Per Ànima Polo Julian,
estudiant de Disseny curricular de l’EF
estudiant de Disseny curricular de l’EF
L’any passat vaig acudir al V Congrés internacional de l’educació física, a Barcelona, i m’agradaria fer una ressenya sobre una conferència de Carles Gonzàlez que em va semblar molt entretinguda sobre la imatge de l’educació física, de fet us recomane la lectura del seu article La educación física en la televisión: “Cuéntame cómo pasó”, que vaig llegir a posteriori i que conté els passatges graciosos de la intervenció.
Pel que sembla la situació de l’educació física al món des de l’any 2004/2005 presenta certa rellevància social, des de la declaració de l’Any Internacional de l’Esport i l’Educació Física, on el secretari general de Nacions Unides (Kofi Annan) declarava l’esport i l’educació física eines per a “fomentar els drets humans i el desenvolupament social”, fins a la proposta del Parlament Europeu d’augmentar a tres les hores setmanals de l’E.F. escolar (proposta que al nostre país no ha estat instaurada com podeu saber pel fet que continuen sent-ne dues)
La imatge que dóna la televisió sobre l’educació física, per altra banda, és basada en experiències poc recents i, per tant, desfasada, però presentada molts cops com a actual. Demostrant, per una banda, la poca importància i la poca atenció que mereix l’educació física i, per l’altra, la gosadia dels periodistes que, sense conèixer o a partir de l'experiència personal que no correspon a l’actualitat, deixen una imatge errònia de l'educació física que a més resulta, desgraciadament, denigrant. Sembla que l'educació física (o gimnàstica, tampoc li donen molta importància al nom) segueix estant basada segons la televisió en la gimnàstica sueca, en el xiulet i en el règim militar, a banda de pressuposar uns professors d’educació física ben en forma, guapos i/o tirànics, que mai donen continguts teòrics i que avaluen saltant el poltre (que sembla ser representatiu per a l'educació física, ja que apareix en un cinquanta per cent de les imatges que veiem a la televisió). En una selecció de sèries, anuncis, dibuixos,... que es fa en l'esmentat article de Carles Gonzàlez (2006), podem veure totes aquestes característiques, l’autor destaca com de denigrants i ofensives poden ser algunes d’elles i amb quin poc rigor s’ofereixen algunes com a representació de la realitat actual quan ni tan sols se n’assemblen.
També ens parlà Carles González de l’educació física a la literatura, mostrant com rep una crítica constant i, de vegades, dura. Si he de parlar pel que sé, els articles d’opinió que he tingut a les meues mans (estic pensant concretament en alguns articles de Judit Pujadó, que és, o almenys era quan jo estudiava batxillerat, col·laboradora habitual de La Vanguardia) situaven l’educació física com a una assignatura discriminatòria, torturadora i plena de prejudicis sobre les persones, una experiència traumàtica allà on les puga haver. I aquests contrapuntats amb molts d’altres que, per defensar l’educació física, ens expliquen vehementment la catàstrofe de l’obesitat infantil. Això no vol dir, no em digueu partidista, que no haja vist articles que siguen positius i encoratjadors, simplement que no hi ha molts. Des de l’àmbit polític parlen de l’esport com a integrador social però bàsicament orientat a les activitats extraescolars (a entrar en equips d’esport reglat).
Per finalitzar la conferència, ens ensenyava una mostra d’un llibre autobiogràfic d’una professora, Bárbara Pastor, que es diu ¿Qué pasa en las aulas?: Crónica de un desastre, que conté una visió estereotipada del professor d’educació física i una crítica sobre el temps que consumeix a les altres classes el desplaçament que l’assignatura implica. I tot açò intercanviant gimnàstica amb educació física indistintament, que, si no és el més important ho repetí i ho repetisc moltes vegades perquè evidencia l’error conceptual que tenen sobre l’assignatura. Referent a aquesta última part de l'intervenció, l’article de C. Gozález i J.A. Ignació, Una visió catastrofista d´Educació Física: Què passa a les aules?, fa una raonada contestació al llibre de B. Pastor que pretén que l’educació física (a la qual ella alegrement anomena gimnàstica) hauria de ser una assignatura que “no tingués aires de grandesa i no pretengués proporcionar complicats continguts teòrics ni entrenar durament als seus alumnes”. Al que els autors repliquen que són necessaris els coneixements teòrics en l’educació física, que la manca d’informació li fa emetre una visió desfasada de la nostra matèria i que potser som un col·lectiu massa silenciós com per a que se’ns prengui en consideració. Al respecte d’això últim m’agradaria fer l’última reflexió que servisca de conclusió, en realitat, i tristament, som un col·lectiu discriminat (perquè la visió que es té de nosaltres és pobra, estereotipada i equivocada) i poc reivindicador.
Referències bibliogràfiques:
Pastor, B. (2002) ¿Qué pasa en las aulas?: Crónica de un desastre. Barcelona: Planeta.
Gonzàlez, C.; Ignació, J.A. (2003) Una visió catastrofista d´Educació Física: Què passa a les aules?. DocuEsport La Revista (COPLEFC), 3.
Gonzàlez, C. (2006) La educación física en la televisión: “Cuéntame cómo pasó”. Tàndem: Didàctica de la Educación Física, 21, 28-35
