Als qui dubten

Per Paula Roig Baides,
estudiant de Disseny curricular de l'EF

Fa escassament dues setmanes, la marca esportiva que més diners mou a tot el món llença aquest anunci acompanyat d’una cançó de Isaac Albéniz titulada “Asturias”. El lema: “Brilla, ilumina tu país”. Jo, asseguda al sofà de casa me’l trobe per casualitat dies després de la incertesa creada per l’operació Galgo. La reacció: pels de punta i satisfacció. I no pel patriotisme, no! Per callar boques, per sentir-me un poc alleujada, encara que fos en el més profund dels meus pensaments. És que tot el món anava a parlar ara de la mentida que empapera l’esport? Que parlen dels triomfs, de les victòries, de l’esforç, el sacrifici, la dedicació, l’afany de satisfacció, dels valors i del moviment cultural i social que aquest comporta en tots els seus àmbits.

I és que el concepte “educació física” no és monolític ni inamovible; pel contrari, està subjecte a canvis permanents donada la seua influència com a fenomen distintiu del món i de la cultura contemporània. En ell estan implícits encara que de forma no intencional idees, valors, institucions, tècniques, productes... i deguem plantejar-nos si d’alguna manera som nosaltres i la societat en general els que portem a l’error i la confusió.

Tot el món sap i ha estat partícip de que durant l’escolarització la major part del currículum de l’Educació Física es basa en l’esport. I deuríem plantejar-nos si els complexes esportius, les estructures federatives i els plantejaments que es venen emprant, no són massa agressius per donar sentit educatiu a l’esport en l’edat escolar.

En la meua opinió, el problema radica clarament en la formació d’aquells que s’encarreguen d’educar mitjançant l’esport, i no en l’esport en si mateix. Doncs, s’ha de tenir en compte que les persones encarregades d’educar i ensenyar mitjançant l’assignatura d’educació física són majoritàriament esportistes i “amants” de l’esport de competició, i no educadors i entesos en ètica i moralitat. En primer lloc, queda clar a l’oferta curricular que no se’ns mostren moltes portes ni vies per les quals encaminar-nos a l’educació, i en canvi, el 80 o 90% dels llicenciats de cada promoció acabaran en una escola, institut o centre esportiu com a educadors. Sincerament, jo no em sent preparada. Si hagués de dedicar-me a educar, necessitaria més formació, mitjos i coneixements sobre com i què ensenyar, i per què educar. I en segon lloc, afirmar que la meua orientació continua sent la mateixa que el primer dia. Jo vaig entrar a aquesta carrera pel meu amor incondicional a l’esport i n’estic segura que la majoria dels meus companys també, i ara aquesta motivació continua latent en mi. Per això, encara avui i a pocs mesos de ser llicenciada en educació física, sóc completament incapaç de parlar d’Educació Física i no pensar en l’esport.

Avui en dia un xiquet no vol fer esport per divertir-se, sentir-se sà, actiu o socialitzar-se, (encara que en alguns casos va lligat, això si, al principi) vol jugar a futbol per ser Cristiano; no vol jugar a tennis per augmentar la seua coordinació, vol jugar a tennis per ser Rafa Nadal; no vol fer atletisme per trobar-se sà , vol ser Usain Bolt; no vol nedar per prevenir problemes d’esquena, vol se Michael Phelps; i així en tots els esports. S’ha perdut el sentit educatiu en tots els aspectes, i això és quelcom en el que s’ha de treballar, però des de dins, en un canvi profund a tots els nivells. I no per això s’han de desprestigiar tot els aspectes positius i valuosos que comporta l’esport i els triomfs dels esportistes als que admirem. A mi se’m va fer un nus a la panxa a l’últim punt del Roland Garros amb Nadal, em vaig alçar de la cadira quan Nuria Fernández va passar la línea als europeus de Barcelona, tremolava amb cada cistella de Navarro a l’Euroleague, i em van brotar les llàgrimes amb el gol d’Iniesta al Soccer City de Sudàfrica. Això per a mi, és molt important, a l’igual que l’educació mitjançant lo físic; no obstant això, crec que encara no es sap ben bé com utilitzar i unificar-ho.