostra capacitat memorística (molt útil, per cert si vols ser... no sé, ...xantatgista! o polític per al cas). Bona papereta m’he deixat, eh? Objectiu, aprendre com ensenyar a ser crític, a saber afrontar els problemes de la vida, a que la gent puga sortir de l’entorn social en el qual es troba si així ho desitja. Instrument elegit, l’educació física.

El motiu pel qual he elegit l’educació física com a arma? Perquè és diferent i cridanera, supose, perquè semblava una part important i oblidada, un diamant en brut. Objectius aconseguits? No massa, he aconseguit dominar amb relativa eficàcia la majoria dels esport que conec, he fet un milió d’exàmens tipus test (i continue odiant-los), i acabar tots els dies cansada i farta, havent fet molts quilòmetres de viatge, moltes hores de sopor i una filera relativament curta (per al que hi ha per ací) de xicotetes lesions per falta de temps a les classes.

Em preocupen tot de coses que no sé fer, he estat llegint un llibre de Jean Houssaye que, com cada cosa per la que m’interesse, no deixa de mostrar el descobert de la meua formació. Per primer l’educació no és solament el sistema escolar, sinó més bé un ecoprocessador de les relacions culturals que hi ha entre l’home i la naturalesa. És l’acció de compartir el descobriment del processos organitzacionals de l’univers.

Per altra banda, en allò que està immers l’estudiant és la quotidianitat. La quotidianitat està infestada de la diversitat d’encontres i intercanvis que no integren ningun ordre derivat de la lògica científica mentre que tots els coneixements que se’ls intenten inculcar estan fóra d’aquesta quotidianitat i necessàriament dins d’aquesta lògica. Potser per això no poden en cap dels casos relacionar la realitat amb el que se’ls ensenya i en molt pocs casos tobar-hi un interés personal. Començant per que tot allò que se’ls ensenya és absolutament descomplexitzat (impossible en la realitat amb la que han de coexistir) i teòric i finalitzant per que el discurs que troben al carrer sobre equips de futbol, ètnies racials o qualsevol tipus de religió o creença va a ser molt més vehement i passional. Per tant, si no comencem a entendre l’educació al coneixement de com habitar aquest món l’educació serà solament una caminada virtual que passa pel costat de l’autèntic aprenentatge, del coneixement que es construeix en la realitat quotidiana.

També hi ha un factor molt important que de vegades es passa per alt, l’experiència no és un pas més del coneixement ni molt menys l’últim. L’experiència i el coneixement van sempre lligats i no poden dissociar-se, l’experiència és on es produeix el coneixement tant com el coneixement és el que porta a l’experiència, això fa de l’e.f., més acostumada a aquesta visió, una millor arma.

I encara jo veig ara que és possible que precisament aquesta lògica científica de la ciència moderna, aquesta irrefutabilitat que impregna les coneixements que es transmeten a les escoles van en contra del pensament crític. No dic que refutar ni tan sols posar en qüestió la ciència siga una cosa que els professors tinga'm l’obligació de fer però, no obstant, crec que no hauríem de perdre de vista ni permetre que els nostres alumnes ho facen el fet que sempre hi ha més explicacions possibles que les que posseïm i, sobretot, no perdre de vista la realitat, que mai no és única perquè depén de la nostra percepció, i aquesta és incompleta (parcial), i basada en les estructures que ja hem construït, i diferents per a cada persona. Com ensenyar això? Millor, com em presente davant una classe d’educació física de trenta xiquets als que ni tan sols importe, per ensenyar-los que la veritat és que no existeix una única veritat per a res i que així i tot van a haver de construir un coneixement amb base de creences per poder maniobrar al món? I després què, què és realment important? De quina forma jo, i ells, podem acostar-nos a la realitat des d’una classe? Per cert, s’accepta bibliografia.

Més no és sempre millor

Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Què es vol aconseguir? És progressar poder consumir més, produir més, tenir una tecnologia més avançada,... ? Serveix realment tenir un cotxe més bo, poder comprar les robes de moda, i de marca si pot ser? No estic molt segura, millor dit, defense amb fermesa que no, però no podria assegurar que no em poguera fer més feliç tenir tot allò que no tinc.

Supose que en això, en aquest dubte raonable, en el “perquè no?”, es basa tot aquest sistema de consum compulsiu (sé que compulsiu té connotacions negatives però deixeu-me filtrar en l’escrit una mica de la meua ideologia). El “perquè”, i el perquè no som tan esperançadorament optimistes amb la reforma social, per exemple, no semblen tenir acollida excessiva. Per la meua banda, i potser sota el risc que m’acusen d’ allò de “la rabosa, quan no les pot haver, diu que són verdes” seguiré predicant que, malgrat que la marca que siga de cotxes puga fabricar (a preu d’or) un cotxe que no produïsca vibracions i, per tant, proporcione un confort autèntic, és la nostra estranya necessitat d’anar a tots els llocs amb el cotxe el que fa que el nostre organisme haja de sofrir penosament les esmentades vibracions.

És obvi, almenys, que quan més menges no és millor, que tenir les millors armes a l’abast de qualsevol no és una avantatge, que esgotar les matèries primes no és una opció. Però, i què em dieu de les coses bones? Aquestes, quan més millor? Segur? Ma mare diu que tot és bo amb moderació, i ho trau d’una dita popular. No és que siga una veritat absoluta en la que recolzar-se, allò que diu la gent, jo tendisc a malfiar-me’n, però la meua pròpia experiència recolza totalment aquesta dita. Si no, qui no ha avorrit el menjar que més li agradava després de que algun dia la mare en fera un perol enorme i el congelara per a tota la setmana? I estic posant un dels exemples menys dolorosos i dràstics, de fet, de quina cosa no es podria abusar mai? De l’amabilitat, potser? Es clar! D’això no és pot abusar mai, si algú sap què caram és la cosa aquesta tan abstracta que anomenem “amabilitat”, i precisament per la seua imprecisa i difusa forma conceptual és una de les poques “coses” de les que mai podrem abusar.

Aclarida la meua postura sobre un tema teòric que no té la més mínima transcendència i que pot parèixer una frivolitat, us diré que és la meua forma de contextualitzar la meua visió crítica sobre el rendiment. Xiquets, si hem quedat que tota cosa de la que s’abusa sense control és, sens dubte, dolenta. I podeu buscar, trobar i explicar tots els exemples que vulgueu. Dieu-me, ara, que n’opineu, de l’esport de rendiment? És bo? Al respecte d’això us recomane la lectura del comentari de Toni, molt emotiu i interessant. És saludable? És productiu i productor de valors que mereixen la pena? Són bons els valors de l’enaltiment de la irracional obsessió? Són els esportistes d’elit les persones que aspireu a ser? La veritat és que menjar és molt més còmode, no preferiu ser menjadors compulsius? O potser preferiu dedicar la vostra vida a una gamma més ampla d’experiències. Potser, dic jo, preferiu tenir un temps per a cada cosa. Potser preferiu descobrir on ens pot portar el món fent una mica d’exercici cada dia descobrint, gaudint, desplaçant-te, contemplant. Qui sap si les mares sempre han tingut raó i “més no és sempre millor”.

El poder del professor

Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l’EF

S’ha entaulat el debat, existeix realment la papallona que pot provocar un huracà? Bé, no era exactament eixa la pregunta, era més bé, podem fer alguna cosa nosaltres pel món? Torne al tema perquè crec que en certa manera ningú s’ha assabentat del que jo he intentat dir, que ho he expressat d’una manera horrible i poc entenedora, i em sent frustrada i també perquè, al cap i a la fi, és una cosa que sempre he criticat i ara, que ho veig des de l’altra banda i a prop, m’espanta: El poder dels professors.

No he volgut dir, ni tan sols sé si ho ha semblat, que no crega que la situació de professor no siga una posició privilegiada per manipular xiquets (qui diu manipular dir ensenyar a ser crític i autònoms), crec que ho és. Però també crec que hi ha mitjans més potents, i que molts d’ells actuen en contra de l’escola, neutralitzant així quasi completament la majoria de les nostres accions.

Esgrimint el meu propi argument altra vegada, quanta gent de classe sortirà avui i pensarà una sola vegada més en el que hem parlat? I, una cosa més, quanta gent s’ha sentit tan avorrida, o, pel contrari, incòmoda que ha decidit voluntàriament deixar-nos d’escoltar abans de donar-nos temps a explicar-nos? Situació privilegiada, sí, però, no és més comú, o fins i tot més fàcil, distraure’s momentàniament a classe que veient una sèrie americana qualsevol que ens conta la vida irreal i graciosa d’ algú que, afortunadament, ni s’assembla a nosaltres? Parlàvem si el poder era real o hipotètic, necessite que entengueu que la meua posició, tot i diferent, no s’allunya de la del company Toni, no vull treure’m jo mateixa el poder que puga exercir abans d’intentar-ho creient que no va a funcionar. No és això, però, tenir excessives esperances envers un fenomen o idealitzar-lo per motivar-nos tampoc crec que siga una solució que a la llarga porte bon resultat, la decepció és un del principals motius d’abandó dels esportistes joves.

Com lluitar contra l’influencia de la tele? Com competir contra la seua lluminosa divinitat?(espere que s’entenga que és una ironia). Com competir amb ella amb la nostra opaca, en la majoria de casos escassa de recursos i formal escola? Això jo no sé fer-ho, no és que ningú en sàpiga, és que jo no en sé. És que els alumnes que tindrem a les classes són adolescents, contradictoris, replets d’hormones que els exalten, cansats de no tenir lloc a la societat i ser jutjats i reprimits sistemàticament per l’autoritat, i, conseqüentment, molt recelosos o fins i tot obertament hostils a ella.

Reconec que pot existir un poder tal, reconec que sóc un producte de tots els professors que he deixat que m’influenciaren tant com reconec que els meus pares creuen en el sistema i no puc deixar de reconèixer que fins als quinze anys no vaig tenir televisió a casa. Crec que la ciència pot resultar divertida tant com les previsibles novel·les policíaques, relativament. I com que crec que existeix el poder, i ho crec amb fermesa, em sent més insegura i incòmoda, perquè deuria de saber usar-lo, i fins i tot sé pràcticament per a què el vull usar. Però la qüestió de la que no aconsegueixo desempallegar-me, després de tot, és: Com exercir-lo? Ho he preguntat moltes vegades, a molta gent, què en penseu vosaltres al respecte?

El xiulet i el poltre: La imatge de l'educació física a la societat

Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l’EF

L’any passat vaig acudir al V Congrés internacional de l’educació física, a Barcelona, i m’agradaria fer una ressenya sobre una conferència de Carles Gonzàlez que em va semblar molt entretinguda sobre la imatge de l’educació física, de fet us recomane la lectura del seu article La educación física en la televisión: “Cuéntame cómo pasó”, que vaig llegir a posteriori i que conté els passatges graciosos de la intervenció.

Pel que sembla la situació de l’educació física al món des de l’any 2004/2005 presenta certa rellevància social, des de la declaració de l’Any Internacional de l’Esport i l’Educació Física, on el secretari general de Nacions Unides (Kofi Annan) declarava l’esport i l’educació física eines per a “fomentar els drets humans i el desenvolupament social”, fins a la proposta del Parlament Europeu d’augmentar a tres les hores setmanals de l’E.F. escolar (proposta que al nostre país no ha estat instaurada com podeu saber pel fet que continuen sent-ne dues)

La imatge que dóna la televisió sobre l’educació física, per altra banda, és basada en experiències poc recents i, per tant, desfasada, però presentada molts cops com a actual. Demostrant, per una banda, la poca importància i la poca atenció que mereix l’educació física i, per l’altra, la gosadia dels periodistes que, sense conèixer o a partir de l'experiència personal que no correspon a l’actualitat, deixen una imatge errònia de l'educació física que a més resulta, desgraciadament, denigrant. Sembla que l'educació física (o gimnàstica, tampoc li donen molta importància al nom) segueix estant basada segons la televisió en la gimnàstica sueca, en el xiulet i en el règim militar, a banda de pressuposar uns professors d’educació física ben en forma, guapos i/o tirànics, que mai donen continguts teòrics i que avaluen saltant el poltre (que sembla ser representatiu per a l'educació física, ja que apareix en un cinquanta per cent de les imatges que veiem a la televisió). En una selecció de sèries, anuncis, dibuixos,... que es fa en l'esmentat article de Carles Gonzàlez (2006), podem veure totes aquestes característiques, l’autor destaca com de denigrants i ofensives poden ser algunes d’elles i amb quin poc rigor s’ofereixen algunes com a representació de la realitat actual quan ni tan sols se n’assemblen.

També ens parlà Carles González de l’educació física a la literatura, mostrant com rep una crítica constant i, de vegades, dura. Si he de parlar pel que sé, els articles d’opinió que he tingut a les meues mans (estic pensant concretament en alguns articles de Judit Pujadó, que és, o almenys era quan jo estudiava batxillerat, col·laboradora habitual de La Vanguardia) situaven l’educació física com a una assignatura discriminatòria, torturadora i plena de prejudicis sobre les persones, una experiència traumàtica allà on les puga haver. I aquests contrapuntats amb molts d’altres que, per defensar l’educació física, ens expliquen vehementment la catàstrofe de l’obesitat infantil. Això no vol dir, no em digueu partidista, que no haja vist articles que siguen positius i encoratjadors, simplement que no hi ha molts. Des de l’àmbit polític parlen de l’esport com a integrador social però bàsicament orientat a les activitats extraescolars (a entrar en equips d’esport reglat).

Per finalitzar la conferència, ens ensenyava una mostra d’un llibre autobiogràfic d’una professora, Bárbara Pastor, que es diu ¿Qué pasa en las aulas?: Crónica de un desastre, que conté una visió estereotipada del professor d’educació física i una crítica sobre el temps que consumeix a les altres classes el desplaçament que l’assignatura implica. I tot açò intercanviant gimnàstica amb educació física indistintament, que, si no és el més important ho repetí i ho repetisc moltes vegades perquè evidencia l’error conceptual que tenen sobre l’assignatura. Referent a aquesta última part de l'intervenció, l’article de C. Gozález i J.A. Ignació, Una visió catastrofista d´Educació Física: Què passa a les aules?, fa una raonada contestació al llibre de B. Pastor que pretén que l’educació física (a la qual ella alegrement anomena gimnàstica) hauria de ser una assignatura que “no tingués aires de grandesa i no pretengués proporcionar complicats continguts teòrics ni entrenar durament als seus alumnes”. Al que els autors repliquen que són necessaris els coneixements teòrics en l’educació física, que la manca d’informació li fa emetre una visió desfasada de la nostra matèria i que potser som un col·lectiu massa silenciós com per a que se’ns prengui en consideració. Al respecte d’això últim m’agradaria fer l’última reflexió que servisca de conclusió, en realitat, i tristament, som un col·lectiu discriminat (perquè la visió que es té de nosaltres és pobra, estereotipada i equivocada) i poc reivindicador.

Referències bibliogràfiques:

Pastor, B. (2002) ¿Qué pasa en las aulas?: Crónica de un desastre. Barcelona: Planeta.

Gonzàlez, C.; Ignació, J.A. (2003) Una visió catastrofista d´Educació Física: Què passa a les aules?. DocuEsport La Revista (COPLEFC), 3.

Gonzàlez, C. (2006) La educación física en la televisión: “Cuéntame cómo pasó”. Tàndem: Didàctica de la Educación Física, 21, 28-35