La resposta dels estudiants és necessària

Per Joan Úbeda Colomer,

estudiant de Planificació i avaluació de l'AF i l'Esport

Foto de www.sindicatodeestudiantes.net

El dijous dia 17 de novembre, tots els estudiants d’arreu de l’Estat espanyol estaven convocats a fer vaga. Estem assistint a un dels majors atacs que s’ha fet a l’ensenyament públic: sota l’excusa de la crisi, les retallades han passat a ser una constant, i en el cas de les Universitats públiques valencianes, la Generalitat manté un deute de 900 milions d’euros, mentre desvia i subvenciona amb capital públic les Universitats privades. Aquesta situació provoca que les Universitats públiques es vegen obligades a fer grans retalls pressupostaris i a compensar aquesta manca de finançament mitjançant l’entrada de capital privat a la Universitat. I és en aquest context que apareix l’Estratègia Universitària 2015 (EU 2015), una sèrie de canvis i reformes en l’ensenyament universitari que impliquen l’estocada final del Pla Bolonya. En la pàgina del Ministeri d’Educació exposen, de manera molt ambigua, per descomptat, en què consisteix aquesta. Amb tot, certes frases que utilitzen són reveladores, com ara:

a) “cuantificar la contribución que las universidades realizan a su entorno” i “rentabilizar económica y socialmente la inversión en educación”, és a dir mesurar quins estudis són rendibles econòmicament i en conseqüència quins han d’anar perdent importància ja que no generen un gran impacte econòmic en el sector privat, i dic en el sector privat ja que el Ministeri d’Educació confon i utilitza com a sinònims les necessitats socials i les necessitats econòmiques i empresarials de forma deliberada i sistemàtica;

b) “aseguramiento de la calidad, a través de la evaluación tanto individual como colectiva”, és a dir procediments d’avaluació externs a la Universitat portats a terme per agències com l’ANECA, amb gran influència del sector privat (com bé admeten en la pròpia pàgina), la qual cosa significa que aquest sector privat serà el que avaluarà i decidirà com és l’ensenyament i la seua qualitat d’acord amb criteris de rendiment; o

c) “prepararse para contribuir a la promoción del nuevo modelo social y económico”, per la qual cosa els estudiants no serem més que noves “peces” per continuar fent funcionar el sistema, el seu sistema.

Primer, ens van vendre la convergència europea que, en teoria, havia de comportar una renovació pedagògica; però aquesta no ha existit més enllà d’alguns treballs en grup i exposicions en Power Point i en la pràctica només hem aconseguit un augment del preu dels crèdits ECTS i la necessitat de cursar un Màster, molt més car que un curs acadèmic universitari, per tenir el mateix reconeixement que amb les antigues Llicenciatures, com exposa l’Assemblea Interuniversitària al seu manifest. Ara, per acabar el procés, l’EU 2015 penja com l’espasa de Damocles sobre els nostres caps.

Per tot açò, els sindicats d’estudiants ens van demanar que buidàrem les aules, que prenguérem els carrers i que diguérem NO. Un no rotund a aquells que, retallada rere retallada, ataquen i deterioren la qualitat de l’ensenyament públic. Un no rotund a aquells que pretenen que els estudiants ens convertim en mercaderia per acomplir les necessitats de l’entramat econòmic i empresarial. En definitiva, un NO rotund a aquells que volen que fem marxa enrere per arrabassar-nos allò que tant de temps, sacrifici, esforç i lluita va costar als nostres avantpassats: el dret de tots els ciutadans a tenir una educació pública i de qualitat, amb independència de la seua raça, cultura o classe social.

Però, al meu parer, el pitjor de tot és la manca d’una resposta contundent per part dels estudiants. A la ciutat de València, uns 7.000 estudiants, segons dades del Sindicat d’Estudiants, van sortir als carrers per defensar els seus drets i, a primera vista, pareix una bona xifra, sobretot si ens fixem en la participació que han tingut algunes mobilitzacions similars en els últims anys. Amb tot, si ens parem a reflexionar, veiem que en realitat només una xicoteta part dels universitaris van acudir a manifestar-se. Per què? És que tots aquests estudiants que es van quedar a casa o van assistir a classe estan a favor de les retallades, de la privatització progressiva o de l’entrada de capital privat a la Universitat? La gran majoria NO. La gran majoria es van quedar a casa o van anar a classe sota excuses de l’estil de: “Faran el que voldran de totes maneres”. I és que falta consciència de lluita i de classe, de classe estudiantil. Els estudiants som un col•lectiu molt gran i tenim més poder del que ens pensem però si la nostra resposta no és forta, majoritària i contundent, continuaran prenent-nos el pèl, decidint per nosaltres i, en última instància, no només no aconseguirem res, sinò que perdrem el que ja haviem aconseguit.

I, per tant, no puc acabar d’una altra manera que citant el cantautor xativí Raimon, que en la seua cançò T’adones Amic diu: “Que hem de sortir al carrer, junts, molts, quants més millor, si no volem perdre-ho tot.”

Referències:

Manifest 17n
Valencia: cerca de 7000 estudiantes toman las calles
Estrategia universidad 201